A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.
Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.
La fina neu de l'oblit farà la resta.
Castillo Suárez. Permanència. 2022
Traducció de Jaume Gelabert González
Pròleg d'Anna Gas Serra
La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.
Dolors Miquel, dins
Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23
Tardor,
tot ho canvies de color.
Tardor,
voldria ser com tu,
un bon pintor.
De: 36 poesies per aprendre i recitar
2n cicle educació infantil (I5)
Anna Sardà, dins,
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.
Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009
Premi Montflorit de Poesia 2009
Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.
I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.
La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.
I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.
Lala Blay. Plec de claror. 2005
Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana
Pròleg de Màrius Sampere i Passarell
Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.
Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!
I
Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013
(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.
No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.
Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)
Antònia Vicens. Lovely. 2009
Em quedaria les sabates verdes,
però vendrà la tardor,
li cauran les fulles i
llavors què.
Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021
Il·lustracions de J.A. Mendiola
Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.
Escriuria sobre cada un dels seus pètals.
Tan sols mirant-los,
tan sols somiant, amb la punta dels dits,
històries sense fronteres,
històries de color blau i rosa.
És clar que em diran, a cau d'orella,
que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
esquinçades, cremades,
que és d'un gris insuls,
que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.
Però això no fa per a mi.
Jo, si pogués
redibuixar el món,
en veu alta us
el faria llegir. Escolteu!
Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018
Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi
Traducció: Lluïsa Moreno
QUE VA I VE, LA VIDA
ho sabíem abans
de saber-ho,
i que abans del declivi
hi ha sempre un únic
cant de vast excés d'amor,
també. Però que el palíndrom
el tibaríem ebris
del dret i del revés
ho hem après
a còpia d'engolir-nos
els anys.
Meritxell Cucurulla-Jorba. Sempre encara. 2023
En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».
Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014
Per cloure la nit
i el poema que fuig
em miro les mans
i la taula parada
de papers i de llibres
cercant les paraules
que han de trencar
el silenci dels ulls
els escrits sense veu
els interludis llargs
el vidre que separa
el glaç que s'interposa
el no res que ara és
el no res que serà.
El meu dietari d'hores
al quadern fosc de l'alba.
Aprenent a mirar. 2011
Poemes de Vinyet Panyella
Fotografies de Quim Cubert
Tenen la verdor exuberant
dels jardins tropicals, els paradisos
on renunciem a l'amor,
la tesor de les flors aquàtiques,
la saba espessa dels boscos primaris,
l'escorça dura dels bedolls.
Montserrat Butxaca. Amfíbia. 2020
20è Premi Literari Betúlia de Poesia
Memorial Carme Guasch
Pròleg de Quirze Grifell
Un any sense estacions
va arrencar amb violència
los brots i les arrels.
Jardinera furtiva,
lentament,
sense quasi advertir-ho,
va entrar
per una humida escletxa
al recinte cremat.
Hi va plantar herba bona,
xeringuilla, calèndules.
Mentre agranava cendres,
me vaig trobar, un matí,
plena de mandarines.
Mari Chordà. No com un so. 2022
Pròleg de Meri Torras Francès
I si l'aigua té plorera,
que plogui,
que jo he descarregat
milers de núvols.
Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021
Il·lustracions de J.A. Mendiola
Ampolla abandonada.
Sota la pluja
encara receptacle.
Imatge de poema
per a uns ulls japonesos.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.
Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.
En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.
Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!
D'aspra tendresa
Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011
Dins el llibre:
En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011
Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki
Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Amb un prefaci de Susanna Rafart
La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava
en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència
de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.
Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.
Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937
Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.
Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.
Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008
Als «bons» excursionistes
Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.
Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.
Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.
Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.
Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.
Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.
Terrassa, dimarts, 16 maig 1972
M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976
Pròleg de Just M. Llorens
Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.
Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.
Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.
Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.
Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018
Aquest poema es troba també a:
És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.
- Ets un lloc preciós
per estimar. No incineris
casa teva -
Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022
Il·lustrat per Sara Serra
L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.
Núria Albó, dins,
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Cada membre esbatanat
en el ritme. Soc
tot marbre constel·lat
d'òrgans consolats pels ossos
que els signifiquen.
Maria Isern. Sostre de carn. 2017
II Premi Francesc Garriga, 2017
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
Teresa Pascual
Veu i poema: Lyric-line: listen to the poet
Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.
Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023
Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
Christina Rossetti
CUCS
Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).
T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.
Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.
T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.
Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.
D' «A favor meu, nostre»
