Per a una fotografia amb la néta Clara

Com si ella et protegís,
la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.

Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.

Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.


Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares, 2008

Aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
Torneu, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
Davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
Cansats del vol, a frec de les onades
I el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
-Una treva signada amb aire i ales.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Edició: D. Sam Abrams

Camí amb llum

Els arbres sembla que pensin. El foc
crema els confins, però no fa claror.
Per tots els cócs hi passa el mateix foc
i aplana l'aigua l'única claror.

Coses que semblen certes vora el foc,
no ho són tant si les veus a la claror
del sol. Si bé la llum no esborra el foc,
el flam escalfa sense fer claror.

No sempre brilla qui ha tingut sort,
i ser la veu de l'ombra és una sort
quan el luxe corromp els raigs del sol.

Si bé el peix resta mut davant el sol,
de sobte el cel esclata en un ruixat
que fa que el roc més sec quedi ruixat.


Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991, 1993

Sento encara aquell oreig

A Àgata i Carles

Sento encara aquell oreig
a la galta, aquella mirada
rogent de l'alba. Tu corries
donada a la mar, omplint-te
les mans de vibracions de foc.

I és ara que, assegut, rumio
com has entrat a la vida,
com es mou en tu la crida
dels meus llavis. Ple de sensacions
puc tornar al delit exquisit del bes
i mirar-te sense contradir
l'origen de les imatges.
Tu, però,
no et moguis. Lliura't al gest
de l'aire vespertí. Deixa que el verd
t'embriagui arran d'aigua

Alegra-te'n.

Omple el càntir al raig de la bassa
i fes que tot sigui per un instant d'amor.
Si obres els ulls et diré que duc
els braços encesos de falgueres.

No em preguntis més.
No em preguntis res,

es pot fer fosc.

Joan Fortuny . La ventura dels oratges, 2004

Sempre es fa present

Sempre es fa present

encara que em negui a escriure'l

les meves lletres l'evoquen,

s'hi aboquen

petites aus sobre el fil elèctric

Caterina Gelabert, dins 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Llumeta

Manona menuda.
Maneta petita.
Llumeta.
Xarop.

Olor de boscatge.
Capseta humida.
Coseta volguda.
Tresor.

Manona menuda.
Maneta petita.
Essència de lluna.
Claror.
Foc que espireja
dins el nostre cor.

Herbeta petita.
Arena rodona.
Color.
Punta d'inquietud.
Portaló de sol.

Maneta menuda.
Pessic d'enyorança.
Empenta de vida.
Manona.
Conhort.



Mariona Moyano i Duran, dins,

13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Goig de la paraula

Un discurs d'equilibri i mesura,

de decisiva i aclaridora estructura.

Saps transmetre entusiasme i

esperança que deixen un pòsit

de ferma, fresca i fina llum.

Dius certeses que poden sentir

infants abocats a la xarxa,

mares a la biblioteca,

i joves a l'aula d'informàtica,

en un món capgirat que batega,

convençut,

com l'univers d'un poema curt.

Teresa Grau Ros

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Postal d'amor

A vegades pens en tu:
ets una blanca fada
de somriure fraula,
gronxant-te suaument
sobre el quart creixent,
de la lluna, ocràcia
com els teus ulls.

A vegades pens en tu:
ets un estel solitari,
de brillant resplendor,
que em fa l'ullet
mentre dolçament somriu.

A vegades somii en tu:
ets una preciosa nimfa
de cos tendre i alat,
fent música amb l'arpa
dels teus cabells rinxolats.

A vegades somii en tu:
ets una musa
de fina túnica transparent,
que em dicta aquesta cançó
a mitja veu...

A vegades, molts a vegades
junts, fan un sempre.


Tomeu Martí i Florit, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Saber-te, font, que encara brolles

Saber-te, font, que encara brolles

coronada de cants, inassolible

per a la meva set, més certa, certa,

i segura i fidel vetllant-me el somni.

Saber-te, font, mirall dels meus estels.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Mil colors i una música

                        A Esther Boix

A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.

En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.

Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.

I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.



Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010

Sota l'embruix de la paraula

     Crec en la poesia!

            Joan Vinyoli

A Antoni Xumet

Caminaves entre els versos
com si fossin la teva vertadera llar.
Mots i signes dansaven àgils
al teu interior esperant
el moment de ser escrits.

A cada cop d'ull, les paraules
cercaven el lloc més adient,
mentre algun mot colpidor
demanava permís per habitar el poema.
I tu, te l'escoltaves.

Ratlles, esbossos, notes al marge...
Eren fragments d'una composició.
Començaven les notes a prendre cos
i sentia l'esglai del miracle,
aquest esdeveniment antic
i estimable de la creació
que fa possible que tu i jo
puguem abraçar el mateix poema
sense coneixença.

Mar Cortina, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Vull

No vull durar com una pedra. Viure!

Fent i desfent els llaços, com la boira;

fent i desfent camins, com la riuada;

fent i desfent cançons, com els ocells.

No vull passar serena com la lluna,

sinó esvaïda en plor, com la rosada,

o exultant, com les flors en primavera,

i forta i juganera com el vent.

No vull anar llençant bocins de vida

com fulls de calendari, tan inútils,

quan han complert la tasca marcant dies.

Vull deixar amor i somnis i paraules

que durin més que jo, al cor dels altres.

Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

paraules/silenci

Sembla que el neguit omnipresent a Paraules no dites es vagi esmorteint, sense desaparèixer, 
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre. 
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric 
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos 
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida, 
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".


(Fragment del pròleg)

Oriol Izquierdo, dins,

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Cada dia l'esperança es fon

Cada dia l'esperança es fon
i l'espera s'allarga
unes hores. On trobar
la paraula tan buscada?
Vora la xemeneia encesa,
el fred penetra,
es fa íntim i s'escalfa.


Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites, 1981

Tot recomença

La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.

Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,
que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.

En el cancell obert d'altres albades
hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.

No es pot alterar el curs d'esdevenirs
que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.


Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Fins a la punta de la rel

Fins a la punta
de la rel més cremada
Blaus d'aigua dolça

El foc t'esquinça
Quietament et vetlla
la neu dels segles

Vertical Somnis
Horitzontal Els segles
Tot només ratlles




Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Pròleg i dibuixos: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

Ara

És ara que sé els meus poemes. Els vidres en el llit de l'herba,
les mans, enviscades en la resina fèrtil, la casa del sol, i la riba
inquieta. L'harmonia de l'heura i la paret, dos cors que en la
tendresa de l'arrap es necessiten. Ara veig els meus propis
versos que em salten a la cara i em diuen veritats
desconegudes. I conec els mots per primera vegada, i em
pertany aquella imatge que per la vida moria. Com un vident
que en les cartes tot se li dibuixa. La ciutat perduda, la deu
de gel en les fondes boscúries, els graals del somni. És per tu,
dona, que el misteri és revelació.



Ramon Guillem. Maregassa. 2002