I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!
De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.
Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.
Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.
Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.
——————————————
La madre
E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.
In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.
Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.
E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.
Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.
Giuseppe Ungaretti, dins,
Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984
De la traducció catalana: Tomàs Garcés
Introducció de Marià Manent
