La nit se'n va i es fonen les estrelles
a poc a poc, cada una al seu albir.
La lluna es pon per coll de Finestrelles,
és hora de silenci o de sospir.
Sembla que apunta una lluor rosada
per orient, difosa en l'horitzó;
ja s'entreveu l'altiva serralada
com un gegant dorment esglaiador.
Les congestes als cims brillen porugues
empolsinades d'or amb claps d'argent.
Al pla hi graviten ombres i marfugues
en jaç de terra, cara al firmament.
I de prompte la llum es tornassola;
s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,
davalla pel coster, s'ajeu, rossola
i anguileja als revolts del viarany;
Omple les valls, esclata a les carenes,
rellisca pel pendís fins ara obscur
i resplendeix en les blavors serenes;
és el sol!... rel de temps, clau de futur.
Tusta a l'ample portal del santuari
bon punt arriba a baix cada matí
i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,
que a la capella hi ha un brillant més fi.
Dessota l'arca de pedra arrecerada
Maria fixa els ulls en la foscor;
uns ulls càndids, oberts -posta i albada-
tallats, potser, per mà d'algun pastor;
Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,
que ens mesuren el seny, el sentiment
i el fel desesperat de la geniva;
ulls miraclers que ungeixen sol i vent.
Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble
amb el mateix fervor avui que ahir;
són gent humil i recta, raça noble
avesada a lluitar contra el destí.
I aquesta Verge tosca, fronterera,
símbol de l'esperança que no mor
enmig d'un món de neu i venteguera,
els polsa el sentiment a dins del cor.
Venen de les contrades catalanes
per damunt, per davall del Pirineu;
tenen la sang i l'ànima germanes
i es commouen igual quan els mireu.
Tots són fullam de la mateixa alzina;
la neu i el torb no l'han pas abatut.
Li fruiten brancs a l'heretat veïna
mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.
¿Com conserva el vigor aquesta soca
que amb tants brots esqueixats ha resistit?
Si bé no cull l'esplet que li pertoca
té nervi, ufana i somnis d'infinit.
A l'hivern quan l'ermot i la pastura
s'abriguen amb mantell immaculat,
dreta allà al fons de la capella obscura
la Verge és una flama, un punt daurat.
I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,
les carenes batudes pel gran vent
que xiula en travessar els indrets angostos
i s'aferra al Puigmal omnipresent.
Verge de les set valls puixants, galanes,
guardeu-les bé, no els torbin el repòs;
les de França tothora catalanes,
i les d'aquí plançons del vostre clos.
Déu vos salve Maria, flor de Núria,
rosa d'argent que mira a dos vessants;
Verge de soledats que en la foscúria
ompliu de llum el cor dels catalans.
Viola
XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària
Teresa Badia i Vidal, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011
