Per què escric en català?

   Per què escric en català?

T'ho miraré d'explicar.

  Et diré...

que la mitjanit tocada

d'un jorn de gener glaçat

jo vaig néixer a Catalunya

i l'aire que al pit m'entrà

tenia aroma salobre

del Mediterrani brau,

calant a les meves venes

a l'instant de respirar

el to suau de les ones

que sonava en català.

Fragment

Guida. Bocins de silenci. 1984

Els ocells amics

Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és

la terra més bella del món: que ens l'heu guarnida de muntanyes

i heu agraciat les muntanyes amb la pinzellada verda 

dels boscos, i heu anat bastint les casetes dels poblets

i els heu donat aquell color de crosta de pa i de llet 

d'ovella; que ens heu animat les venes de la terra amb 

els fils d'aigua que no s'acaben mai,...

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1947. 5a ed.

A la Laia

Escolta: el teu nom parla amb tu.

Cada lletra fa costella:

diu: demà i mai.

Tu mira. Fuig sense nom!

En el través no cal amagar-se,

ni ala. En l'aigua t'espero,

amb el silenci que ara guardes:

d'una pruna i d'una nou.

En la mudesa del setembre

i la seva maduració...

(Fragment)

Josep Ll. Badal. O pedra, 2002

Albada al Cerverís

Albada als cims! ¿Sabies que sorgís

el sol, brasa molt pura, pel pendís

que puja al cimadal del Cerverís?

Llengües de mel pel cel esblaimadís!

  ¿És viva, la penombra? Quins estols

de bromes a grans vols, de torniols

adelerats, de pàl·lids torterols!

Ara la xiscladissa. Els roquerols!

  Espluga de l'aurora, el cel de most

regalima d'espurnes. Baixa el rost,

el galop de les cendres. A l'agost,

l'eugassada fumosa crema tost!

  L'aranya s'esparpilla a l'esbarzer.

Filosa rossa, avisa al foraster:

Raja sang adormida pel coster;

espera el vol soliu de l'esparver!

  Darden el cel els esquinçalls de blau.

Rames de sol floreixen a l'afrau.

La poma de clarors ja és una nau.

Ala de nacre i llum al Balandrau!

Alfred Badia. Adés era l'alba, 1990

Festa Major de Gràcia 2015

Detall del guarniment del carrer Ciudad Real

Part del cartell de la Festa Major de Gràcia de 1991

Cobla Rambla a la Plaça Rovira i Trias

Cartell de la Fundació Festa Major de Gràcia

No em preguntis, amor

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria

dirt-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

Fragment.

Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. 1997

El sol

Passa la finestreta,
indiferent, el vol
fulgent d'un raig de sol.
Que llesta, la maneta

  poruga de l'infant
avarament l'abasta!
L'agafa, el prem, el tasta.
Quin gust de llum més gran!

  ¿Potser l'amagaries
tan dolç en els teus cels
de crema i caramels,
sagrades llepolies?

  Si el retenies, fort,
i el treus en nit feresta:
quin llampegueig de festa
pels ulls, quin salt al cor!

  Debades, si algú espia
els jocs fins de la mà,
fitant-la, encertarà
la vera fantasia,

  car són d'un esquirol
que ara uns pinyons ajunta.
Quan els estreny, pregunta:
¿La mà es tornarà sol?


Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Contemplació i elogi dels ocells

El moviment, en els ocells, és ràpid i precís. I ara

veieu que, perquè un animal qualsevol pugui moure's

d'una manera perfecta, mesurant les grans i les petites

distàncies, els salts, les voladetes, les grans davallades

i les volades ràpides, li cal tenir en molt bon estat, i

desenrotllat d'una manera finíssima i precisa, el sentit

que mena els moviments, el sentit que mesura i abasta

les distàncies; i aquest sentit és el sentit de la vista.

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986. 5a ed.

Dies

              "Amb honestat matant ma vida morta".
                                 ROÍS DE CORELLA

CARRER de Samaniego, aquell taller d'orfebre
on fores aprenent per ser alguna cosa,
perquè calia ser, llavors, alguna cosa,
i fores aprenent en un taller d'orfebre.
Conserves el record com en un cossiol,
és un record humil, com un gerani pàl·lid.
Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes
que donaven a un pati; potser fou una casa
-¿qui sap?- senyorial. Aquells vespres llarguíssims
de l'estiu, unes veus que vibraven, anònimes,
eixint de qui sap quina finestra, l'alegria
de l'aigua rebotant en qui sap quines cuines
i arruixant l'aire espés d'aquell agost horrible.
Et suava la mà agafada al cisell.
Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.
T'agradava la vida, el carrer dels Serrans,
les gents que van i tornen, compren una cistella,
un cavall de cartó, el fil d'empalomar.
Et menjaves el teu entrepà pel carrer,
mentre veies les gents que anaven i tornaven,
allò que més t'agrada, que t'agradava més,
t'agradava la vida com el pa amb oli i sal.
L'església cremada de la Maedéu Grossa,
una parella es perd pel carrer de Roters,
el mercat que hi havia darrere de les torres,
aquella dignitat italiana, em pense,
la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,
les fulles de lletuga espargides per terra,
les taronges, les llimes, una vivacitat,
una olor de cordells, l'olor de saladura.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Les mallerengues

Les mallerengues, aquests ocellets celestials pel

color (perquè el blau de cel sempre es baralla

amb les pintures de llur ploma fins a arribar

a la mallerenga blava, també anomenada "primavera" i
"estiverola" i que és la més bonica de totes), 
són els menuts defensors del bosc  i del jardí 
i el fruiterar. I són tan ardides, tan bellugadisses 
i tan xerraires, que quan hom és molt parlador 
se li acostuma a dir: "Xerres més que una mallerenga".

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1986, 5a ed.

El cant

Un cant per a una pàtria.

Amb veu nova ho proclamo, ho anuncio,

us ho dic amb les lletres ben rentades,

esmolades de fresc -no fóra cosa

que us agafés desprevinguts-:

un cant per a una pàtria.

(Fragment)

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa, 1990

Pr.: Joan Oliver

Des de les Closes, I

Abans de l'alba em desvetlla

L'ombra d'una ala de llum

Tanta claror pressentida.

Abrigada de records

Darrera grans balconades

De casa viva entre ocells

Respiro cada alè d'aire

Remor d'escuma en la sorra

Allunyada entre gavines.

Escolto el pols de les roses

Un silenci de parpelles

Damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio

Encara humits de rosada

Del calze fosc de la nit.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

Endevinalla

Xic, que cap a la butxaca

no gaire lluny del cor

barret de didal

marinera de mocador

camal de dit de guant

i mitjó al garró

per deixar-lo una estona

fas el cor fort.

Jordi Vintró. Cançons per a en Jaume, 1985

Qui és lliure?

Qui és lliure? El savi que es mana a si mateix.

Horaci, poeta llatí

Valors per a la convivència. 2002

L'artista

L'artista és una geografia en trànsit,

un pont.

Jaume Plensa. 2003

Edició: Carsten Ahrens

Flors a Torà

Herba fetgera (Anemone hepatica). 

Milfulles (Achillea millefolium)

All napolità (Allium neapolitanum)

Perspectiva

Si t'allunyessis una mica,

el meu amor creixeria

com l'aire entre nosaltres.

Si t'allunyessis molt,

t'estimaria amb les muntanyes i les aigües

i les ciutats

que ens separen.

Si encara t'allunyessis

un horitzó,

al teu perfil s'afegirien el sol,

la lluna i mig cel.

Marin Sorescu. Per entre els dies. 2013

Traducció: Corina Oproae i Xavier Montoliu

Pròleg: Francesc Parcerisas

Amistat

I passem d'un dia a l'altre

la placidesa dels mots

i el combat de la mirada.

Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

Veu

Al cor del vespre lent,

quan el pollanc s'adorm

i els ulls s'han deseixit

del tremolor de l'aigua,

com silenci de pedra

s'imposa aquella veu.

Parla com una mà

que empelta calidesa

sens mesura de risc

en una galta freda.

Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

On és el vent?

On és el vent, que el sento i no el veig?
Xiula dalt dels arbres, xiula pels carrers,
em xiula a l'orella cançons i secrets.
Em fa pessigolles, m'estira els cabells
però quan em giro el sento i no el veig.



Núria Albó, dins,

Aire i llum, 1986
Tria: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Capvespre al Vallès

Pujol daurat

i serra blava;

La roja lluna,

com pom de sang,

us encapçala.

Laia Ferret, dins,

Aire i llum. 1996

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Montse Ginesta

dos poemes d'amor del sisè Dalai-lama

Pel cim de la muntanya de llevant

S'aixeca, blanca i resplendent, la lluna.

El rostre de la mare no nascuda

Torna i retorna dins la meva ment.

El rostre del meu lama en qui medito:

La seva visió no em ve a la ment.

No havent-hi meditat, el rostre d'ella

Ve i torna a la ment, omnipresent.

Josep Lluís Alay. Arrels del Tibet, 2009

Finestra al mar

Avui la mar és més gran

de l'horitzó cap en terra

i fa unes vies d'argent

que tremolen i llueixen,

la vela ombriva al damunt

i entremig blaves esteles.

Núvols inflats de claror

horitzó endalt s'arrestellen.

Josep Lleonart, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.

Les paraules

Si al bosc tinguéssim set,

quina font buscaríem?

La de l'aigua més clara,

més viva i més brillant.

I de l'arbre fruiter,

quina peça voldríem?

La més madura i dolça,

suau al paladar.

I quin ramell de flors

a l'amor donaríem?

El de colors més bells,

més fresc i perfumat.

Per als amics i amigues,

¿no triarem paraules

entre les més boniques

que al món s'han inventat?

No volem l'aigua bruta,

ni la fruita tarada,

ni fer rams d'esbarzers...

i en la nostra conversa

volem belles paraules

i no pas mots grollers.

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

La mare sorra

     A Jaume Bassegoda

 

La blancor segueix desfent-se
en farina de constància
a l'areny de la badia
i, cos a cos, les onades
trenen remor de corol·la
fins que el sol les desajunta
amb la seva espasa jove...



Fragment del mig.


Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984

Pròleg de Llorenç Soldevila.

Et vaig invocar en el temps

Et vaig invocar en el temps,

Elohim,

perquè em donessis ales.

A casa tenim la taula parada.

A fora, reverbera el balbuceig

d'una recerca, d'un desig.

Al tàlem,

alfa i omega es confonen

en el guany per la llum.

Cinquena visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Trobada amb una desconeguda

Quan em trobo amb tu, no som només tu i jo qui ens trobem.

Hi és la teva mare, hi és el teu pare i hi són

la meva mare i el meu pare. I hi són la nostra gent -d'abans dels

nostres pares, i d'abans- i tot allò que puguin

haver tingut a veure els uns amb els altres;

si un dels teus parents i un dels meus

s'haguessin conegut, el que els hagués pogut passar és aquí

a l'habitació amb nosaltres. Són imprecisos,

comparats amb nosaltres, són tremolors de llum

reflectida a la paret. I si jo fos

alemanya i tu jueva, o jo

jueva i tu palestina,

o, com aquest matí, quan tu ets una dona

afroamericana i jo una blanca anglosaxona protestant,

potser algú de la teva família va ser arrencat

de casa seva i portat aquí després d'un seguit d'assassinats

per algú de la meva família. Això és a l'ambient,

amb nosaltres. I si ets una dona a la ciutat

on vius i resulta que jo m'allotjo a

l'hotel on tu treballes, i si m'has portat

l'esmorzar en una safata, encara que no

ens haguem vist abans, respirem l'aire

dels nostres llinatges, totes dues. I si

a l'habitació hi ha culpa, o no, o acusació,

hi ha la història de la maldat humana,

i la vergonya, en mi, que algú que potser

era parent meu hagués pogut cometre algun

horror contra algú que era parent teu.

I a l'habitació hi ha, viva,

una pregunta: m'hauria arriscat a prendre mal

per intentar protegir-te, com confio que m'hi arriscaria

per una cosina o una neboda, o m'hauria quedat

a una banda, amb la covardia i l'egoisme

habitual del meu cos que ara comparteix el teu alè,

com el teu cos comparteix el meu alè.

Sharon Olds, dins,

XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2015

Traducció: Dolors Udina

Estiu

Al vespre calla el lament

Del cucut dins el bosc.

S'inclina més el gra,

La roja rosella.

Negra tempesta amenaça

Dalt del pujol.

La vella cançó del grill

S'apaga al camp.

Ja no es mou més el fullam

Del castanyer.

Escala de cargol amunt

Cruix el teu vestit.

Callada brilla l'espelma

A la cambra fosca;

Una mà de plata

L'apagava.

Nit sense vent, sense estels.

Georg Trakl. Obra poètica. 1990

Traducció: Feliu Formosa

I - amb les mans de dins

amb les mans de dins

ho deixa dit

i amb la veu dels ulls

___

que no hi ha mots

sinó

d'enllà d'enllà

les coses

Fragment

Víctor Sunyol. De ser només. 2013

Garota

Polpa estrellada

de coral, regalimes

   aigua salada.

Manel Menéndez. Paratges de la memòria, 1997