Torre de pa

Nodria murs el Sena amb boca dolça

Fugien les serpents d'absoluts bronzes

Sento l'orgull de la darrera festa

       D'aquestes mares

Alerta sota plomes de certs lliris

I sense déus res de més gran que l'home

Cor pur esperit just fineix la brida

       No toco nusos

Hi ha teles a la boca de la terra

I un gran progrés enllà de les tenebres

En l'aigua del secret plates de sorra

       Fan les figures

Nodria flors el Sena amb boca dolça

Regant la barba d'un París de fruita

Compro un bressol a una piràmide entre

       La nit i l'alba

No exalto vincles per canals d'escàndol

Que el corredor novell prengui la torxa

Arrel i acció avui reten la fruita

       Al bloc que es forma

Oh cor! L'ull de la lluna tomba l'ombra

D'estrella a estrella sota els arcs de pedra

L'aigua repassa el mar Tot el que sigui

Humà és nostre.*

*Lema d'un cartell polític d'esquerra molt

divulgat en aquells dies.

Joan Brossa. Poesia rasa II : 1955-1959, 1991

Renaixença

SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

Molt abans que el verb, fou la teva veu.

Abans que el foc, la teva pell ardent.

Amb la pluja vingué la nit primera.

I després un silenci de llegenda.

Va ser la culpa molt abans que l'àngel.

Molt abans que el desig, el cos en dansa,

trèmul i greu, davant l'enfony de runa.

Fins que sorgí una raça impura i bella

per calcigar els eterns cicles de l'aigua.

I un dia, poc després de la foscúria,

entre els carrers desèrtics i embriacs,

enllà de la feblesa i de l'absurd,

fou creat un verger fet de carícies,

una terra sembrada amb sal del vespre

i la sang sempre dolça dels amants.

I vaig ressuscitar quan els teus braços

m'allunyaren d'inhòspites tenebres.

Quan el teu nom va ser clam de requesta.

Sempre un destí. L'atzar. Una promesa.

Pere Joan Martorell. Aquest cor. 2012

Equilibri

Rondinar sempre sempre
perquè no ets on ets
si el que no tens no ho tens
si no entens el que dius
i el que dius no s'entén
no callar i rondinar
encara més i sempre

No voler no saber
no poder no voler
mirar-se endins i veure
l'arrel del malestar
admetre que és de dins
que surt de dins i sense
excuses ni pretextos
ni culpables enllà
del fons de tot de dins
on l'equilibri fràgil
no vols no saps no pots
encara retrobar.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Tot i res dels mots

Aquest riu, aquests arbres,
coses concretes entre el cel i tu.
Ara hi ha això i no qualsevol riu,
un arbre que no ho és, la vida o l'home
igualment inconcrets. El cel
que veus amb aquests núvols d'ara
i no el límit, l'anhel. El tu que és jo.
Ara hi ha això, no en dubtis.
Però escrites en el poema aquestes
coses, llegides ara o un altre dia,
aquí o allí, aquest riu esdevé
més rius i tots els rius, i la muntanya,
l'aigua freda i la truita
que hi salta, el temps i els homes que s'hi banyen,
es tornen tots els arbres
que no pot contenir,
d'un en un, cap poema, tots els cels
que hagin arribat mai a veure.
És veritat que ara hi ha això,
que les coses són ara aquestes coses.
Però si els mots les han dites, hi ha els mots,
tu que escrius, entre elles i tu,
i només hi ha els mots,
les estrelles del cel posem per cas i des d'on tu
les vegis, ara i sempre,
per a tu que llegeixes.



Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. 2009

Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999

Tranquil·litat

Mandrejo,

passejo.

Esmorzo

assegut.

Xocolata,

torrades

i un gran batut.

Baixant

a la plaça,

hi trobo els amics.

Matins de diumenge

d'aquells tan bonics.

Lola Casas. Poemes de cada dia. 2006

Il·lustracions: Tàssies

Egipte

El desert al mirall dels teus ulls.
Em vens un somrís per un bolígraf
i et perds entre les gents
del basar d'Assuan
com un miratge una nit de cabòries.


III




Laura López i Granell. Itineraris. 1993

Premi del XIIè Certamen literari per a

Joves de l'Institut Català de Serveis a la Joventut

de la Secretaria General de Joventut de

la Generalitat de Catalunya.

Blau verd, color Caran d'Ache

Aquesta és la història d'un entusiasme. 

Entre el 1964 i el 1982 la poesia va esdevenir

una alternativa a la grisor del franquisme i a

les claudicacions de la Transició. Va canalitzar

el desig d'un canvi de vida que es va traduir en

imatges i paraules, actituds personals i

esdeveniments col·lectius.

Fragment.

Julià Guillamon. Blau verd, color Caran d'Ache, dins,

La revolta poètica : 1964-1982. 2013

Canigó

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Desig

Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adeu. No dir
adeu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Davant aquests temps durs,

Davant aquests temps durs,

estrictes,

i de mirades de silenci

als carrers de l'Ombra,

vaig teixint un aplec de poemes

que vull fecunds,

i que em revolten contra la insídia,

l'engany i l'abús

d'aquest ara que ens envolta

i que vull conclús.

I posant-me dempeus,

ser-hi tot prest per allotjar-me

a l'acadèmia dels somnis,

farcir-me d'antic coratge

i amanyagar-me de gestes:

il·luminar-me!

Rafael Estrada, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI, 2012

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

de cap ingenu pensament en mi

que s'aturi sobtat i miri enrera

amb un mig riure i un mig plor, com si

un infant es perdia en una festa austera.

Mira'm als ulls, que tot en mi és teu;

fins els records que són darrera el lleu

horitzó de la nostra coneixença

fonen llur lívida claror de neu,

Amor, amb l'alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna'm la mà, que entre el cos i la fe

l'acord és ara en mi suau i ple;

com si l'amor fos immortal, i l'hora

que fuig, un cercle i, al centre, el voler

retenint per igual els somnis de la vora.

Carles Riba. Estances ; Del joc i del foc, 2012

Descobrir la vida

Creus té la gosadia de reivindicar les emocions significatives,
desinteressades i subtils, que tenen un paper absolutament
bàsic a les nostres vides. En primer lloc, són el ciment que
ajuda a unir els fragments de la nostra existència. En segon
lloc, són l'element que humanitza la nostra raó i la nostra
consciència moral. En tercer lloc, les emocions ens treuen
del clos tancat del nostre ego i construeixen els ponts que
ens vinculen amb el món que ens envolta.


Fragment.



D. Sam Abrams

Sant Cugat del Vallès, tardor del 2005, dins el llibre:



Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

identitat

Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer

la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,

que hem de transmetre als fills

amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.

Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

Pocs

La majoria el troben pretensiós

i superficial, mentre que una minoria

el consideren una de les poques persones

amb visió pròpia i un estil molt personal.

Res: o estudiar i posar-te a nivell

o no empassar-te res que no et plagui...

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Cançó de bressol per a un osset de peluix

Per a Esther Sala, Josep M. Sala-Valldaura, Nathalie Bittoun D. i Charlie. 

I per a Ivette Nadal, que se la feta seva.

Si t’adorms vindrà la nit, la perla blava,

vindrà la son amb set cavalls,

vindran els somnis a bressar-te,

vindrà el repòs, vindrà la calma.

Si t’adorms jo vindré amb tu per camins d’alba,

veurem el mar de set coralls,

veurem els boscos d’or i plata,

veurem el foc i la muntanya.

Si t’adorms tindràs el món, tindràs la flama

tindràs el temps dels set miralls,

tindràs la flor de la llum blanca,

tindràs el vent, tindràs l'onada.

Si t’adorms seràs el cant, seràs la dansa,

seràs el dring de set cristalls,

seràs ressò d’una veu clara,

seràs cançó, seràs tonada.

Si t’adorms, ai, si t’adorms,

seràs l’alè d’una abraçada.

  Víctor Sunyol

L'amor

L'amor és la capacitat de subsistir sota la pressió de
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.

Sandra Domínguez Roig, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

La clau, al pany de la certesa

Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge

per tot el trencaclosques dels meus ossos.

Ai, per això tinc por moltes vegades,

pensant en la distància que em separa

dels dies feiners, d'aquelles coses

que de tan senzilles,

no cal moure la mà per a agarrar-les.

Deixa la clau al pany de la certesa

si vols que passe avant, incontenible,

com un riu d'enyorances. Per les vores

-del riu i del meu cos-

ja creixen els baladres i la molsa.

Llibre d'amic e amada

Carmelina Sánchez-Cutillas. dins,

Quinze poetes valencians del segle XX, 2005

Recordes quan et deia:

Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya

alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol

adient per posar a prova aquest consell. Perquè

aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé

perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi

l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per

comprendre el món. No per gaudir-la. O més

ben dit: no tan sols per gaudir-la.

(Fragment)

Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995

Companyia

Com pues d'eriçó,

sentíem l'afuada

solitud de la nit.

I, quan el déu solar

escampa el do sagrat,

a punta d'alba,

neix la rosa, impalpable,

amb llargs pètals, que tenen

mudança de colors.

I naveguem

per l'oceà celeste

de la llum... Ulls que canten

la glòria d'Apol·lo!

Mans que amanyaguen

el volum, cantellut

o amorós, de les coses!

Pensament que retroba

l'antic nom, ben cairat,

com un fi dau de vori...

Frescor de l'aire,

solitud esvaïda,

matinal esperança.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Dolça senyora

Hi ha una dolça senyora a la finestra
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.

Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.

Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.



Lluigina Cano, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

Aniversari

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Manel. Aniversari. 2011

Tres poemes visuals

 

Teresa Grau Ros

Jurat

El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.

Possible premi.

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Els verds de l'Empordà

Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.

El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.

El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.

El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.

El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.

El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.

El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.

El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.

El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.

Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.




M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,

Les cinc branques : (poesia femenina catalana). 1975

Compilador Esteve Albert i Corp

Singin' the blues

        A Paco Díaz de Castro

Com notes que tremolen mentre es llancen
per ferir el silenci
i entonar, lent, molt lent,
el seu dol per les coses.

Com una lenta flama
que surt d'una trompeta
i brilla i crema i creix
fins a incendiar la nit.

Per un instant etern
s'ha fet més greu el món,
més ample i més secret, tot escoltant.

Bix Baederbeke ha fet cantar el blues.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

L'amistat

Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Voldràs la rosa?

Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en 
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Vistes al mar, 3 i 4

                III

Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.

                IV

Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!



Víctor Català, dins, 

Les cinc branques : poesia femenina catalana. 1975

Edició d'Esteve Albert i Corp.

Absurd esforç

Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.




Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006

Premi Amadeu Oller 2006