 |
On hi ha parets de vidre
enderroquem cortines.
(Els murs extravagants
solen ser honestos).
Deixem-nos envair
per platges silencioses
que deturin el temps i les onades.
On hi ha parets de vidre,
sovint s'hi veu, alhora,
reflex i transparència.
Pr.: Albert Ràfols-Casamada
Il.: Gerard Sala
|
09 d’octubre 2018
On hi ha parets de vidre
07 d’octubre 2018
Dilluns
Dilluns, visito Sant Llorenç de Morunys
Dimarts, cap a l'estany d'Ivars
Dimecres, busco avets a Espinelves
Dijous, me'n vaig a Tous
I divendres, a Portvendres.
Màrius Serra. D'on trec el temps. 2017
Dimarts, cap a l'estany d'Ivars
Dimecres, busco avets a Espinelves
Dijous, me'n vaig a Tous
I divendres, a Portvendres.
Màrius Serra. D'on trec el temps. 2017
L'ull àtic
L'ull àtic va plorar mars d'amargor.
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren.
De Clandestima
Glòria Julià Estelrich, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren.
De Clandestima
Glòria Julià Estelrich, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008
Mentre t'explico
Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
Mirant-te, com em reca el futur!
Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
mirar els teus ulls.
els teus ulls, molt oberts.
Mirant-te, com em reca el futur!
Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
mirar els teus ulls.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Premi Jocs Florals de Barcelona 1996
Temps
No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018
Tres epigrames a l'ombra de Pompeu Fabra
 |
I
No som silenci.
Podem dir la tristesa,
anomenar les albes.
Sabem que és la tenebra
callada sobre els llavis.
II
Sofrim l'estepa,
perfils sense cap himne,
malenconia,
soledats de banderes,
mal d'ales a la fosca.
III
Seré paraula
damunt aquesta terra.
Com vers immòbil
perduraré en la parla,
que em fa extens a la cendra.
Castellterçol, 1968.
Felip Cid, Barcelona, 1930
|
04 d’octubre 2018
Tardor
s'atansa el fred,
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.
per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.
Yael Langella, dins,
L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018
Edició: Antoni Tort Bardolet.
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.
per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.
Yael Langella, dins,
L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018
Edició: Antoni Tort Bardolet.
03 d’octubre 2018
no tenen ni idea de què és
no tenen ni idea de què és
perdre la llar amb el risc
de no tornar a trobar la llar
de tenir tota la vida
dividida entre dues terres i
convertir-te en pont entre dos països
ー immigrant
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018
Traducció: Bel Olid
perdre la llar amb el risc
de no tornar a trobar la llar
de tenir tota la vida
dividida entre dues terres i
convertir-te en pont entre dos països
ー immigrant
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018
Traducció: Bel Olid
30 de setembre 2018
Criatura
A Melània
Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
29 de setembre 2018
Noves paraules
Noves formes.
Noves paraules.
Coneixements.
Es desenrotllen els sentits.
I se sent una nova sensació
donada
per un nou concepte
per un nou so,
o per una nova fonètica.
Una paraula
amb què no havies treballat
i que a poc a poc
comprens,
actives
i es deixa reconèixer.
Amant de les lletres
les esmerço,
amant de saber-ne explicar
les qüestiono,
i
per fer que em comprengueu
les utilitzo !
Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999
Pròleg de Pau Guixà i Sivit.
Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.
d'Enric Casasses Figueres.
VINT-I-SET DE SETEMBRE, QUE QUASI HA PASSAT UN ANY D'ENÇÀ DEL PRIMER CAPÍTOL: LA PLAÇA, L'ÀVIA
Dic, no,
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.
Fragment del cant núm. 7
Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall : poema en set cants. 1998
què deia?
Si hi ha u-
na cosa
com ara
aquesta
que explico,
la plaça,
el bar,
uns homes
i dones,
set arbres,
la font,
i passen
de sobte
dos anys
o tres
i tot
aguanta
poc més
o menys
igual,
amb el
mateix e-
quilibri in-
estable,
ja sembla
que es gravi
al cor
espan-
tadís
dels homes
i dones
com una
substància
que ja
no pugui
morir-se
ni des-
aparèixer
mai més,
no dic
que si
passessin
avall o
per ull,
els qua-
tre bancs
on so-
lem seure,
no ens hi
faríem
de pressa
a fer
com si
no, res
un cop
haguéssim
trobat
una al-
tra po-
sició
per re-
posar
l'esquena.
Fragment del cant núm. 7
Enric Casassas Figueres. Plaça Raspall : poema en set cants. 1998
D'infants a infants
D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.
D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,
no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.
M. Àngels Anglada, dins
L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018
Edició: Antoni Tort Bardolet.
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.
D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,
no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.
M. Àngels Anglada, dins
L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018
Edició: Antoni Tort Bardolet.
La primera poetessa
A Gloria Fuertes
Sense consciència plena
de les coïssors de la vida,
davant nostre teníem
aquella dona:
la primera poetessa.
Ella mostrava un camí
per a tots desconegut.
Parlava de l'amiga Tenta
i del cuc sa
que no tossia.
Dona sola, amb veu rugosa,
que ens regalava somriures,
feta amb el temps
a les buidors ancestrals.
Havia pres el sender
que va donar-li la força
per mantenir els peus en terra
i proclamar-se, solemne,
dona senzilla i propera.
Amb el temps vaig adonar-me
que aquell camí que mostrava
era un refugi perfecte
per acostar-se a la vida
des d'una visió objectiva
per a la pròpia existència.
Aquell tro que vaig percebre
amb els ulls físics del cos
ara esdevé menys matèria
i pren un sentit immortal.
Uns altres ulls que naixien
em permetien entendre
imatges que s'amagaven
més enllà del que es percep.
De poeta a poetessa,
connexió invisible:
en aquell temps tan lluny
i ara tan a prop.
Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama. 2013
27 de setembre 2018
Pompeu Fabra: Impressió
Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.
Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.
Et recordo allunyat no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.
Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.
MIQUEL ARIMANY
Barcelona, 1920
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.
Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.
Et recordo allunyat no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.
Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.
MIQUEL ARIMANY
Barcelona, 1920
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25
Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4
26 de setembre 2018
Què seria la vida
Què seria la vida
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
Pròleg de Francesc Pané.
sense la presència
alegre dels geranis
o les flors minúscules,
els petits estels
de l'esparraguera,
el rosa càlid
de les clavellines,
o la serena elegància
dels papirus?
Són a la nostra vora,
ens acompanyen,
i a l'hora del rec
ens fan adonar
del nou brot,
de la fulla nova,
de la floració
a punt d'insinuar-se
a la vida. Elles, les plantes,
mostren una altra manera
d'existir, sense el neguit,
sense la pressa
del no-viure, per voler
viure massa.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
Pròleg de Francesc Pané.
25 de setembre 2018
HOMO LUDENS
Crees ciutats sostenibles
mentre desfàs la meva.
T'acompanyen els genolls atrinxerats,
les passes perplexes.
Et preguntes si ja no hi podràs passar.
Gradues en tubs d'assaig
la intensitat de les dades
que processes
com a prova irrefutable
que has deixat coses
amb el teu caràcter als meus carrers.
¿Fem que no ens coneixem,
i ens coneixem?
¿Fem que diem ets a casa teva,
abraça'm, per a què estan els amics?
¿On ets i què fas ara i quina roba portes
i si penso en tu, sents el gest?
I què hi fas a casa amb un senyal de trànsit?
Fes de la meva una ciutat sostenible.
Esther Albert. Ariadna, o, El senyor Q. 2000
mentre desfàs la meva.
T'acompanyen els genolls atrinxerats,
les passes perplexes.
Et preguntes si ja no hi podràs passar.
Gradues en tubs d'assaig
la intensitat de les dades
que processes
com a prova irrefutable
que has deixat coses
amb el teu caràcter als meus carrers.
¿Fem que no ens coneixem,
i ens coneixem?
¿Fem que diem ets a casa teva,
abraça'm, per a què estan els amics?
¿On ets i què fas ara i quina roba portes
i si penso en tu, sents el gest?
I què hi fas a casa amb un senyal de trànsit?
Fes de la meva una ciutat sostenible.
Esther Albert. Ariadna, o, El senyor Q. 2000
Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar
Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.
I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.
Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.
Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent
24 de setembre 2018
Descans
S'insinua el bri de vent
en les fulles temorenques
de rovell.
Quan el verd
i el blau
mouen lleument
les parpelles
es dreça
menut
el rogenc.
Núria Cabré Castellví. Compassos per a l'oblit. 2004
en les fulles temorenques
de rovell.
Quan el verd
i el blau
mouen lleument
les parpelles
es dreça
menut
el rogenc.
Núria Cabré Castellví. Compassos per a l'oblit. 2004
22 de setembre 2018
De la llibertat?
Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.
D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.
p. 33
Clementina Arderiu, dins,
Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.
D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.
p. 33
Clementina Arderiu, dins,
Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999
17 de setembre 2018
Terra
La terra dels nostres pares, la terra dels nostres fills,
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.
Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017
Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018
la terra que hem fet nostra o la terra que, potser sense
adonar-nos-en, ens ha fet seus... Viure és també tatuar
una sendera de petjades sobre la pell del món, dibuixar-hi
la flor del nostre rastre mentre els dies s'escolen. I la
terra ens convoca i ens acull igual que una mare. I els
nostres cossos hi arrelen com arbres que perviuen sota
el mandat inhòspit de l'hivern.
La terra ens parla mentre tot es renova i, amb els
ulls plens de llum, aprenem a mirar-la dia rere dia.
Avancem. Hostes de la terra.
Josep M. Nogueras
Del llibre: Transparent, 2017
Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018
16 de setembre 2018
Es diu...
Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.
Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.
Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.
La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.
Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
Pròleg de Francesc Pané.
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.
Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.
Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.
La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.
Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
Pròleg de Francesc Pané.
15 de setembre 2018
A un amic...
Amic meu que ets allà
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.
Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...
Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...
Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!
Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999
on sempre és primavera,
i tens flors tot l'any
al teu voltant.
Hauries volgut estar més temps
entre nosaltres,
no va poder ser...
Els teus ideals de volar
et varen truncar la vida,
una vida plena d'il·lusions...
Ara saps bé
que no tenies el do de volar,
però de ben segur que ara tens aquí
la felicitat!
Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999
Bescanviàvem
Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.
p. 69
Joana Raspall. Solcs. 2018
Il·lustracions: Conxi Rosique
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.
p. 69
Joana Raspall. Solcs. 2018
Il·lustracions: Conxi Rosique
En qualsevol ciutat
En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?
Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.
Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012
Pròleg: Gemma Gorga
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?
Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.
Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012
Pròleg: Gemma Gorga
Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat
Llibreter, llibrepensador, llibrívor
 |
Quin gust, devorar llibres!
M'alimenten com si fossin queviures!
Si estàs llegint, ¿no vibres?
Així m'agrada viure:
¿no trobes que llegir ens fa més lliures?
Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar.., 2013
Il.: Cristina Losantos
|
14 de setembre 2018
Venim del blau
VENIM DEL BLAU
Fotografies de Joan Ramell
i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.
Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.
I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,
com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.
cada vegada més blanc.
Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.
I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,
com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.
Gemma Gorga. Diafragma. 2012
On és el meu país?
On és el meu país?
No tinc herència
a la tardor
arrossego el bosc
darrere meu
com un ramat d'elefants
sense ullals —
Posseeixo només
un barret negre
i un fuet
(Traduït per a aquest blog)
∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗
Wo ist mein Land
ich habe kein Erbteil
im Herbst
zieh ich den wald
hinter mir her
wie eine Elefantenherde
ohne Stosszähne —
ich besitze nur
eien schwarzen Hut
und eine Peitsche
(l'original)
∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗
Où donc est mon pays
je n'ai pas d'héritage
en automne
je traîne la forêt
derrière moi
comme un troupeau d'éléphants
sans défenses —
je ne possède qu'un chapeau noir
et un fouet
Traducció: Andrée Sodenkamp
Luxembourg, p. 326-327
Anise Koltz, dins,
Une Europe des poètes. 1991
Edició: Bernard Lorraine
Il·lustracions: Gabriel Lefebvre
No tinc herència
a la tardor
arrossego el bosc
darrere meu
com un ramat d'elefants
sense ullals —
Posseeixo només
un barret negre
i un fuet
(Traduït per a aquest blog)
∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗
Wo ist mein Land
ich habe kein Erbteil
im Herbst
zieh ich den wald
hinter mir her
wie eine Elefantenherde
ohne Stosszähne —
ich besitze nur
eien schwarzen Hut
und eine Peitsche
(l'original)
∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗∗
Où donc est mon pays
je n'ai pas d'héritage
en automne
je traîne la forêt
derrière moi
comme un troupeau d'éléphants
sans défenses —
je ne possède qu'un chapeau noir
et un fouet
Traducció: Andrée Sodenkamp
Luxembourg, p. 326-327
Anise Koltz, dins,
Une Europe des poètes. 1991
Edició: Bernard Lorraine
Il·lustracions: Gabriel Lefebvre
Copenhaguen
 |
Lluny
tot es torna fàcil
com quan convertíem
els iogurts en telèfons
amb només un fil.
Lluny
mai hi ha un blau al cel
tan intens
com on tot comença.
Carla Fajardo. Forats. 2018
|
13 de setembre 2018
Densitats
Fa espessir el temps,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.
(Inèdit)
p. 111
Emili Sánchez-Rubio, dins,
la part de desig
que l'amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d'ella s'amara,
es dilueix.
(Inèdit)
p. 111
Emili Sánchez-Rubio, dins,
Ha florit la primera magnòlia
Ha florit la primera magnòlia
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.
Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.
I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.
Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.
Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.
(Segona i última part)
P. 47
Lina Casanovas. Mel i fel, 1991
com a tots ens floreix un amor,
o una joia profunda o petita,
o un moment de tendresa o repòs.
Cadascú té el seu propi brancatge
ple de copes de seda i perfum,
de magnòlies que el temps esbatana
i que duren tan sols un minut.
I també tot sovint, tal com l'arbre
que tot l'any és d'un verd lluminós,
cadascú porta al llarg de la vida
molts capolls de magnòlia al seu cor.
Cadascú que recordi l'ofrena
d'una bona paraula adient,
d'unes hores de pau i gaubança,
d'un amor abnegat i fidel,
com a flors de magnòlia esfullades
que pertanyen als dies absents,
esperant que de noves se'n badin
ni que siguin , com sempre, tan breus.
Cadascú visqui el goig que li atorguin,
amb amor, i els sentits ben desperts,
agraït per les joies que ho foren,
i agraint les que vinguin després.
(Segona i última part)
P. 47
Lina Casanovas. Mel i fel, 1991
Subscriure's a:
Missatges (Atom)