06 d’octubre 2020
Com figures fantàstiques
A Francesc i Ellen
Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.
(Record de Cadaqués)
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
Encara
Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara
escriure és esperar-te.
p. 18
Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano
03 d’octubre 2020
Els xops del barranc
Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.
Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.
Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.
Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.
En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.
Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.
Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.
Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!
Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!
Carles Salvador, dins,
Els arbres a la poesia catalana, 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
No comptaràs més
No comptaràs més
els dies que passen
(aquest llarg batec),
que lleves i enllaces.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
30 de setembre 2020
L'irreal es fa inhòspit
L'irreal es fa inhòspit.
Nu de paisatge, discorre
el teu son per blancs de lluna.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
27 de setembre 2020
Sabates còmodes
La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.
Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.
Però és aquesta la veritat i no una altra?
M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.
Potser fins ben lluny.
Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.
Anna Gual. L'ésser solar. 2013
Epíleg: Lluís Calvo
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013
24 de setembre 2020
Una ocupació tinc
"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.
De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.
I tampoc no és així. No es pot formular.
Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.
L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,
cosa de cada dia i d'anar i tornar:
al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,
d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,
de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot
o ho puc, en un moment, tenir-ho tot, o pensar-m'ho."
Vicent Andrés Estellés
Obra completa - Vol. 6 - Les Homilies d'Organyà, 1981, p. 252
23 de setembre 2020
A la meva mare
li dec el sentit, la riquesa
de la llengua. I el cant.
Al meu pare,
l'estímul cap a la cultura.
Maria Mercè Marçal
20 de setembre 2020
Puput
Cresta tota ben plantada,
plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.
La recita: Lola Casas
Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001
Il.: Sergio Mora
Dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.
Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.
Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.
Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.
Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.
Henar Galán. Els Quatre elements. 2015
Les oliveres
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.
Salvador Espriu (1913-1985), dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.
agramunt
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.
he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.
hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.
però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,
seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.
III
Yael Langella, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)
El ciutadà desconegut
(A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)
Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern:
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.
Traducció: Marcel Riera
Pròleg: Àlex Susanna
16 de setembre 2020
Miracles
Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:
«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
15 de setembre 2020
Aigua
rosada del prat,
dius bon dia a l'herba
gemada del prat.
Aigua riallera
de dintre els bassals,
quan el sol et crida
te n'hi vas volant.
Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009
Il·lustracions: Caterina Roca
Formiga
que amb recerca tafanera
reculls engrunes i blat
per l'hivern fred i glaçat.
Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001
Il.: Sergio Mora
14 de setembre 2020
Sobre l'arena a fosques
la lluna ha obert camins
que travessen la mar –
línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles –
lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.
Teresa Pascual, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 73/74, febrer de 2001, P. 60
13 de setembre 2020
Setembre
01 de setembre 2020
Solucions
el paisatge que he escollit,
si em fa falta un pot de cola
que enganxi
el paper tenyit
o si necessito un boli
per fer un text molt ben escrit...
Si el pare vol el diari
o el meu germà un calendari,
la iaia aquelles revistes
de ganxet i de modistes...
Si he de comprar un regalet
per anar a una festeta
d'un company, d'una amiga
o de la meva tieta...
A la llibreria del barri,
en algun dels seus racons,
per uns diners raonables
sempre hi trobem solucions.
Lola Casas. Des de la finestra, 2002
Il.: Anne Decis
Caducifoli
Caure.
Voleiar.
Marxar lluny.
Pluja constant.
El vent bufa
obstinat.
Viatge d'una fulla
dins la tardor.
Lola Casas. Verd, 2008
Il.: Agustín Comotto
Naufragi
bressol
de cresta colpidora,
amaguen
sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.
Lola Casas. Blau. 2008
Hauria arribat abans
de travessar els incendis,
però corria l'alarma,
d'aquella veritat, més
probable—quan tots marxàvem.
Montserrat Rodés. Immunitats. 2004
Epíleg: Carles Camps Mundó
31 d’agost 2020
Amanida
d'enciam
ben amanida,
ben amanida.
Una plata
d'enciam
ben amanida
amb oli i sal.
Amb tomàquets
ben madurs,
pebrots
i puntes d'espàrrecs,
unes rotllanes de ceba
i pastanaga ratllada.
Cogombre
tallat a dauets,
rúcula
un xic amargant,
canonges
dels més escollits
i escarola arrissada.
A taula,
el verd
és una festa!
Lola Casas. Verd. 2008
Il.: Agustín Comotto
30 d’agost 2020
Barceloneta
Té certament un encant
únic entre mil altres
Barceloneta al sol de mig agost.
Cada escoll, cada platja és diferent,
mes única és la llum
que madura en l'espai
d'aquest cel, d'aquesta mar,
expressió de puresa cristal·lina
quan, en l'arena ardent,
sense noció de temps,
m'inebrieig d'atzur.
Francesc Manunta, dins,
La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer.(1945-2013). 2013
Ed. Joan-Elies Adell
L'equilibri perfecte
com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
mentre travessa corrent el pati
traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
Moments de calma i silenci,
de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
torna l'equilibri perfecte.
Iago Seoane i Puntí
Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants
Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015
Edició: M. Carme Codina i Contijoch
Ulls blaus
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.
Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.
Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009
Il·lustracions: Caterina Roca
Un silenci de blats
Mort el sol als llavis
de la fosca, té la nit
els ulls lluents de beure dies
i se'ns riu d'amagatotis
perquè ella sempre implacable
imposa el retorn dels seus fills
escampats en un silenci
de blats tendres
D'Esbós d'un cos, 1983
Manel Rodríguez-Castelló. Música del sentit : (tria personal 1978-1999), 2002
Pr.: Amós Belinchón
29 d’agost 2020
Diuen
 |
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.
Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.
Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.
Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.
Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994 |
