Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de desembre 2010

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!



Montserrat Abelló, dins,



Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003

On és la meva germana?

Tracta d'un nen petit que ha de trobar a
la seva germana que ha desaparegut. Per poder
buscar-la als llocs adequats ha de pensar com
pensa ella i pensar què és el que més li agrada fer.
L'ha de conèixer per poder trobar-la. I mentre la
busquen, recorda coses que han passat,
perquè puguem conèixer la germana tot i que
només sigui com un puntet a cada doble pàgina.
(fragment)



Sven Nordqvist (On és la meva germana?, 2010)

18 de desembre 2010

Pregoner de ponent

En Josep Vallverdú i Aixalà el veiem
fonamentalment com un perenne pedagog,
com un mestre que té l'aula sense porta,
amb uns grans finestrals que permeten la
lliure entrada de la llum i del vent, i
a més disposat sempre a ésser present en
múltiples actes culturals en els quals
la demanda no ha estat mai negligida, i
en molts, moltíssims casos, ha estat
el cop de ventall que calia donar perquè
el caliu tornés a flamejar.


Fragment del pròleg.



Antoni Bergós, dins,


Josep Vallverdú. Pregoner de ponent. 1982

El misteri

Qui ve a cuidar el jardí
de la torre tapiada?
Qui encén un foc a l'era
del mas abandonat?
Què ens vol assenyalar
l'escala que aboca
a la piscina buida?
Només els rat-penats,
obscurs en el seu cau,
proclamen el secret
de l'existència viva.
Qui pogués, ah, però,
desxifrar-ne el llenguatge?



Ramon Farrés. El present constant. 2009

El parlament de les persones

                              En homenatge a les que creuen en les democràcies
                             i els drets humans
                                   


Com m'és de plaent dir-te que la
joventut d'ara ja són els transformadors
responsables, tal com desitjaves,
en desvetllar i tenir cura d'un poble
que vol la llibertat per a poder
decidir en pau el seu futur.

Europeus convençuts, a les persones
que volen conviure al nostre país
amb l'esperit democràtic, en pau,
respectuoses i activistes dels ODS
les rebrem el millor que podrem.

Plegats administrarem amb ètica
per avançar, transformar,
legislar amb saviesa
i humilment
els nous jorns amb afany d'alegria.

Fem encomanadissos
els valors per a la convivència.


Poesia inèdita


Teresa Grau Ros

08 de desembre 2010

Els pensaments

Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...



Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!


Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.



Selecció de diferents llibres de poemes.


Joana Raspall

05 de desembre 2010

l'ombra i l'ocell

sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana

trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall

l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.




Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Pròleg de Xulio Ricardo Trigo.

Mans

Aquestes carícies que ens fem
de tant en tant
just abans d'adormir-nos,
quan a fora només rondina el vent
i a dins tot reposa de si mateix,
potser diuen més sobre el nostre amor
que tot l'afany amb què sovint ens abracem,
enduts per les ràfegues del desig:
un mateix vent podria alçar-se
en més suaus planícies,
mentre que aquestes mans,
ja cautes i endurides,
sols saben passejar-se
allí on hi ha amor.


Àlex Susanna. Boscos i ciutats. 1994

4. Analfabetisme i marginació

A les nostres societats, distingir entre alfabetització
i analfabetisme és arriscat i difícil, perquè són
conceptes simplificadors que divideixen artificialment
la població en dos tipus de persones. No només oposa
els alfabetitzats als analfabets sinó que, a més a més,
es carreguen emotivament els termes amb altres
connotacions, com la de persones cultes i incultes,
civilitzades i intractables, cultivades i rudes,
i no és fàcil sobreposar-se a aquestes etiquetes.
L'alfabetització representa una gamma d'habilitats
o coneixements que poden comportar o no
característiques personals, de manera que el
seu significat ha de precisar-se en contextos
històrics concrets. Per eliminar aquesta dicotomia
simplificadora i defugir els mites que la rodegen,
Kenneth Levine ha proposat una definició de l'alfabetització
funcional que inclou la informació com a concepte cabdal.


(Fragment)

Mercedes Vilanova. Les majories invisibles, 1995