 |
Per molt que viatges lluny,
el centre mai es troba al mig.
No és el mateix dir lluna a València
que dir moon a New York.
Àngels Gregori. New York, Nabokov & bicicletes. 2010
|
14 de maig 2017
Avís
06 de maig 2017
05 de maig 2017
L'alba
La granota-príncep-del-món neix
de les branques del sol, del crit verd
de la falguera i en un petit punt de calor.
Marià Hispano, dins,
22è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2011
de les branques del sol, del crit verd
de la falguera i en un petit punt de calor.
Marià Hispano, dins,
22è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2011
La disciplina del gust a l'escola
 |
... no el poema que hem llegit,
sinó aquell al qual tornem amb
el més gran plaer, posseeix
el poder genuí i reivindica
el nom de poesia essencial.
Fragment. p. 127 Samuel Taylor Coleridge, dins,
Presentació i traducció de Joan Solé.
|
Josep Carner
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Gabriel Ferrater. Vers i prosa, 1988
Ed.: Jordi Cornudella
Ed.: Joan Ferraté
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Gabriel Ferrater. Vers i prosa, 1988
Ed.: Jordi Cornudella
Ed.: Joan Ferraté
5.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni;
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.
Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Ed.: Lawrence Schimel
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni;
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.
Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Ed.: Lawrence Schimel
02 de maig 2017
Magma
Aquell impuls profund que confereix
densitat a silencis i paraules
no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què
tots els vents conflueixen i s'exalten.
Una cortina blava ens fa de mar
perquè la hisenda és magra; però totes
les veus del temps inciten al retorn
i són altes i clares les mirades.
¿D'on, sinó del profund d'aquest combat,
n'haurem senyals i força? Tanta vida
no creix debades. Fosca i llum fan un
sol baluard i els anys ens configuren
a poc a poc. Petgem sense temor.
Tots els camins proclamaran certeses.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996
Pròleg de Salvador Espriu
30 d’abril 2017
Col·leccions
Respiro pols. Contaminació
Convuls alè
de la ciutat insomne.
Em pren el tic
del ja faig tard
i el va correm
Cercaré dins meu
al racó
més amagat.
I a grapats prendré
puntets de llum.
Valuosa col·lecció.
Tresors
fets de paraules.
Teresa Serramià Samsó. Barman
15è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2004
Convuls alè
de la ciutat insomne.
Em pren el tic
del ja faig tard
i el va correm
Cercaré dins meu
al racó
més amagat.
I a grapats prendré
puntets de llum.
Valuosa col·lecció.
Tresors
fets de paraules.
Teresa Serramià Samsó. Barman
15è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2004
Interior amb àvia llegint
Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd, i el teu pare. el beneit,
mama, mama, un aiguat, i llavors una dona
que passava va dir-me: Ah, Madame, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde...
¿Quantes vegades t'ho vam repetir
només per escoltar la d final de fond?
Qui se fonde, se fonde, se fonde...
deies amb el francès mig après, gironina
preparada per fer un bon casament,
sí, ves, a les Beates, que era el col·legi fi,
sumar i multiplicar, que restar i dividir
prou ho ensenya la vida. ¿Llegir i escriure?
Sí dona, i cosir i brodar,
fer ganxet i fer punta al coixí
i fer passar entre els dits la llançadora àgil
de tant frivolité que em fascinava.
I en vas fer de quilòmetres al llarg dels noranta anys
que vas viure
i de ganxet i de punta al coixí,
mocadors, entredós, vànoves i mantons
i mitges: centenars de parells
per la Tresa, pobreta, que al convent se't pelava de fred.
La Tresa, la petita, que un dia es va fer monja
no saps ben bé per què... ni t'ho has preguntat.
Fill meu, jo soc d'un altre temps... Ara
ho voleu saber tot, només feu que llegir.
Tu que llegies sempre, tu que t'has empassat
tones de llibres, tot el que et queia a les mans.
Però jo és diferent, és per passar l'estona,
si no què vols que faci: fer ganxet i llegir,
ja soc vella.
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd, i el teu pare. el beneit,
mama, mama, un aiguat, i llavors una dona
que passava va dir-me: Ah, Madame, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde...
¿Quantes vegades t'ho vam repetir
només per escoltar la d final de fond?
Qui se fonde, se fonde, se fonde...
deies amb el francès mig après, gironina
preparada per fer un bon casament,
sí, ves, a les Beates, que era el col·legi fi,
sumar i multiplicar, que restar i dividir
prou ho ensenya la vida. ¿Llegir i escriure?
Sí dona, i cosir i brodar,
fer ganxet i fer punta al coixí
i fer passar entre els dits la llançadora àgil
de tant frivolité que em fascinava.
I en vas fer de quilòmetres al llarg dels noranta anys
que vas viure
i de ganxet i de punta al coixí,
mocadors, entredós, vànoves i mantons
i mitges: centenars de parells
per la Tresa, pobreta, que al convent se't pelava de fred.
La Tresa, la petita, que un dia es va fer monja
no saps ben bé per què... ni t'ho has preguntat.
Fill meu, jo soc d'un altre temps... Ara
ho voleu saber tot, només feu que llegir.
Tu que llegies sempre, tu que t'has empassat
tones de llibres, tot el que et queia a les mans.
Però jo és diferent, és per passar l'estona,
si no què vols que faci: fer ganxet i llegir,
ja soc vella.
Cau la tarda
darrere els vidres polsosos del balcó.
Al carrer Nou cada dia hi ha més fressa,
la poca llum a penes deixa veure
l'endomassat vinós de les parets,
l'enteixinat del sostre de la sala,
les calaixeres de xicranda rossa,
els marcs amb els retrats,
el negre taüt del piano. Els rellotges
nombrosos de la casa es posen a tocar.
Ai, el temps, aquest corc que se'ns menja la fusta!
Hauré d'encendre els llums. Tanques el llibre.
¿T'agrada en Gironella? Sí, no està malament,
aquest noi... i, —per tu—, però què més voldria
que escriure com ho fa en Pérez y Pérez.
Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001
darrere els vidres polsosos del balcó.
Al carrer Nou cada dia hi ha més fressa,
la poca llum a penes deixa veure
l'endomassat vinós de les parets,
l'enteixinat del sostre de la sala,
les calaixeres de xicranda rossa,
els marcs amb els retrats,
el negre taüt del piano. Els rellotges
nombrosos de la casa es posen a tocar.
Ai, el temps, aquest corc que se'ns menja la fusta!
Hauré d'encendre els llums. Tanques el llibre.
¿T'agrada en Gironella? Sí, no està malament,
aquest noi... i, —per tu—, però què més voldria
que escriure com ho fa en Pérez y Pérez.
Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001
Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.
Los dos campanars
...
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
...
Als catalans de França
Fragment.
Jacint Verdaguer. Canigó. 1944
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
...
Als catalans de França
Fragment.
Jacint Verdaguer. Canigó. 1944
A Verdaguer
Tu arribaves el primer
a la fita que ens empara.
Tu oferies a Déu Pare
el teu nom de Verdaguer.
I el teu verd ens dura encara
del primer vers al darrer,
i tornem al teu verger,
que té sempre l'aigua clara.
Amb tu se'ns obren les flors,
i resseguint el teu clos
ens cau la fruita madura.
Dona'ns el goig de sentir
aquest misteri diví
que se'ns torna criatura
Manuel Bertran Oriola
Poemes montserratins. 1997
Quan l'ànima escolta
Quan l'ànima escolta
tot parla el parlar més viu
i la remor més somorta
s'explica i ens diu;
les fulles de la riba
conversen vehements,
les rieres d'aigua ombriva
xiuxiuegen rabents;
vents i valls i núvols,
per on Déu ha passat,
revelen i proclamen
el Mot més ben guardat...
quan l'ànima escolta!
Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes. 2000
Traducció de Ferran Bach.
Un sol mot
La mesura la dona el sofriment
i també dona el goig i l'esperança.
Volguem contra corrent i a cada riba
hi ha gent que ens recrimina i ens combat.
I ara propòsits i silencis fan
un sol recer i a l'arbre de les hores
el temps detura el temps i s'hi emmiralla.
Tot és risc i fulgor enllà del gest
i quietud de bosc a l'esplanada
dels anys i dels projectes. Molt endins
hi ha el neguit que desvetlla poderosos
contrallums i l'arena en què tota aigua
s'exalta i mor.
Xarxa de vent, la tarda
sotmetrà l'infinit a la mesura
d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996
Pròleg de Salvador Espriu.
29 d’abril 2017
Somriure
Mira'l,
el somriure.
La VIDA es disfressa d'alegria
uns instants,
només.
Carme Jurado i Sayós. De la vida i dels silencis.
14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol 2003
el somriure.
La VIDA es disfressa d'alegria
uns instants,
només.
Carme Jurado i Sayós. De la vida i dels silencis.
14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol 2003
Reng d'arbres
Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.
Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.
Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!
Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.
13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.
Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.
Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!
Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.
13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002
27 d’abril 2017
Epigrama a la Mare de Déu de Montserrat
Verge nostra, Montserrat,
per nosaltres una fita
i una font de pietat;
veritat d'aquella dita:
"Terra negra fa bon blat".
Josefina Tura de Bertran
Manuel Bertran Oriola
Poemes montserratins, 1997
per nosaltres una fita
i una font de pietat;
veritat d'aquella dita:
"Terra negra fa bon blat".
Josefina Tura de Bertran
Manuel Bertran Oriola
Poemes montserratins, 1997
23 d’abril 2017
III. EL SOMNI
 |
Però no et resignes a lliurar-te a la desesperança,
perquè en el cant d'amor que t'allibera,
enllà de l'agonia de les hores d'ara,
hi ha l'essència més pura d'allò que ets:
la lluita clara de la vida
d'una vida que entregues al teu somni
d'amor i llibertat...
...un somni necessari
que l'espiral dels anys i la distància
no podrà trencar mai,
perquè d'ençà que saps que algú t'estima
des d'un silenci tendre com el teu silenci,
et saps també lliure per inventar
un món amb altres lleis de somni.
Marcel Germain i González. Des del silenci.
|
20 d’abril 2017
![CORNUS SANGUINEA - VALLFEROSA - IB-068 (Sanguinyol) per Isidre blanc (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons](https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/27/CORNUS_SANGUINEA_-_VALLFEROSA_-_IB-068_(Sanguinyol).JPG "CORNUS SANGUINEA - VALLFEROSA - IB-068 (Sanguinyol) per Isidre blanc (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons")
L'oratge
L'oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l'horitzó,
escampant cerimoniós una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs -abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons...
A l'estrena d'aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense fressa, delicadament,
mil flaires desconegudes
s'uniren per ungir el primer poema.
Carme Colomer i Planas. Cinc molècules d'ADN, dins,
14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l'horitzó,
escampant cerimoniós una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs -abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons...
A l'estrena d'aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense fressa, delicadament,
mil flaires desconegudes
s'uniren per ungir el primer poema.
Carme Colomer i Planas. Cinc molècules d'ADN, dins,
14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003
Les peres jovenetes
¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!
Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l'olor que t'esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se'n va.
I quan el cel és d'or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,
l'esguard xipollejant en una llum infinita.
¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril
i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil
que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!
Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998
Edició: Esther Centelles
17 d’abril 2017
TUU
Pessic obert. Pastora del camí.
Borla de la muntanya. Ala barquera.
Nina de salut. Gota del destí.
Ramell blancvestit. Copa de foguera.
Barana dolça. Rosa de coixins.
Tro de rosada. Niu de la frontera.
Flor de la llibertat. Follet de brins.
Arracada del cel. Astre i bandera.
Sang del repòs. Anell. Mare brillant.
Canyeta de la mar. Bosc de l'instant.
Serrell d'abril. Aigua primordial.
Maduixa de claror. Porta amb senyal.
Cascavellet del sol. Nus de fulgors.
Llei de l'aurora. Tu. Festa d'amors.
Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995
Edició de Glòria Bordons
12 d’abril 2017
Cerdanya
Cerdanya, qui l'ha vista i la veurà?
En el cel llis la serra d'un blau malva.
Or destenyit de segle camps enllà
i dins les valls l'enyorança de l'alba.
Colom assolellat, oh glop de neu,
l'aigua subtil senyala sense espera
el granit blanc per clavar-hi la creu
i a l'estiu ramellets de primavera.
De Cantilena
Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988
Edició crítica de C. Camps
Pròleg: Alex Susanna
En el cel llis la serra d'un blau malva.
Or destenyit de segle camps enllà
i dins les valls l'enyorança de l'alba.
Colom assolellat, oh glop de neu,
l'aigua subtil senyala sense espera
el granit blanc per clavar-hi la creu
i a l'estiu ramellets de primavera.
De Cantilena
Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988
Edició crítica de C. Camps
Pròleg: Alex Susanna
11 d’abril 2017
Sota la lluna plena
Sota la lluna plena, passejo fins al vell balneari
abandonat.
Boques de bronze diuen paraules d'aigua.
Sota la lluna,
cinc boques xiuxiuegen
secrets de l'ombra.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
abandonat.
Boques de bronze diuen paraules d'aigua.
Sota la lluna,
cinc boques xiuxiuegen
secrets de l'ombra.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Solstici
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981
Pròleg de Salvador Espriu
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981
Pròleg de Salvador Espriu
Fotografia
Sempre recordaré aquell desplaçament
del cos, el teu, al meu costat.
Era migdia i l'aire tebi
suportava el rigor de la mundanitat.
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
del cos, el teu, al meu costat.
Era migdia i l'aire tebi
suportava el rigor de la mundanitat.
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
Finestra oberta
Quan el record
només conté records,
i l'horitzó defineix en nosaltres
la inquietud d'un límit,
és arribat l'instant
del cor tranquil
i la finestra oberta de bat a bat
per definir des de nosaltres
la pau del mar sobre les criatures,
i lliurar els somnis
al somni del destí.
Vicenç Llorca, dins,
Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014
només conté records,
i l'horitzó defineix en nosaltres
la inquietud d'un límit,
és arribat l'instant
del cor tranquil
i la finestra oberta de bat a bat
per definir des de nosaltres
la pau del mar sobre les criatures,
i lliurar els somnis
al somni del destí.
Vicenç Llorca, dins,
Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014
10 d’abril 2017
Montserrat, deixeu que tots sardanegem...
Deixeu que tots sardanegem
com vostres penyes,
i feu que bressi les ensenyes
el cant d'amor de la nit de Betlem.
Ens apleguem entorn de Vós
amb l'alenada
del vostre maig i amb l'abrivada
de la tenora de so cabalós.
Mare de Déu de Montserrat!
Formem rodones,
i ens sembla viure en les persones
de la inefable i ardent Trinitat.
Flames de goig en contrapunt.
Passos, compassos,
delit del cor que passa als braços
i el pensament que se'n va cel amunt.
Ai, flabiol! Ai, tamborí!
Deu-nos l'entrada,
que ja la verge, enamorada,
sent a la falda com salta el Diví.
Manuel Bertran Oriola
abril 1959
Poemes montserratins, 1997
com vostres penyes,
i feu que bressi les ensenyes
el cant d'amor de la nit de Betlem.
Ens apleguem entorn de Vós
amb l'alenada
del vostre maig i amb l'abrivada
de la tenora de so cabalós.
Mare de Déu de Montserrat!
Formem rodones,
i ens sembla viure en les persones
de la inefable i ardent Trinitat.
Flames de goig en contrapunt.
Passos, compassos,
delit del cor que passa als braços
i el pensament que se'n va cel amunt.
Ai, flabiol! Ai, tamborí!
Deu-nos l'entrada,
que ja la verge, enamorada,
sent a la falda com salta el Diví.
Manuel Bertran Oriola
abril 1959
Poemes montserratins, 1997
09 d’abril 2017
Si vaig fent via pels camins del mar
 |
Si vaig fent via pels camins del mar,
hi deixo sempre empremtes ben segures
que puguin retornar-me a l'estuari,
allà on neix la llibertat de l'aire.
Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998
Pròleg: Climent Forner |
La pedra oberta
Primer esbosso amb llapis el que serà
el poema i després l'escric en tinta
sobre una quartilla.
Sempre procuro de sintetitzar.
Joan Brossa. La clau a la boca : 1996, 1997
P.: Pere Gimferrer
el poema i després l'escric en tinta
sobre una quartilla.
Sempre procuro de sintetitzar.
Joan Brossa. La clau a la boca : 1996, 1997
P.: Pere Gimferrer
08 d’abril 2017
Soc al llit
Soc al llit, a les fosques, escoltant...
Sobre el teclat
de la teulada, els dits
lleus de la pluja!
Sobre el teclat
de la teulada, els dits
lleus de la pluja!
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)