L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

Impromptu

Quin ocell vull? –L'oreneta.
Quina flor? –El gladiol.
Quin color? –El que té el sol.
Quina veu? –La del poeta.
Quin amic? –El més fidel.
I quin escalf? –La pintura.
Què desitges? –Terra i cel.
Què esperes? –Viure segura
on tinc clavada la rel.




Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

venir a viure (tall de poètica)

hem vingut per repetir-vos
la terra, per fer
servir síl·labes i nombres endreçats
per dir de nou el món, per refer
i per servir. per mesurar la boira
i l'obrir i el tancar del cor.
aquesta és la murada
i aquí és que sou.

jo, altrament, soc un espai
que buida possibilitats,
estret —jo ben prim—
entre un néixer i un morir,
ventrut i emmurallat,
d'altra mena.


Eduard Escoffet. Gaire. 2012

La paraula de la imatge

I que la imatge de la poesia
sigui el vol que transporta
no cap a la mort,
sinó cap a l'eternitat que hem creat
amb la pietat dels humans
entre tots els misteris de la ment.

III

Vicenç Llorca. Cos de poderosa llum. 2019

Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando

Partenza da niente

A la recerca de la forma,
la paraula
o el moviment,
hi ha sempre el moment previ,
la sístole silenciosa de l'aire,
l'espai entre el blanc i el pinzell,
el so del mot que està a punt de dir-se,
les mans
          del director
                      d'orquestra.

Tot està per fer.

I al buit,
la plenitud més viva.



Sònia Moya. Silur. 2019

Pròleg: Mireia Calafell
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima

d'un gran arbre que, sense fatiga 

i silenciosament, en governa la vida»

                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)

Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,

l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,

la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou

a la mateixa branca

quan s'acompleixi el cicle,

i així, any rere any,

esdevindrà, sempre igual i diversa,

en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,

l'univers bategant.

Més enllà de la llum,

les arrels sense temps,

el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2001, núm. 73-74. p. 25

Valldemossa

La poma la més fina
que es pot collir dins l'hort,
és la valldemossina.
Oh, quin plaent record!

Pertot n'hi hagué balquena
dins aquell any fruiter:
només mitja dotzena
omplien un paner.

Quin bé de Déu d'aroma
vagant per l'ombradís!
Semblava cada coma
un tros de Paradís.



Maria-Antònia Salvà. Poesies. 1990

Il·lustracions: Pavla Reznícková.

Glosar

Quan atureu el temps
—l'instant entre batecs—
amollau les paraules
com qui fa volar l'ànima
en un verset efímer.



Miquel Àngel Adrover. Ara he vist passar una mèrlera. 2019

preludi

Un dia vam creuar els mots.
L'avançada d'un exèrcit desarmat,
el preludi de les converses
que van venir després
per prendre'ns la veu
i quedar-se a la memòria.
Un dia vam creuar els mots,
sense saber que
des de llavors deixaríem
de ser vies de tren,
carreteres paral·leles,
per tancar cercles
i esdevenir amics i amants
perpendiculars.
La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.




Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

La finestra

Que tafanera que és, la finestra!

Tot el sant dia mira el carrer;

sembla que compti la gent que passa

i que vigili on va i d'on ve.

Li ho consenteixo perquè és discreta

i no té el vici de criticar;

i per més coses que vegi o senti

mai de la vida no en parlarà.

Joana Raspall. Escaleta al vent. 2002

Il·lustracions: Picanyol

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
      amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
      i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
      una papallona
s'hi espolsa les ales,
      i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
      hi escriuen les faules
que cap ull humà
      sabria llegir.
El vent me les conta;
      les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Tot sembla perdre's

Tot sembla perdre's i tu camines
amb runes a les voreres i no entreveus
ni tan sols si pots seguir.
I creus que t'atures però el temps t'espeny.
Per bé o per mal
ets la volva a qui el vent acompanya
i el teu trajecte és el camí.




Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Llamp II

No tinguem por,
malgrat les ones de xoc,
les càrregues elèctriques
d'aquesta tempesta.

El llamp no trencarà
el nostre món interior.
Potser podrem aprofitar
els nitrats que deixa al sòl.

Potser els ànims,
com electrons que s'escapen
de la nostra Terra,
retornin amb el llamp.



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

A casa teua

A casa teua oblidares el desig.
A les nits lliscava en la calitja
dels teus somnis quan la llum
queia somorta
entre les reixes dels teus ulls.



Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Desconegut

Sé que tinc un amic
      que encara no conec.
No sé si el trobaré
      al mar o a la muntanya,
al mig de la ciutat
      entre gent que s'afanya,
o entre aquells que somnien
      just a prop d'on jo sec.

Sé que lluny o a la vora
      viu l'amic o l'amiga.
Sé que ens coneixerem
      sense que calgui dir:
«jo t'esperava a tu»,
      «tu em buscaves a mi»,
perquè ens ho sabrem tot
      d'una amistat antiga.

Però cal estar alerta,
      que no sé quan, ni com!
Em pot passar de llarg
      si un mal vent em distreu.
No vull patir pensant:
      «si no el veig... si no em veu...»
Per poder-lo trobar,
      seré amic de tothom!



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Alguna cosa

Que no eren tan solament els cossos
allò que jo estimava, hi havia una altra cosa,
almenys en aquells més volguts, alguna cosa
a més de la línia perfecta o el somriure, tan bells.
Sí, certament eren molt bells els cossos
aquells que vaig amar, en tantes nits,
molt més que a mi mateix, molt més que a tot.
Però no eren solament bells i amables els cossos.
Hi havia una altra cosa, tan estimada, en ells.

Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg: Sebastià Alzamora

Oracle

Ho aviso, estic assegut
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.

La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.

Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.

La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.



Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear. 2018

Edició: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte

Pròleg: Carles Duarte

Vora la font

Quan m'assec vora la font

ni m'adono que el temps passa,

perquè l'aigua va cantant

amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa, 

que la font m'ha fetillat

i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent

puc veure la meva imatge,

pètals foscos vora els ulls

i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc

sota l'ombra d'una branca

és un cor que s'ha esberlat

i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa,

sinó devora la font

que trena i destrena l'aigua.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Das Kapital

La vida que volíem
no estava a la venda.
I ens l'haguérem d'inventar.




Llorenç Romera Pericàs. I l'ànima em penjava així, 2018
19è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt l'aigua blava

és immutable i tendra
poderosa com cap altra
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li corfereix l'ànima
emparat en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa
com la d'una abraçada.

Teresa Grau Ros

Terra mullada

L'onada de calor
t'ha deixat sense forces,
eixorques les hores
alenteixen i no saps com sortir
d'aquesta calitja, que fins i tot
paralitza les fulles.

Ai! si fos possible un ruixat,
sentir l'olor a terra mullada,
l'encís de les primeres gotes,
que amb un bes
perfumen la Terra,
esborrar les clivelles dels anys
i donar forma a l'argila
de la vida!



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología. 2011

El cel de nit

El cel de nit és un mapa
on s'amaguen mil tresors,
que envolten la lluna blanca
i resplendeixen com l'or.

El cel de nit sap llegendes
del present i del passat:
només mirant les estrelles
les podràs endevinar.



Lluïsa March, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
 de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

RECIFE

La ciutat suspèn l'alè.

Uns nens, de cos lluent,
salten de les roques
cridant com granotes.

La marinada
escampa sobre l'asfalt
un repic de deixalles metàl·liques.

Els gats abandonen les preses
en direcció a la vora del mar.

És nit de lluna plena,
la nit de sang a la sorra,
la nit que no oblida,
la nit en què els bandits místics s'enfonyen al ventre
de les esglésies,
la nit en què les mares enyoren els seus amants,
la nit que manté els ulls oberts, amb una mà a la boca,
la nit de taules parades en el buit,
la nit dels circs deserts,
la nit de l'istme de Cruz do Patrão
en què brillen sota la lluna
els cranis immaculats de nens de l'Àfrica.



Aurélia Lassaque, dins el programa de mà:

Un cant a la diversitat lingüística : Barcelona Poesia 8-16 maig 2019

Tr.: Albert Mestres i Ricard Ripoll

Per Maria Antònia, Caterina i Clementina i tantes —no moltes— d'altres

Sabia que vosaltres podíeu,

malgrat moltes coses,

explicar-nos sempre

fragments d'allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu

molt més del que vau escriure;

que vau ser més agosarades

que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,

rere tants frens, tantes traves,

tantes portes doctes i tancades,

una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot

(ho he sabut gairebé sempre,

més enllà de silencis burletes)

que m'estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos

(furgar per edicions no gens assequibles)

llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,

precedents de la nostra mala vida.

Marta Pessarrodona. A favor meu, nostre. 1981

Que vives semblen

Que vives semblen,
entre l'herba i els núvols
les ombres fràgils!
El vent les esbarria
la boira les apaga.




Entre l'herba i els núvols

(Tannkas)


Màrius Torres, dins,

Tria de poemes de Màrius Torres enviats
a Joan Sales (octubre - desembre 1938)



Màrius Torres. Tries de poemes : 1938. 2017

Edició facsímil

A cura de Margarida Prats i Joan Ramon Veny

Càtedra Màrius Torres, Universitat de Lleida