Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

23 d’octubre 2011

Amic

Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.

Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.



Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré

22 d’octubre 2011

L'hort de les palmeres

Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.

Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.

Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.

Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.



Francesc Almela i Vives, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

21 d’octubre 2011

Vint-i-u d'octubre

Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.

La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.



Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré.

L'amistat

De vegades, tal com diu Jean Tannery, és bo tenir amics
absents per tal d'escriure'ls el que hom no s'hauria atrevit
a dir mai, ni tan sols a ells. L'espai virtual ens permet
comunicar-nos veloçment, transmetre els dictats del cor,
sense experimentar el temor de la presència de l'altre;
ens dona la possibilitat de sincerar-nos, perquè l'altre
és lluny. No és un acte de covardia; és una facilitat.
Amb tot, hi ha comunicacions, transmissions, que
solament poden fer-se en l'espai presencial, en
aquell màgic encontre rostre a rostre.




Fragment


Francesc Torralba. L'amistat. 2008

16 d’octubre 2011

Petons fugitius a les parpelles

La mirada us acull, regions serenes,
petons fugitius a les parpelles.

Però entre tanta estesa dolçor del blau
cap joia, cap bàlsam per a l'ànima...
Oh llunyanes lluites de la torbada terra
on la guerra perdura amb tèrboles flames!

Petons fugitius a les parpelles,
vosaltres, regions serenes, clares esteses d'olivars,
constel·lades de blancs encantats refugis,
vosaltres, grans arcs de mar somrients,
com llavis d'inhumans Déus...



Sibilla Aleramo. Selva d'amor. 1987

15 d’octubre 2011

Lletra a lletra

Lletra a lletra m'he fet un lot d'imatges,
m'he buscat, poc a poc, pels meus prestatges
plens de pols, com el pis dels meus projectes
de somnis i passions, que és cert que ens mouen.
Els dies van passant; les nits reclouen
el vent tan estimat de plors i afectes
i el plat més quotidià té les més noves
sensacions, com ahir; podríem dir
que de tot trec el bell, petit bocí
romàntic, com de tots quan som tan joves.
Jo puc tenir més nervi i més afanys,
tots sabem i hem tingut uns dinou anys
(i tots també hem canviat les nostres robes).



Josep Pedrals, dins, Barcelona poesia. 1998

Edició de Gabriel Planella

14 d’octubre 2011

Cicle menor, 2


Amants adormits
al flanc de l'aurora
la nit ja s'arbora
d'àlbers estremits

i perquè la llum
que el sospir li qualla
en molsa que calla
i en fulla que brum

no geli dins l'ambre
que us balma la cambra
son poble morós

pel mirall la buida
d'ombres i es descuida
de vosaltres dos!

6.10.50


Armand Obiols, dins,
T'estimo... més de cent poemes d'amor i de desig, 2002
Ed.: D. Sam Abrams

Lectures

El que hi ha a fora té un llenguatge

que no sé com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.



Si miro amb ulls de cec, llegeixo

aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mils camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.




M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra. 2011

12 d’octubre 2011

I a l'habitació

I a l'habitació, de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.




Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92 : antologia. 1992

El somriure

Tinc el somriure,
el que tenies quan vas anar-te'n,
en ser que la pluja agredolça et difuminava
cap al final de la primavera.
El carrer era amb corbes, empedrat.

Embellida però no del tot falsa.
Un poema s'assembla a un bes
des de la distància.

El carrer era llis
i acabat d'asfaltar.
El sol s'allargava moltes milles
abaltit amb vanitat.

L'aire era tebi
i perfumat amb quitrà.
Vaig notar que les parpelles em suaven.

Una pedra rodolava pel carrer.
Una brisa rogenca acaronava les fulles
i les deixava immòbils.

Em treia la pedra de la sabata
i quan et vaig tornar a mirar
tenies aquest somriure.

Em va fer més mal quan va sortir;
la pell esbossada pel fregadís,
la coïssor afilada d'alleujament.
Desitjava que plogués
però no plouria.

No somriguis, et volia dir.
Ara només desitjaria haver-te preguntat per què.
Per què somreies?


Rosalyn Stewart (versió catalana de G.P.) dins, 
Barcelona poesia, 1998

09 d’octubre 2011

Poema simple

(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)
      A la manera de Chesterton


Fora bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.

Fora bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.

Fora veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.

Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.

¿No et sembla extraordinari?


de Poemes d'amor (Cim)

Era un vell pou, tot guarnit d'heura,

Era un vell pou, tot guarnit d'heura,
on els ramats solien beure;
i allà, murmurejant alegres cantussols,
un al·lotell veu qui jugava
sota el brocal, a on cercava
la mica d'ombra que donava,
i, allà en terra, un paner al ras de caragols.

I l'infantó, dins sa mà bruna,
les agafava, una per una,
les pobres caragoles, i així se posà a dir:
-Caragolet, treu la banyeta,
caragol, caragol, mongeta,
surt aviat de ta cel·leta,
o, si no, esclafaré ton petit monestir
.-

La bella, amb cara assoleiada,
qui ja al poal s'era abocada,
arbora tot d'un cop son caparró eixerit:
-¿Què fas aquí, minyó? -demana-.
¿Vens a aplegar, de bona gana,
caragolets per dins la plana?
-Sí que heu endevinat! -li respongué el petit-.

Veus-els aquí, en ma canastreta,
són de platet, de la mongeta,
del segador. -¿I en menges?... -¿Menjar-ne, jo? Ni mai!
Al mercat d'Arles nostra mare
els porta a vendre, és menja cara!,
i ens du pa tendre; més bo encara.
¿Hi sou estada, a Arles, algun camí? -Jamai.

-¿Ai! no? ¿Mai, mai hi sou estada?
Jo hi som estat, qualque vegada!
Pobreta, si sabíeu quina gran vila que és!
¿Arles? Talment ja s'és estesa,
que del gran Rose i sa riquesa
i ses set boques ha fet presa!
Arles té bous marins amb un banyam remès.



(fragment: cant vuitè, la Crau)


Frederic Mistral. Mireia. 2004 

Traducció de Maria-Antònia Salvà.

08 d’octubre 2011

Conversa

. Affection
M'has besat al front o a la boca,
no ho sé,
m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes.

Al front t'he besat de pressa,
car m'ha trastornat
el perfum del teu alè tot fluint,
però no ho sé,

-m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes,
m'has besat al front o a la boca?

(De Poma de la falda)


Jaroslav Seifert. Els galls, els morts i l'amor de les dones, 2005

07 d’octubre 2011

Fulles d'auró a l'octubre

Rogenc fullatge
que caus a dalt la serra,
com una pluja:
atura't una estona,
que vull veure l'amiga.


Kakinomoto Hitomaro


_________________


Després d'un seguit de males anyades

De dalt la torre
guaito tènues fumeres
als meus dominis.
Les cuines del meu poble
comencen a refer-se.




dins,


Miquel Desclot. Per tot coixí les herbes. 1995

06 d’octubre 2011

Transformar l'imaginari

Alliberar-nos de la idolatria del consum
i del creixement pel creixement requereix
transformar l'imaginari personal i col·lectiu,
transformar la nostra manera d'entendre el món
i d'entendre'ns a nosaltres mateixos.

(fragment)

Jordi Pigem (Bona crisi, 2009)

És una càrrega d'auró, tallada

És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.

Robert Frost. Al nord de Boston, 1994

El rei Demetri

... no com un rei, sinó com un actor, es posa una clàmide
fosca en comptes de la teatral que portava, i s'esmuny sense
que el repari ningú
. PLUTARC, Demetri, xliv,9



Quan van abandonar-lo els macedonis
i van donar entenent que preferien
Pirros, el rei Demetri (que tenia
l'ànima gran) de cap manera -diuen-
a tall de rei no es comportà. Sortí
i es va treure les vestidures d'or
i va llençar el calçat que duia,
tenyit de porpra. A correcuita
es va posar vestits senzills i va fugir.
Portant-se a la manera d'un actor,
que, quan ve que s'acaba l'espectacle,
es canvia la roba i es retira.


Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis. 1987

04 d’octubre 2011

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.



Zoraida Burgos, dins,

Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló

T'explicaré el llessamí

Jasminum amplexicaule per Ray Cui a Flickr
T'explicaré el llessamí
del capvespre de tardor.
I tu, dona múltiple d'amor,
la blancor dels orgasmes diversos
i el perfum de l'aquí d'abans,
quan ser jove era el fet quotidià
dels llargs dies plens o escurçats
pel punyent desig del flairós llessamí
enfilat a la finestra de la pell.



Maria Oleart, dins, 

Paisatge emergent, 1999
a cura de Montserrat Abelló ... [et al.]

25 de setembre 2011

Descobriment

Amunt i avall de l'andana
camino tot sol. Llegeixo
en veu alta poemes de Foix.
Escoltant-los, m'admiro dels seus
ritmes perfectes. Així que arriba
gent, resto callat i consirós.




Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

24 de setembre 2011

Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?


-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.


-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...


-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.


-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.


—Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia
i soc tota una altra que fins jo em desconec.


—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona;
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.


Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.


Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l'empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara t'en rius.


Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!


Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!,
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i am la revenja
mes ai! en el flanc!


Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.


Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau,
que tot s'ho empassa i resol i canvia
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.


A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.


Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala;
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra!
Barcelona nostra!, la gran encisera!



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Amor sense paraules

El llenguatge de l'amor
és ple de paraules mudes:
totes tenen gran valor
malgrat tantes veus perdudes.

No hi ha sons per a pregar:
l'oració es fa callada,
ho diu tot amb un foc clar
i amb una estreta abraçada.

La unió que es fa de dos
és caliu ple de sospirs,
i és lligam de mil colors
respectant lliures albirs.

Les paraules no són dites
perquè hi ha un novell parlar
amb besades ben escrites
en el full de l'estimar.

Jo estimo sense paraules
i obro el cor a qui m'entén:
treno amor, cadena amb baules
de petons i sentiment!



Montserrat Barnadas. Cants del pensament. 1998

Cançó de saltar a corda

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adeu amb la mà.




Maria-Mercè Marçal. Antología. 2005

Selecció, traducció, pròleg i notes de Neus Aguado i Luisa Cotoner.

Text en català i castellà.

21 de setembre 2011

Sol de mitjanit I

Inspirat en el quadre
de Gudmundur Karl Asbjörnsson



Els núvols tenen
un ull cluc
en els somnis de la nit,
un ull obert
a la claror del nou dia.

El sol posa colors al paisatge,
vesteix de llum l'aigua
amb daurats miralls
que emmarquen el temps.

Hi ha un encant,
una puresa a l'aire,
un despertar de les roques,
un nou rellotge de la vida.


Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg: David Jou i Mirabent

17 de setembre 2011

Quarts de vuit

L'estany, la meva banyera;
puc fer unes onades altes
que duen les meves barques
enllà de l'àmplia albufera;

voregen les meves cames:
penya-segats on s'amaguen
sirenes que ens amanyaguen
i monstres coberts d'escames.

L'aixeta fa una cascada,
l'esponja és un roc aïllat,
la mare crida: Quin nyap!

¿Què és aquesta xafegada?

Ai, que el cel és estrellat,
i, al meu mar, la lluna bada!

La flota ha fet desbandada
i ara soc un peix daurat.



Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

D'abans

Tan bon punt arriba setembre
els vinyaters destapen els cups,
acullen a peu descalç, el fruit
i lentament el trepitgen.

Recordo quan vèiem els carros,
curulls dels raïms olorosos
enquibits dins de les portadores
que, els veremadors amb cura
havien llevat dels ceps generosos.
El negre o vermell rajolí
amb la sentor agredolça
del most que lluïa i feia camí
cap al xupet i el brunzir
dels abellots delitosos del sucre.



Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

15 de setembre 2011

ESCOMESA del temps

ESCOMESA del temps
que no ens deixa.

Avui la porta

de la tanca del jardí
bat amb persistència.

Dia gloriós de vent,

de núvols alts,
de sol.

De transparent claror

que el temps
atura un instant.



Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Es va posar el sol sobre la mar

i l'ombra intermitent de la vesprada
enfosquia les algues de les roques.
Les gavines suspengueren el vol
-qui les acusaria del batec
que ja no tornaríem a sentir?
Es va acabar la llum de les piteres
sobre la pedra rosa d'una ermita.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

13 de setembre 2011

Allò que digué Bill

                             Bill digué: "Hi va haver un temps en què vaig haver de menester
paraules, les meves i les dels altres.
Perquè jo era cec, sord i mut,
i les paraules eren el meu bastó, les meves orelles i la meva veu.
Avui encara sóc cec, sord i mut,
però no he de menester paraules
perquè tots els camins per on vaig
i retorn surten de mi,
i perquè allò que sent i em sent
viu dintre meu (jo, el nombre més petit),
i perquè les paraules són un llarg camí per arribar on sóc."

El Mestre no respongué (Rinzai Mazu li hauria pegat amb un garrot) puix,
al contrari de Bill, no tenia res a dir
que pogués ser dit amb paraules o sense paraules.





Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Traducció: Gabriel de la S.T. Sampol

Immersió

El llapis de la Doris, juganer,
es belluga sobre el paper
sembla que vol explicar
coses per a fer badar:

Ha vist pujar l'Ari
dalt del campanari
guarnit amb roselles
i fosques ulleres.

L'Angela i la Clementina
cobertes amb gavardina
rentaven les mandarines
de casa d'una veïna.

L'Eugénio bellugava les fulles
quan passaven totes dues
i se sentia un pardal
fent xiulets amb un didal.

L'Sven mostrava a la Juno
unes postures de sumo
mentre, la Juliette, els mirava
amb la cara enriolada.

La Dena lluïa, de dia,
una cabellera fina
i l'Ausiàs exagerava
una història somniada.

El Mariano i la Rosina
s'untaven de gelatina
i l'Ossip amunt i avall
botava sobre el cavall.

Teresa Grau Ros