Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn. 2002

Pròleg de Miquel Martí i Pol.

Escherzo

"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls

Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.


Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de J. Llavina

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

Amor secret

Jo també vaig tenir un amor secret
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.

Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".

No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.

Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.

La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.

Igual que fa tants anys.
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad. de Jon Elordi i Laia Noguera

Sovint diem

Sovint diem
Sovint diem

això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.


Montserrat Abelló. Àgora poètica. 2008

Direcció: Mari Chordà

Llum

Mon cor és l'Occeà ont sense treva
les ones s'hi arrestellen ab dalit.
És la bota immortal de les Denaides
que'n les fonts de la vida vull omplir.
"Més, més", sento que'm crida a totes hores
"Aquí'n tens més", li dich.
"Més, més!", torna a cridar, y esta paraula
ressona constantment dintre de mi.
He devorat tres quarts de ma existència
y sempre'l mateix crit!
-So foll?, -tot cavilós a voltes penso.-
Podré lograr, cor meu, ferte feliç?
Y'l cor entre sospirs de fonda engunia,
contesta forcejant dintre del pit:
-Quan no'm taqui de llot les blanques ales,
llavors y sols llavors, esper que sí.




Evelí Dòria i Bonaplata. De sol a sol. 1899

Jardí botànic

Aprendrem a sumar idees,

multiplicar esforços,

restar dogmes adquirits,

dividir les preocupacions,

potenciar la solidaritat.

Sembrar tolerància,

cultivar actituds dialogants,

podar imposicions,

respectar la diversitat de les espècies,

en un jardí on creixen les paraules

sense fruits prohibits.

Assumpció Forcada, dins

Poemes per a un món millor. 2002

Becada

Aquesta au, que ofereix un rotit excel·lent,
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.


Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)

Djemaa el Fna

Al Jordi, a l'Anna,
a l'Antoni i, sempre,
a la Mercè

El capvespre s'imposa
lentament i segura,
i s'encenen els llums de les parades
que oscil·len amb la mica de vent.

Entre glops saborosos de te,
amarat de l'aroma de menta,
veiem, de la claror esvanida,
sorgir Sírius, l'astre brillant;
ara Proció, Betelgeuse...
i el cenyidor d'Orió
i l'Auriga i Gèmini
i, a llevant, il·luminant-se, Leo...

A sota la terrassa
un paisatge canviant i sempre viu:
encantadors de serps,
venedors de misteris,
d'herbes remeieres,
d'afrodisíaques nits...

En acabat, senyoregen les parades de broquetes de carn,
d'albergínies i de peix fregits,
que es vesteixen de gent que s'hi asseu
a sopar-hi.

I quan la nit ja és fosca,
al bell mig de la plaça,
en un cercle que es fa i es refà sense presses,
com si el vent se n'endugués les cendres
i hi menés nova llenya per mantenir el caliu,
se sent, sobre el silenci, la rítmica música
del rebab i el tar,
instants sublims traçats per unes destres mans
ensinistrades a desvetllar
un art ocult
que amagava la càlida nit.


Carles Duarte i Montserrat. La tierra y el sueño = La terra i el somni, 2000

No hem posat nom a les pedres

No hem posat nom a les pedres.

Ens precedien.

Ens havien esperat.

Amoixar-nos com còdols.

Ens fa l'aigua.

Mira aquest nucli de gavines.

Passen i diuen.

S'aturen a l'aigua.

Deixen la platja plena de petjades.

Som pedres.

Ens deixem caure.

Que ens faci el vent.

Laia Noguera i Clofent. Triomf, 2009

La vida

T'has adonat que de pressa passa la vida?
Quan ets petit, no t'adones de res
t'és suficient amb passar-t'ho bé.
Quan ets adolescent,
el rellotge va per a tu molt lent
voldries créixer més.
Quan arribes a l'edat madura
succeeix a l'inrevés.
A l'arribar a la tercera edat
és quan t'adones de veritat
lo ràpid que ha passat.
És tard ja per tornar a començar
i el que has de fer és gaudir
sense enyorar el temps passat.


2n premi juvenil A

Daniel Asín Díaz
IES Can Vilumara 

XIVè Certamen poètic Andreu Trias, 2011

El falcó

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
con en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
Tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.


Josep Carner

Aquestes branques baixes

Aquestes branques baixes t'ofereixen
tota mena de fruits i els pots collir
bo i assegut.

De cor ho dic: voldria
no ser massa exigent; que no fes mai
nosa a ningú, i saber conservar
ben aplomats els sentiments.

En l'ordre que m'imposo
no hi ha desistiment
ni dubte ni refús; només la clara
voluntat d'estimar i aquest recurs
-branques plenes de fruits-
de les paraules.




Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit. 2000

Caminar tota una vida

Caminar tota una vida

et porta a preguntar-te si quatre passes

et fan el pes. Però no hi ha altre canvi

i veus a trossos sota tanta pluja

els vespres de la vida en un sol vespre

i el sol que es repeteix en mils de gotes.

(Fragment, p. 81)

Joan Brossa. La Revolta poètica de Joan Brossa, 2003

Per què neix un poeta?

Qui ens dirà per què neix un poeta? ¿Quin atzar o
quina justa harmonia d'elements, combinació perfecta
de bona i mala astrugància, precipita aquest do que
converteix qualsevol fantasma en poesia corpòria,
en poesia de pedra picada, en poesia perdurable
com el foc precipitat que sorgeix dels volcans
furiosos?
...

Quan penetrem, però, en la cripta de la poesia i
sentim l'aire immòbil, sabem que hem traspassat el
llenguatge dels significats, el quotidià, el de
l'inventari, el de la reducció del temps a espai,
i hem penetrat en el llenguatge dels significants,
en el qual els mots tenen carnet d'identitat i de
conduir i tot, si m'apuren, de tal manera que els
mots s'acoblen, es lliguen, fan gravitar la pròpia
identitat de tal manera que el poema, aquesta
realitat que ens ofereix el poeta, només tangencialment
i remota té a veure amb aquells detalls tan
tranquil·litzadors que sabem del poeta.



(Fragment del pròleg)




Maria Aurèlia Capmany, dins,


Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit. 2000

Blanca

Ni el colom d'ales més blanques

ni l'escuma ni el cotó

poden fer-nos més claror

que la llum que als teus ulls tanques.

Ni les flors dalt de les branques

a l'estiu o a la tardor

escampen més resplendor

que el teu nom, Blanca de Blanques!

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

L'amor a tu, l'amor mateix de mi

L'amor a tu, l'amor mateix de mi
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Llum

Com el sol de primera hora a l'estiu
que calladament entra per la finestra
per tocar amb dits amorosos
fins les coses més petites
del nostre dormitori al fons de la casa,
el teu amor al llarg dels anys
a poc a poc ha fet el seu camí
dins les vetes més fondes de la meva foscor.




D. Sam Abrams.  Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana, 2002
Tr.: D. Sam Abrams i Enric Sòria

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i d'estimar, i el nom
més útil i senzill de cada cosa.




Miquel Martí i Pol. L'hoste insòlit, 2000
Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Origen de l'amor

Tot l'amor que la vida ens ha donat
ens l'ha robat dels nostres fruits.
I què hem de fer? Sentir joia del guany
o tristor pel futur marcit?
Amor, sents que la tarda té raons
que cap lluna no sap com habitar.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Tan nou, tan alt, tan fi és el sentiment

Tan nou, tan alt, tan fi és el sentiment
de l'encís que es desvetlla adesiara,
que no sabríem dir si aquest moment
és terra, temps i espai, o és somni encara.

Tan lleu respira aquest fugaç present
i és tan gentil la calma que ens empara,
que ens lleva el pòsit llosc del pensament
amb tres gotes de plor i lluna clara.

Quan pedra, veus i cors fan un sol cos
i l'hora és mig delit i mig repòs
en química barreja mesurada,

rellisquen els motius quotidians
i descobrim propòsits sobrehumans
escrits en el somriure d'una fada.



Miquel-Lluís Muntané dins,

Tertúlies amb poetes. 2005

M'agrada veure'l devorant les milles

M'agrada veure'l devorant les milles
i engolint-se les valls
i deturant-se a l'indret on s'abeura;
i després, fent un salt

meravellós, entorn d'una muntanya;
o bé, altívol, mirar
les cabanes al marge de la ruta;
i una pedrera, quan

s'obre vora els seus flancs, i ell s'arrossega,
sempre amb una planyent
i hòrrida estrofa d'alarits; quan passa
al turó, perseguint-se ell mateix pel pendent,

i després renillant com Boanerges.
I, talment una estrella puntual,
veure'l, omnipotent i dòcil, que es detura
vora l'estable, al seu mateix portal.




Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979 

Traducció: Marià Manent

Entro al nou món

Les veus són mudes
fins que no parlo per elles.
Quan en conec el so
em trobo entre
dos focs. Un
és verd fosc i l'altre,
del color del meu cervell
adormit. Entro
al nou món
on el pensament de la mort
ja no em sulfura.
Serà bo ser
un estrany i sempre
conèixer les normes
de visita per anar endavant, enrere
i de costat.
Al matí em posaré
un vestit amb muscleres
enormes. Porto roba
de plàstic platejat.
El moment que pujo al cotxe
es posa a volar.
Jugo amb la canalla
i transformo
nassos
en orelles.
Com un rellotge el cor
se m'acosta
a la criatura
ardent
i s'hi queda.
Ara comptaré
el segle
en uns i dosos.
Aquest matí
totes les veus que he somiat
parlaven alhora.
Quin privilegi, ser aquí
entre vosaltres!
A partir d'ara
viurem
en temps de pròrroga.

1 de gener del 2000

Jerome Rothenberg, dins,

Nit de poesia al Palau : XXVII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2011

Traducció: Montse Basté i Hara Kraan

cançó dels dies de cada dia

demà i la primavera
demà tres oceans
demà mar i muntanya
demà l'hivern sencer
vindré i farà pujada
vindré i tu no hi seràs
seré un grapat de lletres
que no saps pronunciar
vindré amb l'abecedari
i passaràs de llarg
seré un ramat de cabres
pujant pel camí ral
demà portes tancades
demà i els llençols bruts
vindré amb l'ombra molt llarga
vindré i no hi seràs tu
demà me'n vaig de casa
demà l'avern encès
demà seré trenc d'alba
em giro i ja no hi ets
demà la bèstia rara
i jo de cos present
demà muts i a la gàbia
demà noi re de re
demà farem conversa
beguts de cinc a set
demà serem persones
demà de cinc a set
demà seràs memòria
demà seràs ahir
i entre les meves fotos
un record que no hi é
passejo per la vora
del teu retrat lleuger
demà escampem la boira
demà noi re de re
demà serà l'albada
tu i jo de cos present
i a la cantonada
no hi ha cap bar obert
demà seràs la jungla
i jo un ullal ardent
demà tu fet de branques
i el meu cor fet de dents
demà ni amors ni odis
demà tu ja no hi ets
i a la cantonada
escombren els carrers.


barcelona, 6 del 8 del 8



Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009

Il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet

Plou

Plou.
La ciutat que anomenes Ciutat s'esborra del tot,
desapareix de la mirada.
Ara és l'imperi del gris.
Obris la porta de la terrassa.
L'aiguat ha format un riu a la soca de l'olivera,
on s'arrupeix un passerell que ha perdut el rumb,
i ara lluita per redreçar el vol que el duga a casa.
Tu també reinventes els camins de la teua vida,
i en prens nota i exemple de la llum absent,
i de vegades et deixes dur més enllà de l'aigua
que degota i dringa sobre la gespa.

Sembla com si sota l'aigua,
la terra no estiguera morta del tot.
Potser només s'adorm.
Tant de bo es desperte una altra vegada!

Joan-Bta. Campos Cruañes. Jardí clos. 2008

I Premi Poesia Manel Garcia Grau 2008

Preludi

Seràs bec de garsa
en la trobada
seré aroma de sàndal
serem
estampida d'ocells

capvespre/floresta enardida/
ocasió simple
d'una nova
aurora




María Isabel Pazos. Que hi ha algú ? : 34 poemes. 2003
Edició de Pilar Cabot

Tu i jo

Tu i jo
i, al peu del llit, la lluna
enamorant penombres.
Tu i jo
deslliurant les tendreses
massa temps subjugades.
Tu i jo
descabdellant silencis
a la riba del món.



(Fragment)



Pilar Cabot. Avui estimo Baudelaire. 1988

Pòrtic d'Armand Quintana

6. Al meu cistell

al matí
no hi porto res.
A la nit
és ple del goig
del dia.


Encarnació López, dins, Tertúlies amb poetes, 2005, Col·lecció "La Biblioteca", núm. 5, p. 120

Record de Vic des d'Esparta

Era el meu pont l'escala trenada amb gessamins.
Pels seus graons verdosos a poc a poc baixava
Al màgic pou florit de faules i violes.

Les branques com crits verds encalçaven el sol,
Avar i vell soldat cansat de llargues lluites
Amb les boires d'hivern. Prop del saüc blanquíssim

En el mur del palau remorós de les merles
Teixien heura i somnis arrels de força igual.
D'un a un han vingut a aixoplugar-se en l'arbre

Dels records, mentre miro sota els alts eucaliptus
Aquest carreró blanc des d'on el gessamí
Enflora la tardor i la insomne memòria.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

M'agrada

M'agrada
anar a la plaça
veure la fruita
ben posada,
la verdura fresca,
el davantal net
de la carnissera;
i tornar a casa
amb el cistell
ple.


Encarnació López, dins Tertúlies amb poetes, 2005, 
Col·lecció "La Biblioteca", núm. 5, p. 120

El joc de pensar

-Vols dir que et poden fer creure coses per
un argument que no val, però que sembla que
demostre això? -va preguntar la Marta.

-Sí, hi ha gent que és experta a fer arguments
fal·laços que semblen impecables i que et
poden convèncer si no estàs ben alerta. Per això
cal ser analítics, cal analitzar bé les coses
abans de donar-hi l'aprovació. Cal que sigues
tu qui et convences realment, i no les arts que
puga tenir un altre. Cal sospesar les alternatives 
que puguen explicar un fet, i fins i tot buscar-ne 
d'altres possibles. Recorda com era d'important 
conèixer les alternatives que realment hi ha 
per a poder decidir adequadament. Et recordes 
quan parlàvem de la llibertat?


Fragment.

Tobies Grimaltos. El joc de pensar : converses amb Marta. 1998