Bibliopoètiques

24 de maig 2020

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,
de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
estel o serení?

Terra endurida i adormida,
arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!

De El senyal.

Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.

De Cantilena.

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,

saps el cel, ell, com el vol?

De pedaços de colors

cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló

el ministre de l'Estat,

les cases foren de nata

amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,

que m'ho ha dit un que ho sap,

a qui tingués mals pensaments

la llei canviaria el cap.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

22 de maig 2020

Petit poema per acompanyar un ram

Estimat / estimada...
Abraça aquest ram
amb alegria i ventura.
Ell acull el nostre amor
i els colors de la natura.

Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon

Evocació

A Celrà

Més val pensar
la vida com un únic moviment
d'una tal volta llarga simfonia.
M. Martí i Pol

Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.

Fragment.

Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

17 de maig 2020

Herbolari

La sàvia senyora Natura,
amb amor, experiència i cura,
ofereix un munt d'herbes
que no asseguren el guariment
però alleugereixen el patiment.

Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018
Il.: Gibet Ramon

16 de maig 2020

Les paraules

Vull paraules que es moguin,
que surtin i s'enredin.
Paraules que no morin
ni s'aprimin, ni es perdin.

Com versos amb ales blanques,
creuin l'espai en estols
i nidin en noves branques.

Paraules mudes, d'encís,
que flotin a l'aire, denses,
i omplin a cada incís
els silencis, immenses.

Necessito la veu suau
i la paraula justa.
Necessito dir xau xau.

Que sigui un crit transparent
d'alta densitat, però voli.

Però més que rauxa brogent
vull que tu m'entenguis quan m'escoltis.

————————————————

Quiero palabras que se muevan,
que salgan y se enrollen.
Palabras que no mueran
ni se adelgacen ni se pierdan.

Como versos de alas blancas,
crucen el espacio en bandadas
y aniden en nuevas ramas.

Palabras mudas, bajo hechizo,
que floten en el aire, densas,
y llenen en cada inciso
los silencios, immensas.

Necesito la voz suave
y la palabra justa.
Necesito decir chao chao.

Que sea un grito transparente
de alta densidad, pero que vuele.

Sin embargo, más que arrebato rugiente
quiero que tú me entiendas cuando me oigas.

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats

Breus

Vam collir junts unes espigues,
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
Que breus que fórem,
carrera de sargantana
per un mur.

Ara, després de molts anys,
m'arribo a aquests records
com qui desembarca en una illa solitària
i només s'hi queda
el temps dels pocs mots
d'aquest poema.

Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013

¡Que venen els marcians!

A qui accepta a tothom

Des d'un ovni lluminós,
van baixant pel tobogan
marcians de dos en dos
fins que en són un grup ben gran.

Els primers, a poc a poc,
al davant van de bracet;
ella és blava i ell és groc
(deu ser verd el seu fillet).

Amb un ull a cada antena,
com turistes van guaitant:
descobreixen una nena
que fa temps que els va observant.

Ja els invita a saltar a corda,
ja fan cua per saltar...
P'ro* la panxa li recorda
que ara és l'hora de sopar.

«Us convido a casa meva»,
fa la nena amablement.
«No: vens tu, a casa meva»,
diu la Blava somrient.

Com per una aspiradora,
són xuclats cap a la nau,
i a una marxa embogidora
són portats fins a un palau.

Tal com era de preveure,
un nen verd bastant bufó
a la porta els surt a veure
i als seus pares fa un petó.

A la taula, tot s'ho prenen
amb trompeta els marcians,
i la nena (se sorprenen),
¡amb la boca i amb les mans!

Diu en Verd que a aquella cosa,
maca i tan... extravagant,
per la pell color de rosa,
ja té el nom que li diran.

Va la Rosa a baix, la Terra,
amb el cor enamorat:
«¡Feu l'amor i no la guerra!»
als humans ha demanat.

*Però pronunciat ràpid.

Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

Dedicatòria del llibre:

A l'encisadora Pilar, als nostres estimats
fills i nets, i a tots plegats perquè, com deia
el gran Jesús Urteaga, estiguem «sempre
alegres per fer feliços els altres»

10 de maig 2020

A la biblioteca

La saviesa dels romans rau al seu cervell,
la dels indis en llur fantasia, la dels grecs
en l'ànima, la dels àrabs en la llengua.
AS-SADDIQI, s. X

No dominaves el meu alfabet
ni jo l'accent del Delta del teu àrab,
però em vas veure estranger
i vas venir a demanar-me
que t'ajudés a cercar una paraula al diccionari.
Et vas acostar tant a mi,
el teu alè com una bandera de seda
onejant sobre el meu rostre.

Jo passava fulls i fulls,
endarrere i endavant,
dissimulant, fent temps
per no trobar mai aquell mot.
Fins que et vaig dir:
"Hi ha coses
sense un significat precís,
intraduïbles".
Però el dubte va quedar resolt:
som sempre una meitat.

Manuel Forcano. Estàtues sense cap. 2013

Lo dia nou

Un dia en muntanya he vist
lo sol, que se colgava,
feva diventar los monts de or
i los animals no cuneixeven
aqueixa balles, eixiven
de la tana mirant assustats
aquella llumera del sol
que dieva al món que lo dia
és finit: i que demà siguerà
un dia nou.

Valerio Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984 - 1995) 2009

El vagó llitera

Ai, si m'hi deixessin manar
quan el tren va ple a vessar,

aquelles nits de pluja i fred
que els nanos dormen sobre un paquet,

i tu només veus un embalum
però és un infant entre la ferum,

i un mariner al mig del passadís
somia el mar i com hi era feliç...

Tant si han pagat com si no
els enviaria a dormir a un altre vagó.

A la llitera d'un compartiment
net i polit, i així la gent

el son anirien agafant
sentint les rodes rodant, rodant, rodant...

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

09 de maig 2020

Parlem de fondalades

Parlem de fondalades,
de simes que ens esperen,
de pous exactes, tèrbols,
de mares que no volen...

Parlem de minuts trèmuls,
de forques a l'espera,
de música que s'alça
des d'un ventre que mor
i que sabem benèvol.

Parlem, parlem... Diem
que la llum fagocita,
que esdevenim, amb temps,
més lleugers, més il·lustres, molt més sants.

Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

03 de maig 2020

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Impromptus

L'ombra

Veig l'ombra fugissera d'un colom
que em precedeix els passos.
Una ombra és la certesa que fa sol.

La ciutat

Asfalt, asfalt, motors,
renou i crits...
Em costa creure
que enllà, enllà i amunt
hi ha terra, silenci i prats florits.

Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.

De: Mar

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.

Josepmiquel Servià,

a Facebook, publicat el 30.04.20

01 de maig 2020

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

30 d’abril 2020

A una ciutat de tu

A una ciutat de tu, estic amb tu,
just com una nit d'agost
llunera, en una acollidora cala, marbanyada, esguardava el teu son,
la desgastada i desllustrada fusta del tocador
atapeït dels nostres raspalls, llibres, flascons a la llum de la lluna
‐o en un hort de boirina salada, estirada al teu costat
esguardant el capvespre rogent per la porta mosquitera de la cabana,
Mozart en sol menor al magnetòfon,
adormint-nos amb la música de la mar.
Aquesta illa de Manhattan és prou ampla
per a les dues, i estreta:
puc sentir el teu respir aquesta nit, sé com jaus
cap per amunt, mentre la mitja llum et perfila
la generosa i delicada boca
on pena i rialla dormen juntes.

Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976). 2019

Traducció: Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni

A un matemàtic

ーOh el savi matemàtic d'ascètica figura,
de barba i de cabells solemnement nevats,
sumit en l'antigor de negra vestidura,
fruint la indiferència dels dies emboirats!

Les demostracions i regles assolides
han ordenat sa vida com un raonament;
de tant estudiar les lleis indefinides
la seva veu austera s'apaga sordament.

Sos arbres predilectes són els cònics xiprers,
li plauen les simètriques plantades dels carrers
i, com un pla sens fites, la mar negra i calmada.

El cap tot ple de xifres, quan surt les clares nits,
guaita, profundament, la volta constel·lada
com una gran pissarra de càlculs infinits.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.

Rosa Font Massot. Celobert. 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

La terra

La terra sent la joia
de la fecunditat
quan dins del solc germina
la grana del bon blat.

La terra sent la joia
de la maternitat
quan s'alcen les garberes
damunt del camp segat.

Perpinyà, 21 de febrer del 1947

De Llibre de les imatges

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Esgarips de foc

Minsa espurna,
llavor d'un drac rabiós
que engoleix el bosc.
Emmudeix el silenci.
S'extingeixen les flaires.

Recòndits afraus
per on s'esbalça el foc.
Galopa la llum
com un cavall desbocat
pels més ignots estimballs.

El fum capdella
núvols burells i endolats.
Saba estroncada.
Ganyola la natura
entre dunes de cendra.

Colors soterrats
sota un vel d'obagor.
La lluna plora,
regalim d'esperança.
Somnis de llum maragda.

Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

25 d’abril 2020

Somni endins

Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.

Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg de Maria Mercè Marçal.

Llibre

Llibre, company fidel,
amb tu viatjo
fins a tocar la vora del cel!

Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018

Il·lustracions: Gibet Ramon

23 d’abril 2020

Holanda és una terra plana

Holanda és una terra plana
que al cap i a la fi passa a ser mar,
que alhora, al cap i a la fi, no és sinó
Holanda. Els peixos dins de l'aigua,
discutint entre ells en holandès,
estan segurs que la llibertat és la barreja
d'un gravat amb unes randes. Pujar a una muntanya,
morir-se de set, a Holanda és impossible;
i encara és més difícil deixar un rastre precís,
si has sortit de casa en bicicleta,
i encara més, si has marxat nedant. Els records
són Holanda. I no hi ha cap presa
que els pugui retenir. En aquest sentit jo
visc a Holanda des de fa més temps
que les seves onades, que s'allunyen lliscant
a la deriva. Com aquests versos.

Joseph Brodsky

Tr.: Xènia Dyakonova i Oriol Prat,

Reduccions : revista de poesia, núm. 100, p. 131

El mestre del silenci

El mestre del silenci
va dibuixar una arrel.
L'arrel es va estirar en arbre.
L'arbre va envair el cel
com una aquarel·la humida
i va canviar l'estació amb els seus colors.
El vent va escampar remor
de fruits transparents.
El mestre del silenci
s'ho va mirar i mirar, després,
amoïnat perquè li mancava talent,
va rebregar el full.

Kristin Dimitrova, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 100, p. 99

Tr.: Eva Sableva