Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veta de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.
Susanna Rafart. Reflexió de la llum. 1999
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
21 de novembre 2010
Desar la llum com una tela antiga
Etiquetes de comentaris:
camins,
esperança,
llum,
mans,
persones,
poesia arriscada,
poesia lluminosa,
Rafart [Susanna 1962-],
roses,
silenci
He fet rodar la cadira fins a la finestra
i he mirat cap enfora:
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l'esperança del migdia de demà.
Més enllà dels límits del jardí, la foscor del cel
s'estén cap a les fronteres de la llum, eixamplant
els dominis de la claredat del que és intel·ligible.
He anat cap a la taula, he agafat llapis
i paper, i he començat a escriure:
"Han vingut uns amics, aquest matí, a veure'm"
Antoni Marí (Han vingut uns amics, 2010)
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l'esperança del migdia de demà.
Més enllà dels límits del jardí, la foscor del cel
s'estén cap a les fronteres de la llum, eixamplant
els dominis de la claredat del que és intel·ligible.
He anat cap a la taula, he agafat llapis
i paper, i he començat a escriure:
"Han vingut uns amics, aquest matí, a veure'm"
Antoni Marí (Han vingut uns amics, 2010)
Etiquetes de comentaris:
amistat,
arbres,
demà,
esperança,
Marí [Antoni 1944-]
Hi ha coses massa pures
Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.
...
Valdria més callar,
que tots calléssim.
I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.
Fragment.
Pere Quart. Poemes escollits. 2000
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.
...
Valdria més callar,
que tots calléssim.
I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.
Fragment.
Pere Quart. Poemes escollits. 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
batecs,
callar,
càntics,
escoltar,
estimar,
orelles,
paraules,
pensaments,
persones,
provatures,
puresa,
Quart [Pere 1899-1986],
silencis,
vides
20 de novembre 2010
Un amor a frec de terra
A ma mare i a mon pare
i als llocs on ells són senzillament feliços
¿Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
¿Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
i als llocs on ells són senzillament feliços
¿Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
¿Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
13 de novembre 2010
Signe de colonització
Com si d'una casualitat
es tractés, hi descobreixo les restes
d'un vaixell, ancorat a la riba
d'una platja tropical. No és
aquesta vella embarcació rovellada
vora mar el que t'ha posat neguitós,
sinó els teus ulls maldestres
que encara es creuen capaços
de catalogar-ho tot, arbitraris,
en nom de la civilització.
No tingues por, admet-ho,
és la teua voluntat qui es nega
a la comprensió, al lliscament
entre interrogants. A rebre sense
excuses un sacseig profund
que qüestiona la nostra posició
benestant. Qui no mira el mar
no l'entén. Qui no mira amb els ulls
de l'altre no els sent.
Joan-Elies Adell. Un mateix cel, 2000,
dins, Imparables : una antologia, 2004
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Adell [Joan-Elies 1968-],
civilització,
comprendre,
entendre,
mar,
mirar,
persones,
tolerància,
ulls,
voluntat
Molsa desterrada
Grapat de molsa collida en lloc ombriu, molsa desterrada que sembla que conservi encara lleganyes d'aigua freda d'una gota de rosada (la gota on m'he vingut a rentar el cor). Jordi Llavina. La corda del gronxador, 2006 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
art,
Barcelona,
emprenedoria,
formació,
gronxador,
Llavina [Jordi 1968-],
modernisme,
molsa,
persones,
rosada
Núvia i fotògraf
Recolza a l'arbre ansietat de vida.
És dolça, blanca, lleugera, com cal.
I va al fotògraf tot dictatorial
acostant-li el bell món fet a la mida.
Toca la llum que la reté ferida
d'amor, per on l'aurora boreal
és simulada per l'allau floral
-trampa feliç- i la mire entendrida...
No vulgues veure tu, núvia, no veges
què és al reves ocult del vestit teu,
on els ulls clars, il·luminats, neteges.
"El perfil, el somrís..." I, si la veu
dels vels mana fer ales, tu aleteges
en el dia més càlid de la neu.
Maria Beneyto. Elegies de pedra trencadissa. 1997
És dolça, blanca, lleugera, com cal.
I va al fotògraf tot dictatorial
acostant-li el bell món fet a la mida.
Toca la llum que la reté ferida
d'amor, per on l'aurora boreal
és simulada per l'allau floral
-trampa feliç- i la mire entendrida...
No vulgues veure tu, núvia, no veges
què és al reves ocult del vestit teu,
on els ulls clars, il·luminats, neteges.
"El perfil, el somrís..." I, si la veu
dels vels mana fer ales, tu aleteges
en el dia més càlid de la neu.
Maria Beneyto. Elegies de pedra trencadissa. 1997
07 de novembre 2010
Algú m'ha dit
Algú m'ha dit
que certament les meues poesies
no canviaran el món.
Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.
Patrizia Cavalli. Recull. 1990
no canviaran el món.
Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.
Patrizia Cavalli. Recull. 1990
Traducció: Josep Ballester
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
Etiquetes de comentaris:
actituds,
canviar,
Cavalli [Patrizia 1947-2022],
dir,
món,
persones,
poesia breu,
respondre,
temps
és de tu que parle
és de tu que parle
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom
Anna Montero. Arbres de l'exili. 1988
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom
Anna Montero. Arbres de l'exili. 1988
Etiquetes de comentaris:
arrelar,
cor,
exili,
gestos,
llum,
mar,
miralls,
Montero [Anna],
paraules,
parlar,
pinyols,
poesia íntima,
reflex,
viatges
01 de novembre 2010
Color de novembre
Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.
Teulats molls de claror, color de vi.
S'allisa una fumera esperitada.
La mar al vespre deu tenir
una profunda pau morada.
Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979
Etiquetes de comentaris:
bàlsams,
colors,
finestres,
mar,
mirar,
novembre,
pau,
Pons [Josep Sebastià 1886-1962],
profunditat,
teulats,
vespres
Record de San Miniato
A Ramon Sunyer
Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.
Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.
Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.
Tomàs Garcés, dins,
Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès, 1995
Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.
Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.
Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.
Tomàs Garcés, dins,
Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès, 1995
Etiquetes de comentaris:
amor,
blau,
ciutats,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
herbes,
jardins,
món,
mort,
poesia sobre la mort,
saba,
somnis,
terra,
velers,
verd
herència
el cel de ponent a l'estiu,
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.
ningú no pot fer amb tu el camí.
ningú no sap de quin color
és l'horitzó quan es trenca,
de quin color és el matí
que s'obri com una flor
al mig del desert o de les ones.
segueixes un vaixell
sense deixant.
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.
ningú no pot fer amb tu el camí.
ningú no sap de quin color
és l'horitzó quan es trenca,
de quin color és el matí
que s'obri com una flor
al mig del desert o de les ones.
segueixes un vaixell
sense deixant.
vull dir que diré
suaument el teu nom
i el meu.
vull dir que la teua música
ressona com cada tarda
contra les parets de l'oblit.
II
suaument el teu nom
i el meu.
vull dir que la teua música
ressona com cada tarda
contra les parets de l'oblit.
II
De: paraules que no llegiràs, a ma mare
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
30 d’octubre 2010
Rètol d'una modista
Veniu ací les noies enciseres!
Per poca d'esma que tingueu, veniu!
Finà l'ànima vostra amb les darreres
convulsions del vestidet d'estiu.
Tinc "novetats" en màgiques rengleres:
dureu un bronze, un malva, un puça viu;
i permetré els capells de cinc maneres
i al pit una flor pàl·lida del riu.
Dona agençada, poc té res de lliure.
Diré com heu de saludar i de riure,
car tot vestit imposa son govern.
Veniu ací, les noies enciseres:
jo us donaré les ànimes lleugeres
que us duraran per tot aquest hivern.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Per poca d'esma que tingueu, veniu!
Finà l'ànima vostra amb les darreres
convulsions del vestidet d'estiu.
Tinc "novetats" en màgiques rengleres:
dureu un bronze, un malva, un puça viu;
i permetré els capells de cinc maneres
i al pit una flor pàl·lida del riu.
Dona agençada, poc té res de lliure.
Diré com heu de saludar i de riure,
car tot vestit imposa son govern.
Veniu ací, les noies enciseres:
jo us donaré les ànimes lleugeres
que us duraran per tot aquest hivern.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
24 d’octubre 2010
Matí de la dona
Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.
Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.
Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953
Etiquetes de comentaris:
besades,
blau,
cel,
dones,
illa de la pau,
joia de viure,
llum,
matins,
núvols,
parpelles,
pau,
riure,
roses,
suavitat,
vida,
Viñas Olivella [Celia 1915-1954]
Les roses franques
He vist unes roses - d'un vermell pujat,
d'un vermell negrós - d'un vermell morat.
Penjaven gronxant-se - del mur d'un jardí;
ningú les pot heure - no es poden collir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.
Joan Maragall, dins,
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions de Montse Ginesta
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions de Montse Ginesta
Etiquetes de comentaris:
colors,
flors,
Ginesta [Montse 1952-],
jardins,
Maragall [Joan 1860-1911],
poesia floral,
roserars,
roses,
roses franques,
vermell
20 d’octubre 2010
El senyal
I tot d'un colp, se't destapa el somriure,
com una font que reventa a la vida.
I ho omples tot i a tothom deixes xop.
Així com tu: mullat del goig de tots!
Llavors, no es tem. Es tempten altres coses,
amb un desig de viure intensament.
I tot és poc. I tot és molt i massa.
I es pega foc, al cor, al cap, als vents.
La vida viu. No dorm, no mor, no passa.
Viu i somriu a cada pensament.
Tens a la mà la rosa del nou temps!
Rosa vermella, arrela al nostre cos.
Fes la vida bella.
Ajuda el nostre esforç.
(1976)
Ovidi Montllor. Poemes i cançons, 1978
|
Etiquetes de comentaris:
Alcoy [Eduard 1930-1987],
estimar,
Fuster [Joan 1922-1992],
Grau Ros [Teresa 1959-],
Montllor [Ovidi 1942-1995],
Renau [Josep 1907-1982],
Roig [Montserrat 1946-1991],
roses,
somriure,
vida
Mirall de records
Recordo aquell deliri pel meu fill,
quan tot m'era un volar de plenilunis;
al cancell no niaven infortunis
i, fer-nos molts petons era senzill.
Quan sentia el caliu dels seus peuets,
li agafava la mà i ell no em deixava,
i s'untava la vida amb tanta saba,
que l'amor feia grans els jorns estrets.
Perquè he viscut del riure d'un infant,
per mi s'obren mil pètals de poncelles;
la vida va teixir-me meravelles,
damunt el blau camí del meu davant.
Recordo els anys tan tendres del meu fill
com si el veiés a dintre d'un espill.
Rosa-Maria Bisbal. L'íntim concert. 2007
quan tot m'era un volar de plenilunis;
al cancell no niaven infortunis
i, fer-nos molts petons era senzill.
Quan sentia el caliu dels seus peuets,
li agafava la mà i ell no em deixava,
i s'untava la vida amb tanta saba,
que l'amor feia grans els jorns estrets.
Perquè he viscut del riure d'un infant,
per mi s'obren mil pètals de poncelles;
la vida va teixir-me meravelles,
damunt el blau camí del meu davant.
Recordo els anys tan tendres del meu fill
com si el veiés a dintre d'un espill.
Rosa-Maria Bisbal. L'íntim concert. 2007
Etiquetes de comentaris:
Bisbal [Rosa Maria],
blau,
estimar,
fills,
petons,
senzillesa,
tendresa
17 d’octubre 2010
Clavell al jardí
La planta fa veure que és morta
i adopta un posat marcit
per despistar el gos que furga pertot.
El tany trencadís se'n surt:
protegeix la saba persistent
per sota aquest terròs ben erm
per florir darrere d'unes roques,
enllà de les mirades insistents.
No buscà mai l'aplaudiment:
només volia assolir la bellesa.
D. Sam Abrams. Calculations..., 1997
Tr. Francesc Parcerisas
Etiquetes de comentaris:
Abrams [D. Sam 1952-],
actituds,
aplaudiments,
assolir,
bellesa,
clavells,
constància,
flors,
jardins,
mirades,
plantes,
roques,
saba,
temps
Aquest teu aire suau
Aquest teu aire suau
i el desig que m'embolcalla
m'omple els ulls
i em vertebra les paraules.
Encara que no ho vulgui,
en cada mot que dic
hi ha un bri de tu.
Ja no puc parlar
sense que hi siguis.
|
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
Bru [Roser],
desig,
estimar,
flors,
Izquierdo [Oriol 1963-],
paraules,
poesia del cor,
polidesa,
suavitat
11 d’octubre 2010
A Asdghig
És el teu coll altiu de marbre, avui,
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.
Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.
Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.
Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.
Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.
Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.
Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.
Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.
Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000
Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian
Introducció de Maria Ohannesian
10 d’octubre 2010
Rituals
Els rituals són la vida i la mort
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dona duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dona duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
Etiquetes de comentaris:
camins,
estimar,
frescor,
innocència,
Passola [Tònia],
poble,
pobles,
poesia compartida,
poesia social,
Premi Vicent Andrés Estellés de poesia,
Premis Octubre XXX,
rituals,
terra
03 d’octubre 2010
A Pompeu Fabra
Avui que s'escau, oh Fabra!
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.
Josep M. de Sagarra, dins,
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.
Josep M. de Sagarra, dins,
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
català,
Fabra [Pompeu 1868-1948],
honorar,
llebres,
oferir,
persones,
Pujols [Francesc 1882-1962],
sabres,
Sagarra [Josep M. de 1894-1961]
El pagès i el seu món
Al voltant d'aquestes masies hi sol haver, indefectiblement, un hort. L'hort està dividit en petites feixes. En el seu temps, aquestes feixes, admirablement cultivades, porten les regues. Les feixes varien, en el curs de l'any, segons les viandes plantades a les regues. Escanyolides a l'hivern, quan arriba el bon temps la pompa vegetal les cobreix esplendorosament. Llavors aquests petits horts són una delícia. No hi ha jardins que s'hi puguin comparar. Les ombres de la tarda donen a la botànica un perfum exquisit. En aquests horts hi sol haver uns arbres fruiters, variats, naturalment. Amb el pas del bon temps, la fruita que donen varia successivament. Sobre la taula apareixen els colors, els perfums, les formes de la fruita del temps. Tot és fresc i directe, a les masies. Tot hi sol ésser bo. La fruita sovint hi és deliciosa; no hi és mai la mateixa; a les cases de pagès, tot varia cada moment.
Fragment
Josep Pla. El pagès i el seu món. 1980
Fragment
Josep Pla. El pagès i el seu món. 1980
Etiquetes de comentaris:
arbres fruiters,
botànica,
cases de pagès,
colors,
delícies,
feixes,
fruites,
horts,
jardins,
masies,
món,
pagesos,
perfum,
persones,
Pla [Josep 1897-1981],
viandes
A voltes en el cor
A voltes en el cor
s'adormen les paraules
sense desig de vol
com una vida en calma.
Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes.
A voltes els records
tenen la llum velada:
és lluny i encara lleu
la noia que estimaves.
I vas a veure els morts
al peu de les muntanyes.
Un fred sense camins.
La blanca flor dallada.
Joan Vergés (Soledat de paisatges, 1959)
s'adormen les paraules
sense desig de vol
com una vida en calma.
Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes.
A voltes els records
tenen la llum velada:
és lluny i encara lleu
la noia que estimaves.
I vas a veure els morts
al peu de les muntanyes.
Un fred sense camins.
La blanca flor dallada.
Joan Vergés (Soledat de paisatges, 1959)
Etiquetes de comentaris:
cor,
estimar,
flors,
llibres,
magranes,
paraules,
Stansfield [Lisa],
Vergés [Joan 1928-]
24 de setembre 2010
Proverbi
A Joan Llimona
Si escoltes el teu fons seràs content de viure:
hi ha marge per fer el bé
hi ha marge per fer el mal
-si la rancúnia et mou et vagarà d'occiure
(però el bo és com el somrís de l'aigua a la canal).
Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992
Si escoltes el teu fons seràs content de viure:
hi ha marge per fer el bé
hi ha marge per fer el mal
-si la rancúnia et mou et vagarà d'occiure
(però el bo és com el somrís de l'aigua a la canal).
Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992
Edició a cura d'Enric Bou.
Etiquetes de comentaris:
aigua,
moure,
poesia breu,
proverbis,
rancúnia,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924],
somriure,
vagar,
viure
La mà
La mà d'avui, d'ahir,
com un petit retaule,
i en la pell del requadre
en la ema vulnerable
el burí dels teus dits
esculpint-hi dos noms.
La mà, camí desclòs,
capseta de records
on bandoler i lladre,
sota el signe de taure,
provocant el destí
han raptat vida i mort.
La mà, coixí de somnis,
amagatall de l'aire,
poder de la paraula.
En els moments d'insomni,
la teva mirada àuria
si la torno a obrir.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
com un petit retaule,
i en la pell del requadre
en la ema vulnerable
el burí dels teus dits
esculpint-hi dos noms.
La mà, camí desclòs,
capseta de records
on bandoler i lladre,
sota el signe de taure,
provocant el destí
han raptat vida i mort.
La mà, coixí de somnis,
amagatall de l'aire,
poder de la paraula.
En els moments d'insomni,
la teva mirada àuria
si la torno a obrir.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
La paraula que transforma
...
Per als qui creuen en la paraula que transforma
brilla una llum enmig de la fosca.
¿On és, però l'infant esquerp que corria pel bosc
dels seus jocs escàpol d'un ignorat rerefons
de guerra, runes, pànic i morts...?
¿Podrà contemplar sense ira la faç del món o
romandrà neulit al fons del pou de l'amargura...?
Per a ell també existeix en algun lloc
la pau que no va tenir?
(Fragment)
Jean Serra. Des de la quietud, 2003
Per als qui creuen en la paraula que transforma
brilla una llum enmig de la fosca.
¿On és, però l'infant esquerp que corria pel bosc
dels seus jocs escàpol d'un ignorat rerefons
de guerra, runes, pànic i morts...?
¿Podrà contemplar sense ira la faç del món o
romandrà neulit al fons del pou de l'amargura...?
Per a ell també existeix en algun lloc
la pau que no va tenir?
(Fragment)
Jean Serra. Des de la quietud, 2003
Etiquetes de comentaris:
Algèria,
amistat,
Esquirols (Grup musical),
infantesa,
infants,
lluita,
paraules,
pau,
persones,
poesia de l'esperança,
Serra [Jean 1952-]
Autre regret d'Heraclit
A Joan Navarro
Et van dir que el destí és un xiquet
i es riu jugant als daus.
Que és el riure el que dol, més que el seu jou,
ho has après tu en el joc, punt rere punt.
Enric Sòria. L'instant etern. 1998
Et van dir que el destí és un xiquet
i es riu jugant als daus.
Que és el riure el que dol, més que el seu jou,
ho has après tu en el joc, punt rere punt.
Enric Sòria. L'instant etern. 1998
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
daus,
destí,
jocs,
jou,
persones,
poesia breu,
punts,
riure,
Sòria [Enric 1958-],
xiquets
22 de setembre 2010
La catalanitat
TENIM ZONES COSTANERES,
però sense un hinterland
és a dir: com si no ho fossin.
TENIR GANES O CORATGE
són els fets més importants,
però són molt trencadissos
i no es poden decretar.
Per tant, cal una política.
Foguet Boreu, Francesc."Miquel Bauçà. La sobirania dels somnis".
El pou de lletres. p. 27, estiu 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bauçà [Miquel 1940-2005],
catalanitat,
coratge,
decretar,
Foguet i Boreu [Francesc 1971-],
persones,
poesia breu,
política
La meva terra
i jo amb les mans rasposes d'artigaire
que no mesura el temps ni deixa el nom escrit
a cada clariana.
Però tu crida'm fort, tu que saps el meu nom
i fes-me única al món.
La meva terra com un erm
i jo l'eixarcolaire amb la pell recremada
que no compta les herbes que ha anat desarrelant
de sol a sol.
Però tu baixa ardent i fes-me una carn única
tu que saps el meu nom.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Albó [Núria 1930-],
artigaires,
boscos,
clariana,
cridar,
eixarcolaires,
erms,
estimar,
herbes,
mans,
mesura,
món,
noms,
pells recremades,
persones,
temps,
terra
Subscriure's a:
Missatges (Atom)