Sobre un epigrama de la poeta Mero de Bizanci

Epigrama


A l'àuria clastra penges d'Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís.
Ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.


Variació


Orfe de columna, com de l'om la vinya,
capitell de pàmpols, nèctar de raïm,
no envegis les fulles més tendres que et volten.
És que Dionís podrà protegir-les
del fred de desembre, dels llargs dits del vent?
L'hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte
en la teva llarga, daurada tardor.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Lluna mareta

Així com el Sol
ens pesca a l'encesa
i som llur joguet
fins que, tip, ens desa,
la Lluna serena
ens canta non-non
jugant a ser mare,
mostrant-nos la cara
quan el Sol es pon.


Francesc Morera. D'un intent amagat, 2008

Una adreça blanca...

Una adreça blanca, amb geranis rojos,
té la meva amiga.
Són les seves lletres un orgue
de missa de noces,
i quan pens en ella setze canelobres s'encenen,
setze canelobres de plata
davant l'adreça blanca, amb geranis rojos...


Miquel Bauçà. Una bella història, 1962

Visió d'Alguer

Ses bella quan te veig a la marina
finestrara com noia enamorara;
del sol besara ès sempre la tua cara
honorara de mès que una reína.

D'Espanya el gran monarca t'ha lloat:
Bonita por mi fé: bien asentada.
Catalana és la nostra llengua amada,
català és l'esperit encara honrat.

Forta i segura, bella, enguiriara
de muralles i bastions i torres grans:
del mar duenya sempre ses estara.

Més bella ses però quan festa i cants
ralegren la tua neta passejara,
ditxós jardí de tots los amants.



L'Alguer, 1956


Pasqual Scanu. Poesia de L'Alguer. 1970

Dibuixos de M. Dolors Mezquida i Sans.

Llibre de ciutats

Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Strasbourg

Em sembla sentir
trepig de botes encara
però vents de pau
duen ressons de campanes
que desperten els diumenges.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

Suc

Si he d'esprémer un cítric que siga aquest de l'ànima,
el que fa l'acidesa gota a gota més dolça,
el d'estrényer la rauxa sense treva,
contra la polpa el món, d'una glopada.

Si m'he d'empassar verdes les tronades
que aquesta llengua siga la que taste
l'última ametla amarga amb alegria,
i que escuren les mans tota la pica
amb les ungles trencades contra el marbre.

I quan hagen tancat i siga l'últim
i encara em plaga un got de lluna plena,
que em puga acomiadar com una font,
a dojo la canella omplint l'estómac.

Quin suc la vida a canvi de la set!




Eduard Marco, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 100

Set

1- Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma.

2- Per tota resposta: m'estimaria més no fer-ho

3- Tota la vida en silenci

4- Que el teu creixement sigui mesura de penombra

5- Aprofitar la humitat interna

6- Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos:

7- Fer-se pou.

Martí Sales, dins,

22è Festival Internacional de Poesia de Barcelona... 2006

Director del Festival: Víctor Obiols

La trinxera

Són un prodigi els dies de la sal

com si fossin un somni somniat per algú altre!

Talment un drama d'un jutjat

que acaba aviat.

Comencen a respirar, si els recordes.

Els turons oblidats en el rebuig dels vessants de muntanya.

Les muntanyes que s'enlairen per ponent,

els carretons dels morts de les patrulles

i la fe completa de la mort.

Les mans que sorgeixen de la fosca per dir-t'ho tot.

La germanor pregona que no duu a la saviesa,

els mots que no són els adients per a indrets elevats...

Són ben estranys els dies de la sal;

reprovables com un conreu corromput

i com la solitud en la caverna.

Mentre nosaltres hi pugem, ara és així:

sotracs, com deixats anar rere nostre sense retorn.

Les nostres albíxeres fosques

exerciten el son.

Noms i cognoms llargs fins al mai.

Accents, també, que evoquen un camp que no tornà necessàriament.

Són miraculosos els dies de la sal

mentre no esmenin el record.

GhassānZaqṭān, dins, 

21è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2005

Foguera en francès

Quan et vaig demanar ajuda per a treure males herbes
vas arrencar les prímules.
Per això ara tens prohibit els parterres
i ets confinat a la poda i la crema de rostolls.
Però puc veure com t'ho passes de bé
fent cops de dalla al teu voltant amb aquest matxet Gurhka
que el nostre fill petit va dur de contraban de l'Índia.
M'encanta mirar-te -amable i prudent com ets
voleiant la roba als quatre vents.

...

La meva pell escolta


(Fragment)

Anna Crowe, dins 

 Europa és una dona. 2007

Ed.: Anna Aguilar-Amat

Hem llevat l'àncora,

Hem llevat l'àncora,
tracem camins al mar,
anem a l'orsa
amb el velam encès.


A l'arbre mestre
un cos esvelt de dona,
pàtria blava,
l'herència d'un vell somni,
un territori de records,
arrels com dies i una llengua
ulls endins,
mar endins
d'Alacant a Cotlliure
de l'Alguer a Ciutadella.


Singla la nau
per un camí de llum.


Esguardem l'horitzó
Quatre veles hi onegen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava..., 1997

La Segarra

El tren anava ple

i sols quedava el goig de mirar

per la finestra.

Camps de la Segarra amb l'or

del blat espetegant sota el sol

en mig del roig tremolós de les groselles.

La lentitud del tren deixava entrar

l'olor d'espígol encès

que em transportava a les golfes de tantes

nits ardents,

o quan a l'alba ens perdíem pel terròs

d'oliveres com si fos aquell l'últim cop

que trepitjàvem la terra.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008

Pròleg: Manuel Forcano

Van demanar-me un poema sobre la guerra

Més val, penso, que en un temps com el d'ara
La boca tingue tancada un poeta,
I és que al capdavall no tenim el do
D'encaminar un estadista; ja s'ha compromès
Prou qui a una noia agrada
En la indolència de ser en flor
O a un home vell en una nit d'hivern.

6 febrer 1915


W.B. Yeats. L'espasa i la torre, 2005
Tr.: Patrícia Manresa Ní Ríordáin, Albert Roig

Corbata a l'americana

Es deixen penjant les dues extremitats de la corbata
davant el coll; després se n'agafa una que s'enllaça
amb l'altra i, totes dues plegades, s'alça la primera,
es fa un nus a la meitat, i l'altra punta es fixa en els
baixos de la camisa, és a dir, a prop de la cintura
dels pantalons, i es dóna a la llaçada i a la punta
petita la gràcia que hom pugui.


Joan Perucho. Monstruari fantàstic. 1984

Lloança

Per què hi ha persones a qui
admires?

Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.

Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.


Teresa Grau Ros

Davant la mar

Una ciutat per a ser valorada

s’ha de poder pensar amb calma.

Una bona hora per admirar-la

és cap al tard quan ja has reposat,

quan el sabor de tot allò

que els sentits han copsat, esclata.

I les flors, l’esperit empresarial i

la màgia ens dediquen una dansa.

Una ciutat per a ser estimada

se n’ha de tenir molta cura.

Fer per no destorbar-la,

cap al tard, entre les onades,

les barques i les que passegen

la vesprada. Ran del sol que s’amaga

darrere la torre Gòries i la lluna

traient el cap, vermella, de l’aigua.

Una ciutat per a ser respectada

se n’ha de saber, d’escoltar-la.

Una bella hora per entreveure

la seva ànima és cap al tard,

quan les pedres daurades piulen,

també, que tot és possible,

que l’Europa d’ara és més

democràtica que mai

i que el camí d’avui 

i el de demà,

es fa estimant.

Teresa Grau Ros, estiu 2012

                                           

Jardins d'Itàlia

Tendra és la nit sota aquest pont de l'Arno.
Fiesole és d'or i els arbres alterosos.
Me'n vaig per la Toscana lluminosa,
ans sortiran Ravenna i sant Pere Grisòleg,
la imatge moribunda de la Gal·la Placídia
sota una lluna de bronze que s'oxida amb el vent.
Andrea della Robbia ho veu des del Bargello
acariciant la testa del pillet amb els rínxols.


Joan Perucho. Els jardins botànics, 1996

Ets

Com el sol després de la tempesta,

com la pluja en la sequera,

com els estels en el firmament,

com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,

com un somriure després d'un plor,

com una bombolla d'aire fresc,

com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,

com un fil d'or en un cabell bonic,

com una barca camí del seu port,

com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

L'estiu

L’estiu

converteix les hores

en peces de roba

que estenem  

mentre el sol

ens escriu poemes a la pell.

Sara Guasteví

Estiu

Galls carboners
i grills fan melodies
a l'horabaixa,
mentre, el bosc escolta
el silenci del vespre.

La plenitud,
l'amor aconseguida,
estima, cor,
estima nit i dia
per si demà fos tard.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

La llum es despentina

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.


Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart

Possible introducció a un epitalami

                      Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven focs que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car hem après que l'amor venç la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

El planeta vermell

Mai no l'havia vist
suspès al cel de la ciutat.
Hi circula imperceptiblement
cara a la mar.
Però al cap d'una hora
Mart
s'ha allunyat de la fàbrica de ciment
i de l'esvelt campanar:
va fent la volta al poble
virant cap a Orient.



23-24 h., 26-VIII-2003, Vilanova i la Geltrú.


Teresa Costa-Gramunt. Anno domini. 2005

Per a una suite anglesa

                                  I

Amb música de Vaughan Williams

Sé que el teu cant és cert, rossinyol, en la pau

dels boscos adormits dins la boira suau.

Sé que l'argent floreix damunt l'herba remota

de l'Illa que dins meu ja no pot dir-se ignota.

Sé que navega un riu sempre vers l'infinit

en el teu plor diví, poblador de la nit.

I sé que el crit d'amor em feia segura

del meu peregrinar per una terra pura.

Un sol estel brillant obria la ferida

que em dava el signe cert de l'esperada vida.

I del teu cant d'amor cremaven violins

i els àngels m'han donat els seus somnis més fins.

Un sol estel i tu, rossinyol, llunyania

feta presència greu en flames d'alegria.

 Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

El vol de la fantasia

Al pintor Daniel Lleixà

Ho va dir un músic de cabell rogenc
i els poetes, de temps, ho sospitàvem:
damunt els flocs nevats i el cel blavíssim
teixeix la fantasia alats camins.

Daniel, pentagrames sense ratlles
cacen ressons de músiques profundes,
un acord pressentit ve que es disfressa
amb variants subtils, nítids colors.

Quan els ulls, admirats per un somriure
còmplice de la tela, s'hi avesaven,
són sobtats, sacsejats del seu repòs
per una nova música, de signes

que el misteri ha tocat. La imatge immòbil
ha esdevingut una vela llatina
solcant el mar cap a un inèdit port.

L'ull ens mena l'esperit, ona per ona,
i et seguim, Daniel, sense recança
cap a les illes verges que has creat.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Edició: D. Sam Abrams

Pere

Contaven les sirenes que en la tempesta dels seus ulls

els vaixells es condormien, cansats de les marees;

que les seves besades tenien regust a mar i que en la

seva pell colrada

pel sol hi havia l'espurneig de les ones al migdia;

(Fragment)

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

La flor de champa

Si jo esdevenia, per joc, una flor de champa, i floria en
una branca alta d'aquest arbre, i em batzegava, rient,
en l'aire, i dansava sobre les fulles nou nades, em
coneixeries tu, mare?

Em cridaries: On ets, fill meu?, i jo riuria baixet, i
romandria quiet, quiet.

Quan treballaries, desclouria tímidament els meus pètals
i et contemplaria.

(Fragment)

Obra selecta de Tagore, 1975

Traducció i edició

Convé deixar assentada, de bon començament, una
realitat essencial: el període cronològic examinat
en el present volum correspon a l'etapa de la màxima 

producció bibliogràfica en català, en xifres absolutes,   

de tots els temps. D'aquí que, en lògica proporció, 

hagi assolit també el zenit la publicació de  

traduccions, acollides per editorials de tota  

mena i magnitud i en proporcions molt variables.

(Fragment)

Manuel Llanas, dins,

Una impossibilitat possible : trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009). 2010

Autoria: Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i Miquel Desclot

A la biblioteca de Gursky

A la biblioteca de Gursky
gires l'última pàgina, és el final
del llibre, el món cap doncs
tot sencer entre dues tapes
es desplega després es tanca
brutalment per camins
que mai no agafaràs
sinó en el món ple
i insubmís dels teus llibres.
Però la teva vida, cada vegada
la teva vida s'eixamplarà.



Hélène Dorion. Atrapar: els llocs. 2011

Traducció de Carles Duarte i Montserrat, Lluna Llecha Llop