Paradoxa

Dels errors

La nostra precarietat

ens fa refusar tot allò

que pot vestir d'incertesa

les inestables seguretats,

encara que sigui amb la guspira

d'una tímida presència.

I ho fem amb les mateixes armes

que patim, amb la mateixa força.

És el parany

de les víctimes i botxins.

Enrico Mora i Malo. Valerià Oblit, 1995

Cooperants

A Agnès

Vàreu donar més d'un cop de mà

i d'aigua al món i els seus focs.

Cases, trinxeres, ravals i consciències

minades. Abocadors de runes

i d'homes. Patrulles a la tarda.

Ull de Mostar. Pont sobre el Neretva.

La destrucció, i la bellesa més absoluta.

Manuel Rivera Moral, dins,

La Nit de la poesia : 11 poetes a la Vaqueria ... 1999-

L'estiu es decantava

L'estiu es decantava, es corfonia,
i el setembre entrava a poc a poc
amb la tardor amb fruits de tardania
i acostant la llenya per al temps de foc.

Temps que als jardins hi ha les roses,
i l'estrellat florit amb tons morats,
i els coronats, els crisantems i les aloses
i la flor del fajol... oh, el fajol i els prats...

Que dolça aquesta flor que té el color de lluna
i flaireja així, com un brescat de mel;
el sembradiu el clou una vedruna
amb uns marges de pedres. Una arrel

corlliga roques amb la molsa verda
o per tal de defensar un bocinet de camp;
travessa i creix dins d'una esquerda
la tija amb unes flors que se'n pot fer un ram

amb les del prat flairós d'herbes boscanes.

(Fragment)

 

P. Hilari d'Arenys de Mar. Terra de tots. 1972

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.

Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.

Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.

Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.

I un altre cop diria que só dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.

Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.-
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït-i cert.


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Lianes

Que el parlar em faria perdre l'escriure
ja m'ho deia l'àvia. No em va dir, però,
que el parlar em faria perdre l'amor.

Potser perquè ella coneixia l'amor
i no en sabia res, d'escriure,
va callar els versos salvavides, les lianes

que avui la vida escriu i em llança als dits
perquè m'hi agafi fort, perquè m'hi agafi.




Laura López Granell

Publicat el 12.07.2011 al seu blog: Jardins Verticals

CAP KALIAKRA

Al llarg de la Dobrudja búlgara en camins
d'argila i en clivelles estretes de roques
de fiords morts, com un entretall en el Mar Negre,
prop de la torre d'un far militar,
s'enfonsa el granit de Kaliakra.
Les formes neixen de l'aigua en mitges llunes
blavoses. S'esmunyen les foques, es capgiren,
desapareixen amb onades sota l'escuma
foradada. No escolto llegendes ni mites
d'un món de races perdudes
de mariners i de corsaris. Aquí
és possible separar el dedins del defora,
fer servir la ment més enllà del paisatge
ferotge, sentir la remor d'una bomba d'aigua
o d'un gos enemic que borda, agafar una flor
tallada pel vent, refusar el zum-zum
d'una rima, aliens a la llanterna
que comença les seves proves de foc dèbil.



Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Sempre és molt aviat aquí dins, és abans de

l'enforcall, abans de les decisions irrevocables.
Gràcies per aquesta vida! Tanmateix em manquen
les alternatives. Tots els esbossos volen
fer-se reals.

Un motor a l'aigua, en la llunyania, estiregassa
l'horitzó de la nit estiuenca. L'alegria i la
tristor s'inflen en la lupa de la rosada. En
realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una
nau bessona de la nostra vida que segueix tota
una altra ruta. Mentre el sol crema rere les
illes.

Tomas Tranströmer (La plaça salvatge, 2008) (trad.: Carolina Moreno Tena)

Després del bany

Després del bany, sol amb tu,
caminem, caminem, a la vora de la mar,
sota les flames del sol,
fins que s'eixuguin els teus cabells molls.

Que al si tebi de la fina sorra
s'enfonsin els teus peus nus,
i que una onada, bleixant,
els vingui a besar..., i no hi arribi.

Que s'embriagui per fi amb el mar, llargament,
la meva boca en el mar dels teus ulls,
sota el sol, espatlles avall,
fins que s'eixuguin els teus cabells molls.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

A la barriada

Els orfeons del vi canten
a peu dret, a l'avantguarda
de totes les arts, s'aguanten
a la barra matí i tarda.

Les famílies no s'espanten
si la petita s'atarda
i a la placeta s'encanten,
que el barri no fa basarda.

Al meu carrer nens i nenes
ells amb ells saben, aprenen,
són feliços, i amb antenes

sense mirar-me comprenen
si vaig bé, i em treu de penes
la llibertat que ells estrenen.



Enric Casassas. Poesia, vol. 2, 2000

Menorca és excel·lent i la seua gent honrada.

Déu ens duga la pluja a tots!

Amb ells, terra i gent, m'he portat bé i generós.

Ells van trobar el just comportament,

jo el millor lloc per a viure.

Menorca du la ema de magnificència

la ena de noblesa, la erra de realisme

i la ce de cohesió col·lectiva.

Déu sap com me l'estime, Menorca.

L'estime amb l'amor malenconiós

de qui n'enyora la unió.

Saïd Ibn Hakam, dins,

Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

On hi hagi un amic

Fes que s'allargui en tu
el moment de cada dia;
grava'l intensament
a dintre del teu cor
i viu, i reviu,
l'alegria.


Fragment


Rafael Bertran Montserrat. On hi hagi un amic ; On hi hagi un amor. 1994

Llibre d'hores

Flama deguda a l'aire
que compta cada espera.

Arran d'embocadura, abelles mortes,
còdols colgats i un far meditatiu,
algunes cases blanques, la fumera
que travessa el brial de l'esplanada.

En algun lloc, dos vells camins s'estrenyen



Susana Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

Bertramka

L'heura, jardinera,

teixeix pausadament

la xarxa que uneix

el passat i el present.

Amanyac, el sol llisca

entre les branques

i les fulles xiques.

Jardí-botànic,

comunicable, sentinella,

refugi inactiu i,

tanmateix, musical.

Teresa Grau Ros

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Enric Sòria. L'instant etern. 1999

Places

                                    Als Himba

En hora de capvespre ha davallat arraulida

la pluja

sobre la plaça de la vella Universitat

Sota un sol gentil i prudent

tot just abans

aletejaven els nens

espetecs de plata la font

d'or les veus

sobre la plaça de la vella Universitat

Li plantaren cara els núvols

tot just després

esmunyint-se per l'aigua els nens

amb llurs mares i algun pare

sobre la plaça de la vella Universitat

Buida i capmoixa la nit jau

amb la plaça de la vella Universitat

des dels finestrals

miren els nens

com es pentina la lluna d'aigua

sobre la plaça de la vella Universitat

I

Pepa Úbeda. La meua frontera, 2010

Inici de càntic en el temple

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."



Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna. 1995

Sol a l'hivern, ombra a l'estiu

                       Per a Ferran Garcia i el Bar Horiginal


Qualsevol lloc és òptim per escriure un poema.
Soc a l'avantsala del dentista i, després, a la sala,
i sota el focus, i amb uns dits engomats dins de la
boca, penso que això és tot el contrari de la oralitat
nova.
I el Bar Horiginal es transforma en antònim de
Clínica Dental i l'escriptura en antònim de la veu.
(Sol a l'hivern, ombra a l'estiu, serà que ja
ens fem vells.)
I que si hem tingut èxit és perquè, bo o dolent,
parlem d'allò que ens passa, i això ho
coneixem bé.
En aquest escenari de rere la cuina hem après
el respecte pels pensaments dels altres
(i què sap lo bou del patiment de l'altre*)
i a estimar la cordura rescatada.
M'he cremat el canell amb la paella i el cor
amb la sospita, però, entre vosaltres, ja no soc
l'aneguet sinó un cranc entre iguals.
Per molt estrany que em sembli el món envellutat de blaus
sé que podré venir per fer-vos-en, de còmplices. I ningú
maleït per l'enveja se'ns instal·larà aquí.
I és així com perduren els somnis, per les mans
que els motlluren i disposen cerveses si calen
al talent, i que l'emoció visqui en la forma que vulgui:
erudita, pagesa, iracunda, sensual, sempre irònica.
L'absència de judicis.
Les noces de la pausa i de la parla.
"Fe-rran", "Fidel" i "confiat", venen de fe.


*Vers d'Andreu Subirats

de Poemes dedicats (Encant)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Germinació

Folres l'interior del vas,
l'omples amb les serradures
de tantes branques tallades,
i col·loques les llavors
amb solució de paraules.

L'aire entra pel forat
de la tapa del silenci,
del vas negre surt la planta,
arrelada a la terra
amb cotilèdons de versos.



Assumpció Forcada. Flora Sapiens. 1993

Pròleg: Francesc Parcerisas

Eivissa

Mentre et dutxes,
i els xiquets descansen
d'un dia feliç de sol i platja
a la cambra del costat,
un pensament tan intens
com els ulls que, en l'èxtasi, miren
des d'un vaixell petit, cap amunt,
intentant copsar tot el misteri d'es Vedrà,
m'encén aquest blanc silenci
sense ombra, de pell afortunada:
saber que aquest amor que ens fa ser
ona en la carn i vent en la fosca,
tot just comença ara.

Ramon Guillem. Abisme i ocell. 2010

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2009

Revéns com un bell cant, terra de roses

Revéns com un bell cant, terra de roses,
dins l'enyorat record; com elles poses
la flama i el perfum; hi planen lentament
com els signes bogant damunt plàcid corrent.
Prats verds i núvols blancs, noms de poetes,
la pluja els plora tots damunt de pedres netes.
Dintre dels teus ulls blaus he begut un encís,
oh terrible Albió!; sols et veig el somrís!...
Revéns com un bell cant i, si em pren l'enyorança,
com ell poses al cor la llum de l'esperança.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Ed.: Abraham Mohino i Balet ; epíleg: Vinyet Panyella

XXXVI

Perquè els dies de pluja els versos eren
finestres que guaitaven clarianes.


Jaume Oliver. Litúrgia de la llum, 2006

Clementina Arderiu

Aquesta poesia de Clementina Arderiu afirma
novament la possibilitat d'una literatura a
base de sinceritat sense caure en el realisme,
en el cinisme millor dit. Cal només seguir la
recomanació de La Rochefoucauld: pensar coses
honestes i delicades. La contenció no ha
d'exercir-se en la poesia, repetim, sinó en
el pensament.


Fragment.


Joaquim Folguera. Les noves valors de la poesia catalana. 1976

A cura d'Enric Sullà

Que tots els rosers més fins

Que tots els rosers més fins
siguin les joies de l'alba;
que cantin els rossinyols
la seva cançó més clara.
La font desplegui l'argent
del seu tresor que servava,
i l'aire dormi retut
dins els braços de les canyes.
Els ocells parin el vol
damunt de totes les branques.
Que repiquin dolçament
l'esquellinc i les campanes,
que somniïn els ramats
amb les estrelles més altes
i el mar somrigui clement
al feinejar de les barques.
Perquè m'ha nascut l'infant
que de tant temps esperava
i els braços em són petits
per una vida tan cara,
i soc feliç i tinc por
i el plor se'm torna rialla
al veure que ell m'ha donat
l'amor que jo desitjava.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Pedres al riu

     per al meu fill

Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superfície
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Arrela al llibre

Arrela al llibre fúlgid
on és la llum més llum.

Veda l'espai un àlber
i el clos de la vedruna.
Vespreja i és pel vesc
que has aturat la busca.

En l'herba humida callen
ceguesa i coll de grana.



Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

La meva amiga italiana és de visita a Lisboa

Per a mostrar-li les millores de la vora del riu
la porto de bracet a passejar amb cotxe per la
carretera lateral. Però quan vull tornar enrere
no trobo la sortida. Hi faig voltes i més voltes
i cada cop em perdo més. Només després de moltes
temptatives puc trobar el camí. Mai no m'havia
passat una cosa semblant, però curiosament no
em sento enutjada. Em giro cap a ella i dic:
cal portar-ho tot d'una manera filosòfica.
Aleshores ella diu: és la tisana del temps.



Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

El vespre desitjar, odiar l'aurora

El vespre desitjar, odiar l'aurora

solen, calms i feliços, els amants;

a mi el vespre em redobla els dols més grans,

l'alba és l'hora del dia que em millora:

que l'altre sol i el que el meu cor adora

sovint obren alhora dos llevants,

de llum i de bellesa tan semblants

que el cel prou de la terra s'enamora;

com ja feu verdejar aquell branquilló

primer, que al cor m'arrela sense fi,

tal que altri estimo més que jo, i millor.

Així contràries hores fan de mi;

que anheli qui m'encalma és de raó

i detesti qui em porta què sentir.

Francesco Petrarca, De Cançoner

Es troba en el llibre:

Miquel Desclot. De tots els vents. 2004

A la meva filla Laura

Demanes, Laura, filla, que et dediqui
El llibre a tu, ara que fas quinze anys
-L'edat dels somrients bons averanys,
Del viure lluny de res que mortifiqui.

I vull complaure el teu desig fervent,
Perquè sé que, de goigs, pocs n'hi ha com
Aquest de veure imprès el propi nom
Sobre un paper publicat recentment.

Així, el teu nom de dama enamorada,
Senyorial, camina altra vegada
Pels viaranys airosos del sonet;

Ell, el llorer florit que adesiara
Cenyeix la testa gloriosa i clara
Dels amadors en llur fecund esplet.



Jaume Medina. D'ara i de sempre, 2000

Dies abrusats

Dies abrusats. Degoteig minúscul
de perles relliscant sobre l'esquena.
El termòmetre impassible s'enfila,
segueix el compàs, malgrat que els humans
sentim l'enyor d'unes gotes de pluja.

La Natura, pacient i assossegada,
deixa fer. L'ocell canta dues notes
amb sordina; no accelera. Hi ha gats
mandrejant estintolats sota l'arbre,
i tot és calma. El ritme de la vida
camina inexorable. És com un pèndol.

Només els humans, inquiets, descontents,
desitjaríem l'estiu fet a mida.



Imma d'Espona. Instants. 2007

Al meu pas

Al meu pas,
l'escurçó es retira,
la cogullada remena
arrels cremades
de garrofer eixorc,
picoteja closques
blanques, calcinades,
dels borers del marge.

Al meu pas,
s'enceta l'albada
i un camí costerut,
estret, marger,
un camí vers l'esperança.



Nati Soler Alcaide, dins,

15è Concurs de Poesia Martí i Pol. i 8o Concurso de Poesía José Ma. Valverde 2004