Foix

Ha fet vuitanta anys.
Si el vegessis!
Em fa una enveja!...
Camina i elucubra fantasies
com un déu.
Potser tu, ara,
dins de la llarga dormida
és quan hi veus clar!


Maria Oleart. Enllà, 1974

Si pogués algun matí

Si pogués algun matí

caminar per sobre l'aire...

Mentre la ciutat feineja,

saltar d'un núvol a l'altre.

Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998

Coroneu-me amb roses

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses --
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.



Fernando Pessoa. Odes de Ricardo Reis, 1992

Tr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Pr.: Pilar Gómez-Bedate

Al crepuscle

Separada del cos la llum
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.


Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008

Cançó del mar (Capri, piccola marina)

Buf de sempre del mar,
vent del mar en la nit:
no véns a ningú;
si algú vetlla,
ha de veure com
et supera:
buf de sempre del mar,
que bufa
només com per a la conca original,
pur espai
irrompent-hi de lluny.

Oh com et sent una
vivaç figuera
allà dalt, en el clar de lluna!



Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984

Qualitat de mare

Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.

Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.

Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.

Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.

Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.


Teresa Grau Ros

Flor de mel

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!





Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

Des de sempre

DES DE SEMPRE, abans
d'instal·lar-me en el buit,
potser ja ho sabíem
tot. Sense entreveure-ho
gaire. Tan a prop érem
de la inevitable
demolició. Que cap
deshora no hauria
pogut tensar el roig
de la llum. Ni tan sols
continuar vibrant.



Montserrat Rodés. Alarma. 2008

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.


Ovidi Montllor. Ovidi Montllor a Alcoi. 1974

Res no és mesquí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


A Josep Obiols




Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines. 1921

Farigola

Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
i ets molt valorada.

Sentor de secà
i setmana santa,
un brot entre dents
gust de terra aspra.

Fas bona la sopa
i bona fas l'aigua,
i dons bona mel
a abelles gormandes.

Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
oh, mata estimada!



Celdoni Fonoll. Bones herbes. 2004

Agafa'm

La vida està feta de runes i de vidres.
Tot el que no és silenci és vertigen.

Mira per la finestra: no hi ha persones
ni colors ni objectes ni paisatges: hi ha llum i miratges.

Llum i miratges




Anna Gual. Implosions. 2008

Epíleg de Jordi Llavina.

Camina pel mig del carrer

Camina pel mig del carrer,

sense desviar-se gens ni mica,

justament per on circulen

les aigües de la pluja,

cercant l'aigua que no hi és

i la protecció que no té.

Com la desitja

aquesta protecció,

immergida en la nit fosca

que tapa el carrer,

i la boira que puja

peus amunt!

V

Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul

Ens endinsàrem entre els faigs

Ens endinsàrem entre els faigs
que la tardor abrandava.
Als ulls hi perlejava la tendresa,
als llavis s'hi empaitaven les besades.
Ens endinsàrem bosc enllà, tu i jo,
bosc endins, l'un en l'altre.



Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. 2008

Pasquins per a la revolta vegetal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament

II



Maria-Mercè Marçal

De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982

Espardenya

Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.
Com l'economista sorprés per les crisis
i l'estrateg sense pair cap derrota:
l'aspirant badoc a home-rei,
amb presumpció rabiüda,
acusarà les aus pelegrines.

Cal no apressar-se tampoc al menyspreu,
d'antuvi els poetes saben del fracàs
i encara així malden, folls vanitosos,
a l'encalç dels capricis de la llum.
...
(Fragment)

Eduard Ramírez, dins Reduccions, núm. 92, p. 22

Ponç Pons

Deus nedar cap al tard
quan arribes d'Irlanda
amb l'ocell que de foc
t'ha cremat els cabells,
la immersió serà lenta
la fondària captiva
del teu rostre sorprès.




Rosina Ballester. La reixa. 2008

Curull de saviesa

El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.



Teresa Grau Ros

Poema en va

enmig de la pols eterna de la història. Marc Granell



Sublim infàmia, la de la fam
encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. ¿Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
¿Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? ¿Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
¿Què val el seu turment? ¿Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?

Cossos sagrats, diminuts com absents
catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.



Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

El desamor

Noia: si és cert que no parles ja amb ell
i ell diu que se sent molt bé en silenci
no us convé viure compartint la casa:
desfeu el desamor abans no us mossegui l'odi.


(traduït per a aquest blog)


José Agustín Goytisolo. Érase una vez... Goytisolo.

Primavera inquieta

Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.

No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.

Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.

I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.

Marià Villangómez. Antologia poètica. 1969

Pròleg de Tomàs Garcés

Dies

El temps és un pinzell freturós d'acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.



Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986

L'illa lacustre d'Innisfree

Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.

W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983

Traducció de M. Villangómez Llobet

La petxina

L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.

Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.




Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Et mous sense estridències per la casa

Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.




Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

Carta d'en Xesco a la mainada

Estimats amics:

Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.

Vostre, Xesco


Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995

Poema a la intempèrie

...
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...



Fragment.


Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

Ja ho sé

Ja ho sé: els poetes-pares
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Mora negra

L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.


Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009

Pròleg de Jaume Pont

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia,
21 de març, 2009