Exposició

Palmell i palmell. Tot els és proper, res aliè.
Nosaltres mateixos comprenem el camí i el caminant.
Hi ha un món de paper que crema i substrats
plens d'éssers horitzontals que mengen.
Quan ens abandonem ens és més fàcil reconèixer
el nostre cos petit, en un punt molt concret.
Vosaltres, aquest llibre, la vostra versemblança,
tot forma part de la fotografia.
Diguem Lluís i allarguem la i i el seu accent.
Ha arribat l'hora d'alentir, fins i tot, les aparences.




Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Transcendència

Avui tothom regala flors.
Dec fer cara de cavall triomfador,
per això totes aquestes cintes de colors
i les xeringues que pengen
dels carretons metàl·lics.
Les infermeres avancen com núvies decidides;
certament, la senyora Lessing
ho va tenir molt pitjor.
Si el televisor brillés com espelmetes
diríeu que soc una verge,
amb els meus dos pits a l'aire,
les noves esferes mundials,
i un nadó de roba que baixa com un riu,
arrossegant alguna part de mi
amb la pressa del seu clam.




Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada. 2011

III Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2011

Es fa estrany el fred

Es fa estrany el fred, després d'un hivern en què pràcticament
no n'ha fet. L'aire em porta tothora els cabells a la cara.
Furgo dins les butxaques de la caçadora buscant una goma
amb què subjectar-los; però no n'hi trobo cap.

Hi ha dies, com ara aquest, en què tot duu al centre d'un
mateix. A l'afirmació.



Cristina Casas. Al mig de les coses. 2012

Reconstrucció

Et faré per a mi com un mos de llet
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades. 




Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40

Cita

Vindràs polit
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.

   Vindrà lluint
les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.

   L'escena al parc
del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.

   Sabreu qui sou
quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.

   Mai us contractarien
per a cap novel·la.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

PER VÓS I EL GERMÀ

Amunt, amunt, que ve l'any nou
A fer més rica nostra via.
Marxem cantant sens mai dir prou
perquè l'any nou és cada dia.


—————————————


PARA VOS Y EL HERMANO


Arriba, arriba, que llega el año nuevo
a enriquecer nuestro camino.
Marchemos cantando sin decir nunca basta,
porque Año Nuevo es cada día.


27.XII.1905


Joan Maragall. Obra poètica : versión bilingüe, 1984, v. II, p. 272-273
Ed.: Antoni Comas
Tr.: J.F. Vidal Jové

Buidem caixes de llamps

Buidem caixes de llamps contra fronteres.
La fusta de l'Altura ha estat tallada;
La vida no ha de ser res més que vida
                  Quotidiana.





Poesia de Joan Brossa, extreta del llibre:

Montserrat Roig. Retrats paral·lels / 2, 1976, p. 73

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Hac

la quequesa quasi paraula
quasi avorta
la paraula quasi silenci
quasi vessa
el silenci quasi eco


Arnaldo Antunes,

Nit de poesia al Palau, 

XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona. 2011

Traducció: Melcion Mateu i Adrover.

Anem

    A L.


Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.

Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.

Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.

Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.

Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.


Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Neu el dia 10 d'octubre

Aquest primer dia de neu
és com el primer dia a la terra,
tan fresc, tan nou,
alegre com un nou amor.

Escolta com cau la neu
és com la veu del meu amor,
igual de suau, igual de tendra,
tota plena d'afecte callat.


Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016

Traducció al català de Francesc Parcerisas

Per fer una poesia

Per fer una poesia
s'agafa una p
com platja, pasta, pedra;
després s'agafa una o
com or, ombra, ona;
després s'agafa una e
com era, estri, eben;
després s'agafa una s
com sol, sal, silenci:
després s'agafa una i
com illa, isard, ícar;
després s'agafa una a
com aigua, astre, ala;
en acabat s'ajunten
sense odi, sense mandra,
sense pressa, sense ràbia,
sense melancolia,
i es fa la poesia.


Roberto Piumini / Miquel Desclot, dins,


Poesies amb suc, 2007
Il.: Mercè Galí
Ed.: Miquel Desclot

L'olivera és domèstica

L'olivera és domèstica a Atenes,
el verd i el blanc de les seves fulles
són els colors que més se li assemblen.
Els jardins i les avingudes se n'adornen.
Separa els corrents del trànsit.
Forneix als pendents de l'Acròpoli
el seu mantell més noble.

___________________________

L'ulivo è di casa ad Atene,
il verde e il bianco delle sue foglie
sono i colori che più le somigliano.
I giardini e i viali se ne adornano.
Separa le correnti del traffico.
Fornisce alle pendici dell'Acropoli
il loro mantello più nobile.



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

Aire de Nadal

Els pastorets s'aturen
en un camí fondal.
Per l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.

El cel és ple de signes.
Ah, qui els sabés llegir!
Els àngels escrivien
amb fum esborradís.

De vagues meravelles
el cel s'amoroseix.
Una ferida oberta
és un somriure obert.

Pugem a la collada,
que els pastorets hi van.
En l'aire s'entrelliguen
campanes i timbals.


Tomàs Garcés, dins,

Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana

Déu meu:

desfés l'angúnia de les nostres fes,
deixa'ns tranquils tastar
la bona i aspra llengua del no-res
i deixa'ns a nosaltres ser tots tres
                                                     de tant en tant
perquè la terra així girant pateix
de veure els mocadors
                                    tan maltractats
i és del tot necessari que afluixeu, 
homes i dones dels pals drets,
            per un si us plau
que us imploren els ulls de les parets.




Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. 1994

El distreure's, l'oblit

Per l'home més que el son
és salut
el distreure's, l'oblit,
la ment que es desvia
rere idees mudables
làbils innocents.


Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

Nadal

Nadal glaçat—Nadal ardent
d'un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust—Nadal en flor
d'un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel—Nadal que riu
amb l'orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que sí al Pare;
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l'amor és trist
només per qui l'Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s'ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!


Carles Riba, dins,

Nadals i nadales, 2001
Ed.: Jaume Subirana

Les estrelles

El cel és un camp
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el sol pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.



Apel·les Mestres, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

La veritat

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
                            Lope de Vega



Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...

Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.

I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.

Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.

Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...



Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta

Aire de Nadal

He sentit xiular l'aire, el Nadal ja és a prop!
Un nou aire que dringa amb ressons de pessebre...
Despertant, els meus ulls s'han obert tot de cop,
i els sentits, soterrats en un túmul de gebre

han cercat en la nit la claror de l'Infant,
amarat de bell nou amb la llum d'una Estrella.
Un miracle d'Amor embolcalla l'instant,
en què el Déu infinit torna a obrir la parpella

dins un món sense molsa, sense cel estrellat,
ple de rius de neguit i barrancs de quimera,
i on la rosa vermella d'aquell foc s'ha apagat...

Amb l'alè el ventaré, i encendré una foguera
perquè abrandi en la terra el gran do d'estimar,
i amb les ales obertes, jo seré missatgera

com aquells pastorets que llescaven el pa.



Guardonat en el III Concurs de Nadales d'Igualada.


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez
Pròleg: Josep Colet i Giralt

Persistència

                                     A Josep Palau i Fabre


No tanquem les farmàcies.
Molts pocs són els qui venen a cercar-hi remeis
o bé un toc de bellesa.
Cada remei, però, l'hem preparat a mà
en morters d'alquimista
amb herbes amagades, amb oloroses murtres
i baies amarg-dolces de ginebró i llorer.
Si hi entressin, tan sols, en alts pots artitzats
quina aroma profunda els sobtaria!
Tossuts apotecaris, gaudim bescanviant
els daurats líquids, les arrels retortes.
Fins i tot convoquem
de tant en tant a festa, i regalem a dojo
l'ambre i el foc d'aquest vell alambí
força cansat: el cor.



Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
Epíleg: Joan Bastardas

El tió de Nadal

        A qui cuida el tronc màgic



Si el Sol dormilega
fa poca escalfor,
la colla s'aplega
a prop d'un tió.

Tothom l'alimenta
pensant que demà
la panxa contenta
a tots ens farà.

Amb pells i pellofes
de fruita i de nou
i amb quatre garrofes
s'ha inflat com un bou.

Els nens no ho entenen:
«¿Creieu que és normal?:
¡si els troncs mai no tenen
ni cul ni orinal!

»¿Com poden cagar-nos
torrons i confits?,
¿com poden pixar-nos
vins blancs exquisits?».

P'rò, pica que pica,
¡ell caga un fotral!
Ningú no s'ho explica,
¡p'rò avui és Nadal!


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

Què és la poesia?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.



Jacint Verdaguer, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Edició: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustració: Carme Solé Vendrell.

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

A dalt són els crescuts de cap i espasa ;

a baix són els minvats de cop de peu.

De dalt a baix, un daltabaix, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.

Passant-nos el porró entre caixa i faixa,

a casa som quatre i el Pompeu.

Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,

amb una flor i un cardot per tot queviure,

a casa som quatre i el Pompeu.

Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu

si som feliços a casa, us confirmo:

a casa som quatre i el Pompeu.

Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,

ni dir tan malament: quin temps que corre!,

a casa som quatre i el Pompeu.

Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.

Ha plogut i ben fort, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,

perquè la veu s'expressi sense tales,

a casa som quatre i el Pompeu.

I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,

i per poder anar morint tal com Déu mana,

a casa som quatre i el Pompeu.

Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;

que cadascú s'esmoli el gep, però a casa

som quatre i el Pompeu!

Màrius Sampere, 

Barcelona, 1928

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

El sermó del foc

S'ha romput el tendal del riu; els darrers dits de les fulles
s'amunteguen i s'enfonsen a les voreres del riu. El vent
travessa la terra bruna, inaudible. Les nimfes han partit.
Dolç Tàmesi, flueix suaument, fins que acabi el meu cant.

——————————————————————

The river's tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.
Sweet Thames, run softly, till I end my song.



(Fragment)


T. S. Eliot. La terra eixorca, 2018

Tr.: Neus Nadal 
Intr. i notes: Bernat Nadal

Fi de jornada

Cada vespre creues l'oest de Londres
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.

Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.

Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen

i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.


Jèssica Pujol Duran, dins,


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans. 2013

Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

SENTIT DEL DIA

HI HA tanta llum encara closa al cel,
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d'ocre i de mel.

Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s'erigeix rebel.

I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l'hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses

oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.



Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Pr.: Carles Zafon