Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
