No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.
Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.
Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!
Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.
Teresa d'Arenys
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
«¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»
CHUS PATO
hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món
en dir com es dirà allò
l'acomodes a tu
el doblegues a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses
l'inabastable ens anihila
per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa
per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
esglai i tara
del que encara
no
Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019
Si deixes aprimar l'amor
se`t faran feixucs els dies i les hores,
et fiblarà el corcó de la covardia
d'haver triat una egoista orfanesa,
d'haver tancat el més bell finestró,
ofegant a gratcient la llum.
Un cop afeblit l'amor,
començarà un romiatge sense orient.
Llavors, en miralls o en gorgs profunds,
dansarà, fantasmal, el teu rostre,
nosa de tu, esperit balder,
agrós i enfredorit.
Ressec i desvalgut, sense saó ni saba,
carregat sols de basarda,
sabràs com és d'eixorca la soledat,
i esgarrifoses la buidor i la tenebra.
No deixis que l'amor s'aprimi!
Sant Jordi 2011
Josep Vallverdú. Argila. 2014
Pròleg d'Albert Turull.
Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.
Jordi Pàmies i Grau
Es troba en el llibre:
Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012
Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.
I també a Narcís i l'altre. 2001
One Health
Accions bàsiques per viure en plenitud
Accionem estímuls que ens facin bones persones
Conduïm les nostres emocions vers una atmosfera sense agents contaminants
Elaborem polítiques amb perspectiva de gènere en tots els àmbits
Encaminem activitats del nostre jo poètic, perdurables, en la memòria
Fem de l'amor, la sostenibilitat i l'esperança instruments saludables i creatius
Visquem les experiències negatives com instants d'aprenentatge per transformar
el que estigui al nostre abast
Induïm a mirar i escoltar més enllà de nosaltres, activament i responsable
Respirem, obrim els ulls, descansem, si podem, és clar, somrient,
amb un somriure conscient,
conscient dels perills.
8 de març de 2025
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Com una carpa de circ, el Montseny
blau sobre el cel rogenc i la boirada,
solca el Tordera i amb la vela empeny
els ormeigs de Montnegre i l'arborada.
Cordes d'arítjol, pals de castanyer,
bocells de mesc i estais de romeguera.
Proa i masqueta al cim de Montllorer,
popa al Grínola que clou la galera.
Montseny, Montnegre; el mateix cim, vaixell
velat en bosc ara de núvols, ara
d'arbres. Pel mar lunar de quin farell?
Velam de llicorella i botavara
d'alzina. A l'arbre ocult de quin terreny?
Mar del Montnegre, oceà del Montseny.
Perejaume
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla't tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.
Eixampla't bé, mon cor,
al benfactor calor
de l'estació benigna,
que estant lo bosc en flor,
propici n'és l'amor,
i fresca i lleu la vida.
Eixampla't bé, cor meu.
S'estén al voltant teu
serena la Natura;
sota el cel, blau arreu,
somrient està el bon Déu,
que et porta la Fortuna.
III
mai no tornaré a tenir
aquesta versió de mi mateixa
deixa'm afluixar el ritme
i estar amb ella
ーsempre evolucionant
De: desperta
Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021
Traducció de Bel Olid.
El dol -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
amb esborralls.
Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle
d'una marmòria caiguda
eixordant.
De #aigua i cera
Lucia Pietrelli. Violacions. 2017
Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.
Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.
A la meva mare
Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.
Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.
Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Premi de la crítica de poesia catalana 2016
Com si de cop abolissin
el fonoll de l'estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
cop si de cop
prohibissin l'Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d'assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l'alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s'ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l'esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.
Josep M. Llompart. Poesia completa. 2018
Tu a la barana
del llac, encís de lluna...
I aquells poemes
que en les fulles de lotus
tots tres vàrem escriure!
De: El lliri blanc
Akiko Yosano. Cabells enredats : una tria de tankes de Midaregami. 2014
Traducció, edició i epíleg de Mercè Altimir Losada.
els dies en què no et sentis
para una mica per
deixar que la teva ment i el teu cos
es posin al dia
ーquietud
De: desperta
Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021
Traducció de Bel Olid.
La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
les teves per acariciar una altra vida.
De: Coure
Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà.
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.
A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.
Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022
Traducció de Rosina Ballester.
Epíleg de Carles Duarte.
Text en català i portuguès.
Jugo amb follets i fades.
Cuino grapats de sabors.
Exploro la mare Terra
amb mapes de molts colors.
Aprenc de totes les aus
el seu cant i el seu vol.
Pujo a la clara Lluna
i -ves per on-,
tot d'una,
als estels i a l'ardent Sol.
Nedo tallant l'escuma
dels feréstecs oceans.
M'adono d'antigues cultures:
egipcis, grecs, ibers, romans...
Visc les grans aventures,
viatjo a països llunyans
tenint personatges fantàstics
com a amics i bons companys.
La biblioteca m'espera
(la pública o la de l'escola).
Divertir-se, descobrir, estudiar...
Un lloc ideal per aprendre
i, fins i tot, per sorprendre!
Del llibre: Poemes per... 2015. Il·lustracions de Marta Gimeno.
També es troba en el llibre:
Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023. P. 220
De: Quaranta anys d'escola : Poemes sobre tota mena d'elements i fets escolars: mestres, espais, estris...
Il·lustracions de Mercè Galí.
Pròleg de Miquel Rayó.
No m'agraden les princeses
ni cap cavaller valent
que porti brillant cuirassa
i espasa feta d'argent.
No m'agraden les trifulgues,
ni cap baralla punyent,
ni esporuguir nit i dia
a tota mena de gent.
A mi m'agraden els contes,
les roses, el bon menjar,
escoltar faules i històries
divertides d'explicar.
Quan sigui la festa del llibre...
m'hi voldríeu convidar?
Potser d'aquesta manera veuríeu
(oh!, gran sorpresa!)
que soc un Drac de bon tracte
que no es cruspeix cap princesa!
Del llibre Poemes i cançons de les quatre estacions. 2003
També es troba en el llibre:
Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023
De: Festes, xerinoles i manduques : Poemes sobre festes tradicionals i els seus «complements»
Il·lustracions de Mercè Galí.
Pròleg de Miquel Rayó.
«Sa vida des tafoner,
bona vida si dormia;
Però de sa nit fa dia,
sempre dû son endarrer».
(Cançó popular)
SENSE anar jo a cap tafona
faig vida de tafoner;
que si el dia abast no em dona,
de nit faig dia també.
Com me passa la vetlada!
Es un «estirar-cabeis»...
A la son una espolsada
és un dels millors remeis.
Fora son, ben desxondida,
com m'agrada de vetlar!
Si hi ha feina endarrerida
llavô es pot adelantar.
Sols veig que són les gallines
les qui es colguen amb el sol,
però les tonades fines
de nit canta el rossinyol.
Mes cançons d'humils tonades
com me plau també cantar
quan les hores són callades
i el cel transparent i clar!
M'encanta la nit silenta
amb l'aire suau i fred,
amb la lluna macilenta
i els estels que em fan l'ullet...
Ah! Però la vida mia
és vida de tafoner,
que, com de sa nit faig dia,
sempre duc son endarrer...
21 de febrer de 1937
Ara que és morta, ella i sa parla
sap que era el pern del món, aquella àvia.
Coneixia el nom de cada cosa
i els secrets de l'aigua i la farina.
L'escudeller, l'aljub i el canterano
eren els seus dominis dins la casa.
Amb oracions sabia curar nafres.
L'envoltaven flaires de condonya;
pels seus ulls clucs, els segles hi vagaven;
de tot un món petit, n'era la jàssera.
Quan s'adonà que els nets no l'entenien
de banda es va tancar dins el silenci,
feu una flamarada més intensa
i es va extingir i amb ella també el món.
L'escudeller del bosc al vent trontolla,
les goles sofriran pepida eterna.
A conilló amagar rient no juguen
els pensaments, de mots han romàs orfes.
Han ensorrat el buc de la paraula
i han descordat la llengua fil per randa.
Han empeltat una ànima externa
a tots els catalans mentre dormíem.
Pel nostre bé ho han fet ara, ens diuen
quan ens han eixalat timons i ales;
ballen un xarleston damunt les làpides
i fixen les baules a les tombes
dins de les quals els ossos tastanegen
el tremolor de la darrera ràbia.
De: El riu del sen. P. 324
Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016
Pròleg: Bernat Nadal
