Transmutació

No em pintis més peixos al cel
ni estels al mar.
Mira,

la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

La cara de la reina

Bressola la tramuntana
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!

La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.




Maria Cinta Moreso i Rué, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009

Darrer comunicat

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.


(Fragment, p. 67)

J.V. Foix

Es troba en el llibre:

Dotze poetes catalans contemporanis.1. 1979

Aiguafreda

El meu poble és un tresor
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.

Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.

El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.

El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.

Carme Parella i Mas

Així és l'amor

Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1

Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.

I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.

XXIX


Carles Duarte. El silenci. 2001

Temps, hem signat una treva

El vent del nord m'ha deixat un cel clar
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.

Hem signat una treva, temps benigne.

No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.

Hem signat una treva, temps benigne.

No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.

Hem signat una treva, temps benigne.


Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Llum i tu

La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall

més alta.

Arbres, ocells, ulls,

finestres

clouen les parpelles encegades.
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna

les paraules.

I

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
                                  M.Martí i Pol



Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.

Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.

De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,

i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.



Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

De la terra que s'obre

De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.




X

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Un raig de sol

Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn 
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran 
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.



Glòria Fandos

Es troba en el blog:

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009

Si pogués sentir

Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.

I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010

Llamp I

Quantes vegades
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!

Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!

És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.

Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!



Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011

L'estat poemàtic

Tot poema bo és una mena d'utopia
W.H. Auden

A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.

A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.

A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.



Bryan Martin Davies, dins, 
 
Poesia gal·lesa actual. 1992

Cabotatge mediterrani

Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.


Fragment

Josep Pla. Cabotatge mediterrani. 1991

Si vols que planti cara dóna'm claus

Si vols que planti cara dóna'm claus

i vint ralets d'independència plena;

dóna'm permís que vetlli a les petites.

Arribarà el moment, vindran els nostres...

I si no és cert, ens resta l'esperança

que és mare de la ciència, de l'acció.

Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

Dins el Parc de Bayreuth

A Roser Mateu

Debades cerc la tomba del poeta,
entre els racons de flors,
sota les ombres
dels arbres centenaris...
Debades cerc la tomba del poeta.

Amb la claror del sol, rejoveneixen
els vells, que seuen en els bancs recòndits;
i juguen els infants
en les daurades avingudes.
Debades cerc la tomba del poeta.

Els estanys reflecteixen, lluminoses,
les branques que s'estenen damunt l'aigua,
i els cignes porten les llegendes
sobre llurs ales tremoloses.
Debades cerc la tomba del poeta.

Lleus murmuris i sons a dins les branques,
càntics d'aucells i músiques incertes,
bullici dels infants:
Orquestra eterna.
Debades cerc la tomba del poeta.

Mes una llosa el viatger afina,
damunt la terra palpitant:
no trepitgis la terra desolada
sense cap nom, sense llegenda!
Sols una rosa
viva d'amor i de somnis,
damunt la pedra nua:
Debades cerc la tomba del poeta!



Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997

per molts anys!

La Viquipèdia en català fa 12 anys

Quan el vent

Quan el vent verdeja,
algues i mar,
dits d'heura,
les aigües són vidres al llac.

Quan el vent grogueja,
sorra i petxines,
manolls de narcisos,
la lluna s'amaga al llac.

Quan el vent s'enrojola
lluny en la mar,
civada i pomes,
focs s'encenen al llac.

Quan el vent s'enfosqueix
i el sol s'oculta
dins els cellers del llac,
trobaré de bell nou el que he perdut.



Euros Bowen, dins,

Poesia gal·lesa actual, 1992

somrís sunrise

Trenca'm l'alba a punta de somriure, i desgrana hores de
carrers amples i llambordes brillants, inaugurades per un sol
de matí, que em duguin cap al tard. Ets desig-somrís, encara,
que espurneja tornant cap a casa per llavis de contorns
incerts, sota la llum dels fanals.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Acta

Es reunien els homes per a tractar
de la cosa pública: dels danys a la bastida,
de l'atac dels malfactors, de les tribus veïnes
en comerç o en guerra, de l'impost de duana,
de l'abastiment d'aigua, de la festa major.

Mes d'acords i debats, d'obediència i respecte,
de res no en quedava cap senyal o memòria.

Fins que un dia l'escrivà va estendre
el full grogós de pergamí, en blanc encara,
enrotllat curosament pel sacerdot.

A l'inici de la pàgina primera
d'aquell llibre primer
l'escrivà posà la data
que li havien donat els astrònoms.

Amb atenció parà esment
al que deien els caps de la tribu.
Vacil·lant, començà a escriure l'acta primera
de les reunions del Consell.
I el temps començà a moure's.



Gaspar Jaén. Del temps present. 1998

Març

Sempre sents fred quan et desvestiria per plantar-te
totes les flors de marge que jo em sento dolces.
T'ho dic: tot això que sembla herba ja és blat,
tot això que encara confons amb gebre, són flors,
escolta les sangs com granen fremint per fruitar.

Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i de Ricard Creus.

Llavors

Llavors, vaig mirar
enrere i anaven
decreixent ahirs
minúsculs-d'un cop
de foc, sostinguts.

Montserrat Rodés. Immunitats. 2005

Epíleg: Carles Camps Mundó.

Falciots d'Ocata

Respira la pluja que es dibuixa a la finestra,
música subtil que se'm desfà pels vidres,
sons petits que els felins observen,
i jo retinc l'estona
perquè esdevinc imatge d'un paisatge:
reflectida en la cortina del temps.
Responc al clímax de l'aigua per aproximar-me
a la mobilitat quieta,
amb les partícules d'olors que m'acosten
pels camins que la pluja ha pres,
petjades d'aromes que la pluja no oblida.



*és un dels poemes de Falciots d'Ocata



Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Alçament de la nit

Aquest home que a mitja tarda

unta unes llesques amb formatge del fort

i un got de vi emplena amb poca cura,

té totes les de guanyar:

el dia veurà com entre els arbres davalla i s'enfonsa;

veurà com tot, a poc a poc, comença de ser remor,

freda remor de mar i d'ombres

que imperceptibles llisquen al bosc ja encès de nit.

Una nit que arreu va estenent-se,

amb clam sord, arrasant tot quant la llum

havia apuntalat  amb lent esforç, però no adonant-se

que també l'home, aquest que ha vist això en silenci

i amb aspra sabor de pensa,

sabrà mirar tossut fins escoltar-la en el seu cant...

tot ple, sí, de meravella aixoplugada pels anys.

Àlex Susanna. Els dies antics. 1982

Emanuela

Lu sol es ja nat

ma tu sés encara dormida,

los pardalutxos són ja cantant

ma la finestra és encara tancada.

Les roses són assai perfumades

los arbres són tots en flor

l'herbeta és assai verda i fresca

i del sol tot això és calentat.

Los minyons són tots a l'escola

hi ha una gran pau,

ecco que ara s'entén una veu

fresca com l'herbeta apenes nada.

És una criatura bella com una estrella

que s'és despertada.

Mario Monte , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Decidir

Decidir, no hi ha res més transcendental ni més bonic.
Poder decidir. Però poder decidir -no ens hem d'enganyar- no és la
Llibertat. La llibertat és decidir, fer de la potencialitat un
Acte (de la possibilitat, un fet).
Si només hi ha poder de decidir però no hi ha decisió, no hi ha
Llibertat.
La llibertat no es té, s'usa.
Com l'amor o la virtut. O la veritat.



Lluís Roda. Elogi de la llibertat. 2001

La pau

Parlarem estrictament de flors
quan el meu paisatge ho vulgui.
Quan no ens calgui farcir
d'unes paraules les altres.
Llavors ens traurem els guants
i fressarem camí plegats,
sense que calgui conèixer-nos
per poder-nos respectar.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe. 2008

Escriure poesia

Escriure poesia és un ofici solitari i laboriós que vol aïllament en l'instant 
de la creació i una receptivitat selectiva cap a les essències del món que 
ens envolta. A l'hora d'iniciar un poema el primer que necessit és un bon 
motiu, després... temps... i silenci.

Fragment, p. 67

Aina Ferrer Torrens, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia

en els meus poemes

que tu escrius

en llegir-los.

Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009