pedra xarranca

pedra xarranca: una pedra caiguda del cor de la primavera

hinkesten: der falder en sten fra forårets hjerte

Signe Gjessing. Ud i det u-løse : digte, 2014

Nota: poema traduït del danès al català amb un traductor automàtic.

Cartes de l'orient

A l'oest del país, a les portes del temple.

Els diluvis de maig, la seqüència establerta.

Tot això eren camps i comptàvem els anys de l'hivern.

Com qui compta senyors amb paraigües entre la gent.

I les branques es balancejaven lligades al sud.

La finestra els milers de paraules per minut.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.

Deixant de banda el temps present.

I des del nord núvols de confeti espès,

que desfà l'aire i ja no hi és.

El moment és absurd però somrius amb bellum

mentre el fum de la pipa li fa plorar els ulls.

I segueix el camí d'un ocell des de l'Àfrica.

I ara compta onades per metre quadrat

i calcula la corba i el radi del mar.

Un soroll passatger, una cosa tan bàsica.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.

Deixant de banda el temps present.

I des del nord núvols de confeti espès,

que desfà l'aire i ja no hi és.

Blaumut. El primer arbre del bosc. 2015

Boscos de l'Alta Segarra

Sovint t'has preguntat
què hi feies
d'infant

al bosc sagrat de Segarra

sota els grans pins t'acollies
lluny de la por
resguardat

enmig de jocs i gatzara

ara ho comprens:
en tendra fronda
serè

et resplendia la cara

t'era greu símbol
semblança
l'obaga

de nou mesos de pau clara

de fet
no havies sortit
ni fugit

encara

del ventre dolç de la mare



Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999

Pròleg de Félix de Azúa.

L'amistat

Els vertaders amics no es fan retrets,

ni mesuren el que s'han donat mútuament.

L'esperit de càlcul, la comptabilitat

farisaica és incompatible amb l'amistat.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Trobes la tendresa llisa

            XXX

Trobes la tendresa llisa,
has vist l'ull nu,
el ressorgir del temps.
En la mirada del nen,
retornes.



Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2008
Pr.: Jordi Pàmias

Signes potser

arbres d'un verd de llum

         gesticulant

       sota els núvols

Albert Ràfols-Casamada. Hoste del dia, 1994

Nadala 1996

             Al Zaire i a Ruanda
            han mort milers d'innocents, i...


Encara avui, a Rio de Janeiro,
ferotgement caçats com rates, moren
els "meninos da rua" a munts. Ni els ploren;
             demografia!

Encara avui, al nostre món treballen
molts milions d'infants; nou esclavatge.
Un curt grapat d'arròs, en pac d'obratge;
            economia!

Mig món viu opulent, sens cap recança;
l'altre mig mor de fam, sense esperança;
            egolatria!

Jesús és nat, avui ja fa vint segles.
No hi hauria, seguint les seves regles,
          inharmonia!

                                      Nadal, 1996


Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002

COM QUI NO VOL SABER

Només sé en aquesta hora que sóc viva
i que demà a aquesta hora no hi seràs.
M'és balder qualsevol saber que sàpigues,
sobretot perquè saps que avui te'n vas.

Jordi Julià. Murs de contenció, 2004

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

cada molts

cada molts

cents d'anys, quan durant tota una nit de roig encès la lluna
es trasllada al llarg del cel i de matí el sol
blanc candent

puja per l'oest, neixen al mateix somni una veu
ansiosa i el
pols

errant de músculs, tendons i polpes dels dits
                                                                        per trobar-se






Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits. 2008

Traducció i pròleg: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte

Tu,

Tu, que arribes tot just de l'indret on vaig néixer,

prou deus saber les coses com van al meu poblet.

Quan vas marxar, ¿davant de la meva finestra,

tenia alguna flor la prunera d'hivern?

p. 107

Wang Wei. Vell país natal, 1986

ELEGIA

                 Me llamo barro aunque Miguel me llame.

                                                 El rayo que no cesa

Miguel Hernández era un gran poeta.

Va néixer a Oriola, el 1910, fill d'un pastor.

Les nostres biblioteques s'honren amb l'ample foc dels seus

     llibres:

Perit en llunes. 1933.

El llamp que no para. 1936.

Vent del poble. 1937.

Durant la noiesa va fer de pastor

i va cultivar la terra.

No va marxar, doncs, pels camins amples de la vida.

Tenia un gran caràcter.

Els seus assassins el van deixar morir a la presó, el 1942,

amb sentiment del poble d'Espanya.

Matinejava amb el dia i li agradava de constatar

que, al cor, no li creixen potes.

Escrivia com canta el rossinyol perquè va néixer mestre

per a la poesia.

De dia s'enfilava pels arbres.

De nit tancava la porta del carrer i s'asseia en un racó per

      conversar.

La seva obra sobreviurà i serà llegida.

Gravo el seu nom a l'escorça d'un arbre.

Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica. 2001

A cura de Glòria Bordons.

ARS

Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.

Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.

Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.



Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983

Il·lustracions: Josep Sales

Pròleg: Eugenio Trías

Epíleg: Francesc Badia

Finestra

Ha caigut tota pena. Ara plou
tranquil·lament sobre l'eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està -de lluny- un petit obrer.

Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
              I no ho diu el sol nou.



Sandro Penna. Poemes (1927-1938). 1992

Traducció de Josep Piera

Camporells (Capcir)

     A  ANTONI CAYROL I ELENA


Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...

Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.




Àlex Susanna. Les anelles dels anys. 1991

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Ja no invisible

Ja no invisible, de molt lluny,
de molt endins de l'ombra arriba,
s'atura, passa el ràpid cabirol.
Mira: les coves i el reflex
del moviment de les aigües,
tot clar, quiet, en els seus ulls.
Jo soc el momentani pletiu on es refia.



p. 665-666



Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

Edició: Xavier Macià

Calma d'hivern

El fred s'instal·la
amb mantell
de son
  i agulles de gebre.
Les llums nadalenques,
           com estels de broma
                   que parpellegen
                          dins d'un cel
                          de tinta fosca,
es dupliquen
en el mirall
de la humitat dels carrers.

En un poble petit,
           com un pessebre,
la meva finestra
és marc de vesprada
     d'un mes de desembre.

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Mestissatge

Íbers

grecs

fenicis

francs

els àrabs

jueus

romans

han esculpit la nostra ànima

terra de pas

de conquesta

el país

enmig de guerres

ultratges

desastres

afronts

ha preservat el seu cor

la raça vella

cansada

mesclada

però certa

severa

serena

tossuda

en el mar blau s'emmiralla

no hi ha raó

ni cap dany

injustícia

prou prepotents

sense cor

sense esperit

ignorants

que un poble assolin

mestís

sang cria sang

i als carrers

a les cases

les places

tot serà pur

mescla neta

potent

clara veu

car som els híbrids d'un somni

Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999
Pr.: Félix de Azúa

Temps de collita

                      A Elena Ternova


El temps de maduresa
ha daurat els teus paisatges
amb una lluna que evoca el sol
dels anys de joventut.

És temps de collita d'hores,
de la polpa dels fruits madurs
que han vençut les tempestes,
de deixar-se endur pel vent.

Ara que sabem
que a terra res mor,
que tot es transforma
en la virosta de l'experiència.


Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

També és Nadal

També és Nadal a la vora del mar
on el seu bleix té remor de nadales,
il·luminant el mirall de les cales,
cua d'estel, la llanterna del far.

També és Nadal a les crestes nevades
on canta el vent fent dansar els borrallons,
i als pics gelats, i a les valls i als turons,
tossals i llacs, i a les planes gemades.

Esclata un clam des del mar a la serra,
l'aire ha portat el dolç nom de germans
-més que un sol mot, crit de pau a la Terra-.

Quan sols d'amor són curulles les mans,
quan rebutgem els afanys i la guerra,
també és Nadal en el cor dels humans!

                                       Nadal, 1985

Musicada pel germà Odiló M. Planàs,
mestre de música de l'Escolania de Montserrat

Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002

Hiverns suaus

per la cançó
de cada ocell lliure en el blau,
una ànima que faci via amb ell.

ANNETTE VON DROSTE-HÜLSHOFF

Va arribar amb un vent fred de terres nòrdiques
a aquests hiverns suaus mediterranis.
La van veure voltant per tot l'estany,
tranquil·lament, amb ànecs cullerot
i va desconcertar els observadors.
Van convenir els experts que un capbussó
gris com aquell és molt estrany que es vegi
per unes terres tan meridionals.
Ningú no es va explicar com va arribar
una femella així, sense bandada.
Era un exemplar vell que van pensar
que tal com va venir se n'aniria,
i més d'algun sentimental va dir
que baixaria el grup per recollir-la.
Aquell hivern benigne els vilatans
van apropar-se al llac per contemplar-la.
La primavera va arribar de pressa
i va fer un niu de branques sobre l'aigua,
ocult enmig dels joncs i de les cintes.
Tots els nens i nenes de l'escola
van apropar-se a veure-la pescant:
capbussant-se dins l'aigua amb el seu bec
curt i esmolat treia peixets de plata.
L'estiu va anar arribant des de ciutat,
i aquest ocell estrany es va tornar
l'autèntica atracció pels nouvinguts,
sempre sola, nedant lluny de les barques.
Pacífica i tranquil·la, no sabem
si trobava a faltar membres semblants
de la mateixa espècie, o si enyorava
aquells països bàltics que covaven
el seu plomatge gris dins de la closca.
Un dia qualsevol d'un nou hivern
no la van veure més voltant pel llac,
potser va migrar al nord per retrobar
tots els companys que va deixar-se enrere,
perdent-se per Europa, com records,
o es va enfonsar a l'estany i, ja sense esma,
no va poder sortir a la superfície.
Va descobrir que amb un hivern suau,
potser, n'hi havia prou per cada vida,
que es feia breu com la felicitat.



Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició: Jordi Julià Garriga

La tardor

Com Sandro Botticel·li soviny representava

la gentil Primavera amb vestit ramejat,

            i el seu ritme enyorat,

prop del toranger blanc, sota la volta blava,

aixís te veig passar, oh divina Tardor,

de cara asserenada, amb ta roba marcida,

            prop d'una aigua adormida,

qu'arreplega el blau pal·le del cel i sa dolçor.

En ton front s'esparpella la corona de roses,

            sempre més aromoses,

i en tes mans la cistella té la fruita dels horts.

La fullaraca seca a ton anar fresseja,

            i ta veu remoreja,

i en l'estany del passat s'aixequen els records.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Mans

En una mà hi duc una petita daga,
en l'altra mà una rosa,
per la mare sent infant,
sense adonar-me'n,
em vaig endinsar en el món
de la paraula escrita i mica
a mica el dolor es fonia,
i l'amor creixia,
i el cor se m'obria,
se m'obria.



Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules. 2014

COMPLIMENT A LA SENYORA ANTONIETA CAO, DE L'ALGUER

Amb una benigna

majestat, la dama

surt al seu balcó,

avui, a trenc d'alba.

Veu dintre la mar

lluïssor d'escates,

peixos amb l'escut

de les quatre barres.

Arriben amb son

de llunyanes platges,

amb el primer vent

que les desvetllava.

Bon dia, venim

a tenir-vos guarda

en la festa, car

sou molt estimada.

El rei d'Aragó

us ret homenatge,

us besa les mans

a la catalana.

Per la vostra fe,

per la vida clara,

per la gran bondat,

us donem les gràcies.

Senyora, per llargs

anys de benaurança.

Després tornarem

a les nostres aigües.

Des del campanar

de la Seu baixava

la llum de tardor

en aquella casa.

Ben a poc a poc

el sol va daurant-la.

Abrillanta més

els ulls de la dama.

Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1985

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach

Somnis

Com una branca d'olivera nua
es cobreix amb els primers brots,
es vesteix d'il·lusió l'existència
en el teler especial dels somnis.

Com vell artesà expert, amb cura,
es tracen els fils de la imaginació.
En la direcció escollida es mouen
sense entrebancs cap a l'odissea.

No es podran espatllar els somnis
que s'esdevenen en la llibertat
i prenen rumb en el viatge cap a Ítaca
en l'espai absolut de la intimitat.


Eulàlia Ripoll. Darrera els vidres, 2008

Goigs

Article publicat a Catalunya Cristiana, 16 d'agost del 2015, n. 1873, p. 21. i al blog de Nora Vela: http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com.es/

Ítaca

Paraules i dietaris
creuen la meva biblioteca
com vianants
amarats de pluja
i quan pensen arribar
a un port foraster
on no témer la tempesta,
el destí, juganer,
els porta a nova riba.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Aixeco les persianes

Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
             l'esclat de llum.
             Abans, però,
com cada nou matí
       la piuladissa dels pardals
       fa de tèbia coixinera.

Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Camins de natura. Itineraris vitals

Teresa Franquesa i Codinach