Oh fills meus
escampats com l'herba clara,
vàrem ser quatre rius amb cinc afluents
i un immens himne d'amor.
Qualsevol os ens hauria agredit
sadolls com érem de mel.
La nostra dolcesa
és gran com la paraula del déu pur
que veu com s'esfuma la terra
davant del seu fulgor.
Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau
Si les roses no s'haguessin marcit i no ha-
guessin arribat les glaçades, i si no hagués
caigut aquí i allà algú a qui no vaig poder
despertar, no caldria més Cel que el d'aquí
baix - i si Déu hagués estat aquí aquest
estiu i hagués vist el que jo he vist - m'imagino
que trobaria superflu el Seu Paradís. No li
ho diguis per res del món, però, perquè
després de tot el que n'ha dit, m'agradarà
veure què ens construïa, sense martell,
sense pedra i sense ni tan sols un jornaler.
(Carta 185, a Elizabeth Holland, primers
d'agost de 1856?)
5
Emily Dickinson. Fragments. 2023
Traducció al català: Dolors Udina, 2022
Fa temps que no tens pares,
ni tan sols et tens a tu,
sota aquest cel ferit de cendra.
Perdut com estàs,
dius paraules esbravades
que ningú no entén.
Ja no vols saber ni les raons
de la por ni les rialles.
L'oblit t'ha pres els ulls cansats,
i t'ha omplert les oïdes
d'ecos errants que s'amaguen
entre els ramells de les glicines.
De sobte, un raig de sol,
esmunyedís i pàl·lid
et sobresalta: somrius
amb la cara il·luminada del nadó
que, després de perduda,
retroba la mare.
Esperança Castell, del grup de poetes "7 de Cors"
Dins del llibre:
Trencadís. 2015
Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals
Em friso per estar sol!
Si espereu mosquit o mosca
desfeu-vos d'aquesta tosca
cuirassa de pèl revolt.
Viatgeu quan surti el sol!
Entre els brucs feu teranyina
i atraieu bèstia mesquina
amb un més fi borrissol.
Aparteu-vos, missenyora!
Tant de fil i vesc m'acora.
He estat i seré mussol
gelós de ma branca torta
i voldria veure-us morta,
negada en el bassiol!
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.
Joan Asbert. Poesia en models. 2015
Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014
Jo he obert la meva flor
al coll d'una flor tancada,
poncella que ja comença
a perdre's i a esgarriar-se.
És del cert? No ho sabré mai.
Al jardí, la meva flor
és novella cada dia,
viu badada i no s'espiga
no fa ombra i et convida
a obrir la teva flor amiga.
Carles Rebassa. Pluja de foc. 2016
Dins el llibre:
Amors sense casa : poesia LGBTQ catalana. 2018
Antologia i introducció a cura de Sebastià Portell
Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.
En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.
Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.
D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;
hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.
Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,
i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.
Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.
Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí
el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,
ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va
una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.
Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.
Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.
Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.
De l'Assenyament
Josep Carner. El cor quiet. 2018
Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.
Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.
Quants litres de perdó
caben en un arrap?
Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.
Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.
Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023
No em plauen els tractadistes.
Jo no soc teòric ni m'agradaria de ser-ho;
tampoc no m'ho he proposat.
No em plauen les papallones clavades
amb agulles, les prefereixo volant.
M'agrada més ser que semblar.
Això no priva que, com tothom,
hi ha dies que vull ser
i altres que soc.
Joan Maria Minguet. Altres Brosses : Joan Brossa i la poesia d'acció, el parateatre. 2023
Inclou una peça teatral d'Eduard Olesti.
I tot s'arbora:
el xiprer, l'olivera,
la veu de l'ona
que s'escampa al migdia
i la nostra esperança.
Maria Rosa Font. Tres notes i el silenci. 1989
Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.
Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:
tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
Lluint
com bocins de joies,
tinc un bol curull
de plàtans, maduixes,
préssecs, pomes i xirimoies.
De: Postres
Tots a taula!. 2023
Poemes de Lola Casas
Il·lustracions de Gustavo Roldán
Visc de bestioles vives
i em penso que no és pecat.
Si us sembla que us he envescat,
m'eixugaré les genives.
Mireu quina cosa fina
amb mon fil he fabricat!
Si us hi heu entortolligat,
no en culpeu la teranyina.
Tota d'or al sol de l'alba
hi deixa reflexos malva
la posta, i la lluna, argent.
Calmeu, senyor, vostra ira.
l'extàtic ull se us regira
i això és contraproduent.
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.
Amor i intel·ligència l'il·luminen.
De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988
Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019
Pròleg de Sebastià Alzamora
T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
Il·lustracions: Yves G. Frischmann
T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.
Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.
T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.
Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.
Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019
Pròleg de Francesc Parcerisas
LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018
Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.
De: Tardor: la força d'una arrel
Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010
Pròleg de Joan-Elies Adell
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009
Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.
Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022
És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.
Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.
Jo soc la no-poeta,
jo no escric.
Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.
Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.
Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023
Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València
Un dia vam decidir
que no en teníem prou
morint.
Per això escrivim.
Per deixar una part
de nosaltres, aquí.
Per això llegim.
Per viure les vides
dels altres.
i multiplicar
els nostres destins.
Cesc Freixas. Alè de taronja sencera. 2016
