que temptejo amb veu trencada
i dèficit de destresa.
Tens el to rosat
dels somnis que s'escapen,
teus els ulls del poema
més bonic del món.
De: Mans de poeta
A aquesta flonja lluna femenina tot li fa de mirall: mar innombrable, rierol de vall i cada gota de serena fina suspesa en un filat de teranyina entre els dos esbarzers d'un pedruscall, i, si mai rastre d'una vida bella baixés pel riu entre els vorals florits, els ulls estranyament embadalits de qui es negà per ella. Josep Carner. Poesies escollides, 1979 |