L'alegria s'anomena cançó

A tots els llocs on vaig escoltar la teva tonada

vaig recuperar l'alegria; la passió de viure.

Cançó que jo esperava sortissis de la meva ploma

va resultar que tu vas ser la que es va endinsar en mi.

(traduït per a aquest blog)

José Agustín Goytisolo. Poesía completa. 2009,  p. 759

A mi mateix

Per què renegues i per què t'apartes

de la vida que tens a la balança.

Per què desitges la desesperança

i la mostres en totes les pancartes.

Tots els mars que et conviden els descartes

i et tornes riu que en solitud avança.

T'agrada contemplar, però, la dansa

de l'aigua que menysprees i coartes.

Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,

ignores dies, nits, mirades, coses.

Per què tens por que avui la llum t'abraci.

Per què no surts al món i a les tarimes.

Per què no perpetues el que estimes

abans que entre les mans no se't desfaci.

Israel Clarà. Una mena de màgia. 2009

Regal

Quin dia tan feliç.

La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.

Els picaflors es detenien en els xuclamels.

No hi havia res a la terra que volgués tenir.

No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.

Vaig oblidar tot el mal que havia passat.

No m'avergonyia pensar que era qui soc.

No sentia al cos cap dolor.

Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

Czesław Miłosz. Travessant fronteres. 2006

Traducció del polonès i introducció de Xavier Farré.

A la lluna

Que estàs pàl·lida de cansament,
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.



Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990

Textos en llatí i anglès amb traducció al català.

Edició: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià.

Poema xinès

Seria un error suposar
que això és impersonal.
És cert que el cel està buidat de tot
menys del més pàl·lid blau,
i és cert que un saüc fresc, aquí,
es repeteix en aigües mai abruptes.

Però mira de prop com està fet:
el pintor es revela en la seva
acurada cal·ligrafia,
signa amb lletres que per elles mateixes
són d’altres imatges, miniatures, i totes
ben dretes, en posició de ferms.

Aquí podem observar una fredor deliberada.
Monet hauria entès quant acuradament
l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre
es mou, mai no està quieta, perquè
tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta,
el duu constantment en un joc seriós.
Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells
a casar els elements i a mantenir-los lligats,
aigua i llum diàfana, en harmonia,
però aplegats per un toc humà.



Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània. 1994 

Traducció de Pilar Teixidó.

Les ensenyances d'Huria - IV -

No hi ha lloc per a sentimentalismes al teu món.
Has pastat amb alfàbrega el migdia. Has cuit per al brou
crestes de gall. Sé què t'afona el cor picotejat
pel gall dindi després de la teva segona expulsió del paradís.
Tot el nostre món va canviar, com han canviat les nostres veus.
Fins i tot les nostres salutacions s'esfondraren, com cauen els botons
d'un vestit damunt la sorra, sense fer soroll. Digue'm:
Bon dia!
Digue'm qualsevol cosa que m'alleri la tendresa de la vida.

(fragment)

Mahmud Darwix (Per què has deixat el cavall sol?, 2004) (Tr.: Margarita Castells Criballés)

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.

———

Dopo
che hai fatto la valigia, spento il gas,
spente tutte le luci, chiuso l'uscio,
chiuso il portone, quando
ti appoggi a un muro e temi di cadere
e aspetti un mezzo, un modo
per andare lontano,
quando il cielo è sereno,
blu e sterminato sul cavalcavia
e tu non hai passato né futuro,
in quel momento vuoto
si accampa la poesia.





Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

Haikús d'hivern

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.

Com comença? Un so,
un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.

Imagina objectes
que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.

Kodak a les mans,
passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.

Nen que juga amb lletres.
Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.

Traginers que criden,
venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.

Zanni parla tosc,
criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.




Selecció d'haikús.


Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern. 1969

Es troben en el llibre:

Julià, Jordi. Un lleu plugim. 2009

La llum primera

La llum primera
anomena el món
eixit de la tenebra:

diu pedra
a la pedra, om a l'om,
turó al turó.
Llum a la llum.

La llum darrera.



Antoni Clapés. Alta  Provença. 2005

Cançó

Cançó, no ets pas encara. No et bastin
els sons i les cadències, si del vent
el moviment de l'ala no has tingut.
Aquí em tornaràs un altre dia:
nocturn enfosquit del record,
coral resplendent d'alegria.

José Saramago. Els poemes possibles, 2005 ; tr.: Josep Domènech

73 | Pragari

(a Dasa K.)

Per girar el guant
i trobar-te amb la meva cara.
Per provocar-me un part sense dolor
el dia que vaig decidir
néixer ja pel meu compte.

I en l'encara vers,
hi seràs.

Confonc el teu nom, Praga,
amb el teu nom, Praga.




Mireia Vidal-Conte. Pragari. 2005

Premi Miquel de Palol 2005

Bon dia, tristesa

Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

El poema clava

fíbules a la polpa.

Compartimenta la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.


Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)

Fotògrafs

Ens tanquem a la cambra obscura,
sols,
només amb el llum vermell.

Com una imatge del no-res,
se’ns revela l’únic batec
que ens conté.

Fixem el desig humit,
l’instant de vida
penja d’un fil amb agulles d’estendre.




Rosa Torrent. Rosa del desert. 2004

Mirades

      A l'Elena Bech

A les petites realitats

de carenes lluminoses

que no acaben de ser

de teles estampades

d’esclats delicats

a les belles solanes

Ulls brillants. Dones

d’una solidària terra

vibrants i admirades

palmeres ixents

que el temps a embellit

gradualment, agraït

Teresa Grau Ros

Un conte

Fa temps aquí es dreçaven
els murs del mas ara enrunat.
Ara la vinca s'arrapa,
amb flors als cabells, a les fustes.

A les hores eixorques
l'indret no deixarà
de relatar la història
amb flors eternes en bocins de plats.


Edward Thomas (Poesia anglesa i nord-americana contemporània : antologia, 1994) (tr.: Dídac Pujol)

Signes, llengua i cultura

La cultura és el mitjà de comunicació de
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.

(Fragment)




Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980

plenitud quotidiana

... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.



Fragment.


Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985

Cada paraula

Cada paraula
conté el llenguatge sencer
té una font
però no de veritat
existeix només per la direcció
que pren
és un riu que segueix el seu curs



Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005

Traducció: Anna Montero

Em creix un llac profund...

Aprenc a ser des d'aquest fosc el silenci,
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!



Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999

Pròleg de Josep Colet i Giralt

En el pont de Westminster

Cosa més bella mai no haureu trobat:
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura

la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s'obre al cel i a delicats paisatges,
en l'aire net tot guspireja i llu.

Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.

El riu s'esmuny, com amb un dolç esment:
semblen dormir les cases, oh, talment!
I el gran cor poderós reposa encara.



William Wordsworth (1770-1850) dins

Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983

Comptabilitat

Ai de l'insensat que caigui mort
damunt els seus llibres de comptes. Sèneca


Al revers de cada factura,
balanç o pressupost,
brolli el vers que és també mesura,
ritme i sentit del ritme:
res que ens sigui pèrdua o usura,
sinó sentit i ritme del sentit.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

Colette

... la seva obra és, doncs, reflex i esperó
del seu llarg i tenaç aprenentatge de la
llibertat. I, indestriablement, de la seva
lluita constant amb les paraules per fer-los
dir tot allò que abans d'ella no havia estat
expressat i que, per tant, era inexistent;
...

Quan deia, per exemple, que valorava tant una
bona obra literària com un parell d'esclops
ben tallats, això no implicava cap sentiment
d'humilitat especial, sinó la constatació d'un
vincle profund, que no admet jerarquies de cap
mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.



Maria Mercè Marçal (fragments del pròleg)



Colette. La dona amagada. 1985

Tercets sobre la fugacitat

Encara en sento el buf a frec de galta,
¿i com s'explica que aquests dies d'ara
hagin fugit del tot, perduts per sempre?

És cosa que ningú no arriba a entendre
i alhora és massa greu per lamentar-se'n:
que tot transiti i ens passi a la vora,

i que el meu propi Jo, sense destorb,
m'hagi vingut, lliscant, d'un nen petit
tan mut i estrany per mi com ho és un gos.

I més: que fa cent anys jo també hi fos
i que els meus avis, dins de la mortalla,
parents em siguin com els meus cabells,

siguin part meva com els meus cabells.




Hugo von Hofmannsthal, dins el llibre:


Joan Ferraté. Provocacions. 1989

Pluja verda

Anirem als boscos d'olor,
veurem com entre neu ja neda l'aranyó.
Molt enlaire, entremig de la brotada lenta,
un tudó es deixondeix i es lamenta;
remou les clarianes un so viu
i amb riure estrany el pigot riu
Si amb pètals d'aranyó veus perlejar la brisa,
l'arbrissó tortuós que a penes frisa
és guarnit de borrons, tan pàl·lids i tan clars,
que verda calamarsa o aigua d'or hi veuràs-
talment si es deturés la maltempsada
en el branc espinós, encantada,
veus de goja sentint pel recés,
i a mig aire la pluja s'oblidés.




Mary Webb (1881-1927) dins el llibre:

Marià Manent. El gran vent i les heures. 1983

Cant

Envoltada de mar, em tape amb cera

les orelles. Però de res no serveix l'intent

d'esquivar la melodia si és a dintre meu

que canten les sirenes.

De: Ariadna

Christelle Enguix. El cor del minotaure. 2009

XXVIII Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2008.

L'art d'estimar

Qui no coneix res, no estima res.
Qui no pot fer res no comprèn res.
Qui no comprèn res, no val res. Però
qui comprèn, també estima, observa, veu...
Com més gran és el coneixement inherent
a una cosa, més gran és l'amor...
Si algú creu que tota la fruita madura
al mateix temps que les maduixes,
no sap res sobre el raïm.

Paracels, dins:

Erich Fromm (L'art d'estimar, 1978)

Ara que és tard

Torna a llegir en els llibres
                 ara que és tard.
 Has de fer una altra vida.
                    Joan Vinyoli



Ara que és tard, absent, escolte com
em menja dins l'olor fonda dels ulls,
em treu fora de lloc el vell batec,
cansat desassossec d'antiga guerra.

Encara bull enllà de la memòria
la desitjosa deu d'aigües calentes,
el bosc del nou capvespre a la infinita
espera fosca de respondre dubtes.

La llum ara que és tard revifa cendres;
records s'enfilen per a no oblidar-me
d'errors comesos. Tracte de deixar

camins oberts als vianants desitjos,
ser sastre del somni per descosir-lo
dels mots silents d'un paradís de pedra.



Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

El salobre

El salobre va sorgir arran d'una crisi personal
provocada per la mort del pare del poeta. La
desaparició dels pares sempre significa
l'acompliment del darrer estadi del nostre
procés de maduració personal: la confrontació
amb la nostra pròpia mortalitat i mort. En el
moment del traspàs dels nostres pares es trenca
el pacte secret i no dit que ells sempre
s'interposarien entre nosaltres, els fills, i la mort.

Aquest sotrac personal ha fet que el nostre poeta
obrís el que Emily Dickinson anomenava "els ulls
dels ulls" i mirés la vida d'una altra manera,
de més a prop."



D. Sam Abrams (fragment del pròleg)

Ponç Pons. El salobre. 1997

Premi Carles Riba 1996.

Inventari d'alba

                            A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist
La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou


No tenc res més


Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg de D. Sam Abrams.

Premi Carles Riba 1996.