Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Sóc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana, 2011
Ed.: Joan Oriol i Giralt

L'abella

—Treballadora fidel,
amb el que trobo a les flors,
jo que faig parets de mel.




Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions de Lluís Farré.

Un prat d'indòmits

Un prat d'indòmits
lilàs i el plany de l'òliba
a l'horabaixa.



Àngels Marzo. Buscant Quios. 2014

Pròleg de Jordi Pàmias.

Inventari intern

Sense voler,
                    he trobat
en quina dignitat arremolcar-nos,
on decantar els propòsits, el temps,
tu què t'has cregut qui ets,
la crosta disgustada, les ferides més acèrrimes,
la impostura dels conceptes
i com s'ancoren els dies vells
a l'aferrament de les memòries.

Fa vergonya, de tan tòpic:
ara que ja  no busco,
ho trobo tot.

Desendreçat.

Meritxell Nus. Fenòmens. 2014

XXXVIII Premi Vila de Martorell, 2013 de Poesia en Català

gavina

La gavina
au marina,
menja tothora el mateix:
s'abraona
sobre l'ona
i n'extreu un munt de peix.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

És quan acaba

És quan acaba
o comença el dia
que m'agrada passejar
pels carrers que tant conec
i descobrir colors i figures,
dins meu,
que no havia vist mai.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

La tortuga

La tortuga cançonera
a poc a poc fa camí.
Ha sortit de bon matí
per arribar la primera
a menjar-se l'enciam
de l'hort de la masovera.

El conill tenia fam;
ha sortit aquesta nit
i l'enciam s'ha cruspit!
La tortuga no s'enfada;
troba brotets de lletsó,
que florit també li agrada,
i se'ls menja amb fruïció.
Ja paguen la caminada.



Joana Raspall. Font de versos. 2003
Il·lustracions: Tàssies

Almenys poder veure un arbre

Almenys poder veure un arbre, al matí
buscar ocells, cantar cançons
alguna cosa que ens arreli
que ens apropi a la infinitud que fingim.




Silvie Rothkovic. La nit que és dins el dia. 2018

Al primer matí de les herbes

Al primer matí de les herbes
que ventilen suau els espadats carnals
amb la crida on s'arruga la saba a flor d'aire
quan tant d'amor només és pol·len de dubtes
                                                        i arcada de vent,

tu, filleta,
abans que somniï l'alba vergonyosa dels déus,
neixes dona,
de l'empremta bruna vellutada
d'una mirada.




                                 Perpinyà, 1 de març de 1988


Renada-Laura Portet. Jocs de convit, 1990
Pr.: Kathleen McNerney

To the youngest poet

Els teus setze anys són una platja oberta
que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d'enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l'aigua, el teu nom, que l'ona esborra.

Corre i neda i capbussa't i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encar que un llamp ha d'ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.



Narcís Comadira. Enigma. 1985

anglès imperfecte

penso en com el pare
va treure la família de la pobresa
sense saber què era una vocal
i la mare va criar quatre fills
sense ser capaç de construir
una frase perfecta en anglès
una parella desconcertada
que va aterrar al nou món amb esperances
que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca
sense família
ni amics
només marit i muller
dos títols universitaris que no tenien cap valor
una llengua materna que ara no servia
una panxa inflada amb un bebè a dins
un pare preocupat per les feines i el lloguer
perquè el bebè naixeria passés el que passés
i durant una mil·lèssima de segon van pensar
ha pagat la pena apostar tots els diners
al somni d'un país
que se'ns està empassant sencers

el pare mira la seva dona als ulls
i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa
vol donar-li una llar en un país que se la mira
amb la paraula visitant a la llengua
el dia del seu casament

va deixar tot un poble per ser la seva dona
ara ha deixat tot un país per ser una guerrera
i quan va arribar l'hivern
no tenien res més que l'escalfor dels cossos
per foragitar el fred

com dos parèntesis l'un davant de l'altre
abraçaven les parts d'ells que més s'estimaven (els fills)
van convertir una maleta plena de roba en una vida
i en sous regulars
per assegurar-se que els fills dels immigrants
no els odiarien per ser els fills dels immigrants
van treballar massa 
se'ls veu a les mans
els ulls els cauen de son
i això és la cosa més artística que he vist mai
és poesia per a les orelles
que no han sentit mai el so de la passió
i la boca se m'omple de m'agrada i oh quan
miro la seva obra mestra
perquè no hi ha paraules en anglès
que puguin dir tal bellesa
no puc resumir la seva existència en vint-i-sis lletres
i dir-ne descripció
un cop ho vaig provar
però els adjectius que calien per descriure'ls
ni tan sols existeixen
així que vaig acabar amb pàgines i pàgines
plenes de paraules seguides de comes i
més paraules i més comes
per acabar adonant-me que hi ha coses
al món tan infinites
que no podrien gastar mai cap punt

així que com t'atreveixes a riure de la teva mare
quan obre la boca i
en surt un anglès imperfecte
no t'avergonyeixis del fet que
s'hagi partit entre països per ser aquí
perquè tu no hagis de travessar el mar
el seu accent és dens com la mel
abraça'l amb la vida
és l'única cosa que li queda de casa seva

no trepitgis aquesta riquesa
penja-la a les parets dels museus
al costat de dalí i de van gogh
la seva vida és brillant i tràgica
besa-li la galta tendra
ja sap el que és
que se'n rigui tot un país quan parla
és més que la nostra puntuació i la nostra llengua
potser nosaltres podem pintar quadres i escriure contes
però ella s'ha fet un món sencer

això sí que és art

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Traducció: Bel Olid

Tenyeix de blau el temps

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.


————————————


Tiñe de azul el tiempo:
transfigura el sueño,
subvierte las palabras.

Haz que sus colores estallen
en el chorro de la fuente.
Que el agua humedezca los ojos.

Que su frescura helada
atempere el fuego de estas manos
que arden.

Apodérate de este deseo.
Y adéntrate en el corazón
de las palabras.



Montserrat Abelló. Antología. 2005

Edició, traducció, pròleg i selecció: Neus Aguado.

Les Maries

Com el vent que passa així és passat el temps...
i com és passat qualqui cosa ha cambiat
ell pensava, segut a la gradinada del teatro
accullint-se un poc de fresc, que de cavidani
era encara afosa la tardada, i com pensava lo pensament
volava, volava i se fermava a la gruta de Costa
en aquella platgeta, no era un somni que esvaneix i passa
ma era un bell record que a la ment resta.
Quan en dia de avui, vigília de les Maries, festa de
escampanyada i de gran divertiment, a la tardeta,
qui descalç, que sense malleta, amb l'embolicada
i l'embolicadeta. La vasia del peix a allada, de pebre
assai tocada, quatre fiascos de vi,
era una contentesa a no finir, i un llençol mig finit
era la barraca per passar la nit.
Rieven les estrelles al cel, rieva la lluna afinestrada
veient aqueixa alegra brigada, rieva la marina
i cantava amb a mosaltres fins a la maitinada
a l'eixida del sol, que apenes nos veieva
ell també rieva i mos feva companyia colorint-mos
i encenent-mos per tot lo sant dia.
A nit a tard, un pas envant i quatre enrera
tornaven en casa. Estracs i assaraiats,
ma amb el cor ple de alegria, pensant a l'any que ve
a l'altra festa de les Maries.



1992    Secció B: 3ª

Giovanna Martinelli, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

Mentre aquells núvols

Mentre aquells núvols
quasi atrapen la lluna,
jo espero el dia.




Maria Rosa Roca. Showa, 2003. Il.: Vicenç Masdemont

A l'ombra dels lotus, 2003

Hannah Arendt

El sentit comú
instaurat pels romans
m'ajudi a posar
pedra sobre pedra.




Rosina Ballester. Vestigis. 2010

Pròleg: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

Em desperto de bon matí

¿Per què les persones continuen demanant de veure
      el document d'identitat de Déu
quan la foscor obrint-se a la matinada
      és més que suficient?
Sens dubte qualsevol déu s'apartaria fastiguejat.
Pensa en la reina de Sabà apropant-se
      al regne de Salomó.
Creus que ella preguntaria,
      "és aquest el lloc"?



Poesia traduïda al català per a aquest blog.

——————————————

I WAKE CLOSE TO MORNING


Why do people keep asking to see
      God's identity papers
when the darkness opening into morning
      is more than enough?
Certainly, any god might turn away in disgust.
Think of Sheba approaching
       the kingdom of Solomon,
Do you think she had to ask,
      "Is this the place?"


——————————————

ME DESPIERTO POR LA MAÑANA

¿Por qué la gente sigue pidiendo ver
      el documento de identidad de Dios
cuando la oscuridad abriéndose a la mañana
      es más que suficiente?
Sin duda cualquier dios podría apartar-se asqueado.
Piensa en la reina de Saba acercándose
     al reino de Salomón.
¿Crees que ella preguntaría:
      "Es este el lugar"?



Traducció al castellà: Nieves García Prados

Mary Oliver. Felicity. 2016

Marinera

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.


Meditacions mediterrànies


Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»

Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Darrere d'una tassa de cafè

Darrere d'una tassa de cafè,
enmig d'un hort rosat de mandarines,
a l'ombra volandera
d'un núvol de llençols,
damunt de l'eco immòbil
de les cordes d'un llagut: caminar,
caminar, que és sobreviure l'enyor.



Maria Josep Escrivà


de DONES (in)VISIBLES. 7 INSTANTÀNIES

Trobaràs totes les instantànies a,

Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 30-36

Verb

Primer va ser el verb.
I encara abans, els primers brins de llum,
i néixer sense sons que ens redimissin
de la nit ignorada,
atreure la mirada amb un gest auroral,
agombolar-se, sota el cel afòtic,
en un cos immòbil,
fràgil com l'aire, sense nom.
Després van venir els somnis,
el balbuceig de l'ànima,
el desig foll, l'aire reclòs a les tenebres,
als arguments ferotges que no et reconcilien
ni amb l'alba que s'esquerda ni amb la nit.

Brillar, només brillar
com les fulles dels àlbers contra el vent:
era aquest el desig.
Fins que vam reconèixer el verb inicial.
I la paraula va florir.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,

la de l'oratjol entre el verd pinar,

la del nin dormit que canta la mare,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,

la de la suor del que pasta el pa,

de la pluja el cant quan la terra rega,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,

del riure quiet i el dolç sospirar,

de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?

La bona cançó... Qui me la dirà

la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra : poemes. 1953

El full i la fulla

El full i la fulla
es varen casar:
el nuvi, tot blanc;
la núvia, verd clar.
Quan tots dos sortien
de dins del jutjat
un munt de confeti
els va caure al cap.
Són ara feliços,
s'ho passen molt bé.
La fulla, al full,
de gust se'l llegeix,
li diu moltes coses
i no s'avorreix.
El full, a la fulla,
l'admira de cor:
com va de mudada
quan ve la tardor
i estrena vestits,
cada un d'un color!



Salvador Comelles. Abecedari poètic. 2016

Il·lustracions: Àngels Ruiz

Poema d'un sol mot

Vesprada al bosc.
Entre branques, la llum
pinta clarianes d'un groc de febra.
Els amics busquen bolets on a mi
se'm revelen poemes
d'un únic mot: uns arbustos atàvics
de galzeran.



Per a Mercè Lloret i Enric Cerver;
Castell de Commarque,
Las Eisiás de Taiac, Aquitània



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

A l'eternitat

Sortiré al fons de la foto de família.

Com un decorat.

Desconeguda
i indomesticable.




Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Enlloc

                                              A Adrià Chavarria


Campana de l'ermita del Mai més
que abismes els ocells en el silenci,
protegeix els amants: que el temps no venci
la passió, sotmetent-la al progrés

del seu imperi i fent cedir l'instint
al conscient... Protegeix la sorpresa;
segella el lloc...; la llum pel lloc estesa
fins al racó darrer, no provenint

del Sol ans del misteri. Brunz, campana,
brunz com eixams d'invisibles abelles,
com trens passant de llarg en una andana,

com mestrals sense rostre per rials
desterrats del paisatge..., com estrelles
mortes
        caient
                en timbes siderals.



Teresa d'Arenys, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició: Montserrat Serra i Arenas

Jo no camino

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.



De Caure (2011)

Laia Noguera i Clofent, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017, 2019. 2a ed.

Edició: Montserrat Serra i Arenas

L'olivera

He entrat dins la teva ànima esporgada
per coves i estimballs, nius de vesper;
amb socarrim de fusta i pols humida
el corc despietat et buida el cos
i, foradats, els músculs estantissos
s'estoven amb la pluja de tardor.
En l'escorça retorta el brot més tendre,
cobert de fulla nova, treu el fruit;
i en una terra de secà i d'eixut
que el pagès ja no llaura ni neteja
ーel camp obert se l'ha menjat el boscー
tossudament t'escates d'esperança.


Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994, p. 19

Volen gavines

Volen gavines
les ales ben esteses
arran de barca.

Els rems s'enlairen
ruixim d'aigua ben blava
que el vent empaita.

Vora la popa
amb alegria escolto
lleu remor d'aigua.


p.336

Indicis d'altres moments

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002, 2002
Ed. i pr.: Oriol Izquierdo
Il.: Roser Bru

El camí

Passes van i passes venen,

de peu gran, de peu petit;

des que el sol obre la porta,

quin matí més eixerit!

Passes van i passes tornen

fins que treu el cap la nit.

Més tard ja no hi ha petjades;

tot el camí s'ha adormit.

Joana Raspall. Serpentines de versos. 2000

Il·lustracions: Christian Ynaraja