la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills
amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.
Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007
05 de maig 2013
Pocs
La majoria el troben pretensiós
i superficial, mentre que una minoria
el consideren una de les poques persones
amb visió pròpia i un estil molt personal.
Res: o estudiar i posar-te a nivell
o no empassar-te res que no et plagui...
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
01 de maig 2013
L'amor
L'amor és la capacitat de subsistir sota la pressió de
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.
Sandra Domínguez Roig, dins,
Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012
La clau, al pany de la certesa
Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge
per tot el trencaclosques dels meus ossos.
Ai, per això tinc por moltes vegades,
pensant en la distància que em separa
dels dies feiners, d'aquelles coses
que de tan senzilles,
no cal moure la mà per a agarrar-les.
Deixa la clau al pany de la certesa
si vols que passe avant, incontenible,
com un riu d'enyorances. Per les vores
-del riu i del meu cos-
ja creixen els baladres i la molsa.
Llibre d'amic e amada
Carmelina Sánchez-Cutillas
Es troba en el llibre:
Quinze poetes valencians del segle XX. 2005
30 d’abril 2013
Recordes quan et deia:
Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya
alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol
adient per posar a prova aquest consell. Perquè
aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé
perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi
l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per
comprendre el món. No per gaudir-la. O més
ben dit: no tan sols per gaudir-la.
(Fragment)
Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995
|
27 d’abril 2013
Companyia
Com pues d'eriçó,
sentíem l'afuada
solitud de la nit.
I, quan el déu solar
escampa el do sagrat,
a punta d'alba,
neix la rosa, impalpable,
amb llargs pètals, que tenen
mudança de colors.
I naveguem
per l'oceà celeste
de la llum... Ulls que canten
la glòria d'Apol·lo!
Mans que amanyaguen
el volum, cantellut
o amorós, de les coses!
Pensament que retroba
l'antic nom, ben cairat,
com un fi dau de vori...
Frescor de l'aire,
solitud esvaïda,
matinal esperança.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
21 d’abril 2013
Dolça senyora
Hi ha una dolça senyora a la finestra
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.
Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.
Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.
Lluigina Cano, dins,
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.
Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.
Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.
Lluigina Cano, dins,
Aniversari
Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.
18 d’abril 2013
Jurat
El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
14 d’abril 2013
Els verds de l'Empordà
Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.
El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.
El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.
El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.
El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.
El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.
El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.
El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.
El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.
Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.
M. dels Àngels Vayreda i Trullols
veureu tants verds que no els podreu comptar.
El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.
El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.
El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.
El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.
El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.
El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.
El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.
El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.
Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.
M. dels Àngels Vayreda i Trullols
Es troba en el llibre:
Compilador Esteve Albert i Corp.
Viure autènticament
Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
Fragment
Francesc Torralba. L'amistat. 2008
13 d’abril 2013
Voldràs la rosa?
Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.
Susanna Rafart. Baies. 2005
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Vistes al mar, 3 i 4
III
Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.
IV
Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!
Víctor Català, dins,
Absurd esforç
Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
Desmuntatge
- Van serrar les potes del cavall,
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
A Joan Fuster
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
A Joan Fuster
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
01 d’abril 2013
A la memòria
Tu que tan fidelment on floriren les roses
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
D'un llibre estès
D'un llibre estès, el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.
Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.
Sant Jordi és l'aventura i el destí.
Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.
XI
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.
Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.
Sant Jordi és l'aventura i el destí.
Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.
XI
Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.
"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.
Transmutació
No em pintis més peixos al cel
ni estels al mar.
Mira,
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
ni estels al mar.
Mira,
la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
31 de març 2013
La cara de la reina
Bressola la tramuntana
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!
La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.
Maria Cinta Moreso i Rué, dins,
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!
La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.
Maria Cinta Moreso i Rué, dins,
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
Darrer comunicat
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.
(Fragment, p. 67)
J.V. Foix
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.
(Fragment, p. 67)
J.V. Foix
Es troba en el llibre:
Dotze poetes catalans contemporanis.1. 1979
Aiguafreda
El meu poble és un tresor
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.
Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.
El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.
El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.
Carme Parella i Mas
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.
Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.
El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.
El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.
Carme Parella i Mas
Així és l'amor
Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1
Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.
I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.
XXIX
Carles Duarte. El silenci. 2001
Plotí, Ennèades, III.5.1
Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.
I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.
XXIX
Carles Duarte. El silenci. 2001
29 de març 2013
Temps, hem signat una treva
El vent del nord m'ha deixat un cel clar
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.
Hem signat una treva, temps benigne.
No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.
Hem signat una treva, temps benigne.
No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.
Hem signat una treva, temps benigne.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.
Hem signat una treva, temps benigne.
No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.
Hem signat una treva, temps benigne.
No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.
Hem signat una treva, temps benigne.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
25 de març 2013
Llum i tu
La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna
Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993
de la cúpula de cristall
Arbres, ocells, ulls,més alta.
clouen les parpelles encegades.finestres
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna
les paraules.
I
Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993
24 de març 2013
Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
M.Martí i Pol
Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.
Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.
De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,
i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.
Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993
M.Martí i Pol
Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.
Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.
De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,
i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.
Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993
23 de març 2013
De la terra que s'obre
De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.
Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.
La matèria es transforma,
es desclou una flor.
X
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.
Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.
La matèria es transforma,
es desclou una flor.
X
Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.
"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.
Un raig de sol
Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.
Glòria Fandos
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.
Glòria Fandos
Es troba en el blog:
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
22 de març 2013
Si pogués sentir
Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.
I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.
I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
20 de març 2013
Llamp I
Quantes vegades
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!
Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!
És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.
Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!
Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!
Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!
És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.
Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!
Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)