Indicis d'altres moments

Indicis d'altres moments,
llum que ara es concentra
damunt dels malves,
del rosa i el roig viu
dels geranis al balcó
i d'aquell, més esponerós
encara, blanc, lluminós.

Un repte contra el polsim
negre, que s'alça de l'asfalt.
Com el meu desig intens
de viure.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Pr.: Oriol Izquierdo
Il:. Roser Bru

Sense estralls

Si vols, et donaré tot el que tinc

que soc només jo sola, amb la vida que he après

i el goig d'haver trobat la joia de ser viu.

No tinc res més. El combat i el neguit

ja són qui sap a on. Cada dia més lluny.

I al meu davant un poble

on sempre bufa el vent que s'emporta la boira.

També em queden, si els vols, dos ulls enriolats

i un cor que no pot fer ni estralls ni malvestats.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Pirinenca

Des del finestró del lavabo,
cada matí en rentar-me
veig un hort mal girbat
amb quatre perers bords
i un manyoc d'esbarzers
ple d'un eixam de mores:
amb això ja en tinc prou
per posar-me de bon humor
i preparar el gran esmorzar.




Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Fiblada

¿Com diré mai l'encís d'aquella edat
quan pels volts dels camins no hi ha atzavares,
plauen les randes i les sedes clares
i el cercle es va eixamplant de l'amistat?

Era al passeig nocturn de la ciutat;
els arços, mig velant les alimares,
daven penombra a falagueres cares;
mots de bell dir volaven per l'embat.

I heus aquí que de sobte recorria
tot el meu cos l'aguditzat rampell
d'un viu dolor al pit, que m'atuïa.

Una abella enfurida -d'on vindria?-
me l'havia fiblat amb son dardell,
que em romangué clavat al guant de pell.


Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

Et somiava blava

No d'un blau d'atzur, que et crida
per capbussar-t'hi, ni d'un blau de mel,
que se t'ofereix, llaminer. Et somiava
d'un blau neguitós i afligit, com mar
i cel confosos en aquella migdiada de
desembre i aquells ulls, uns ulls d'un
blau complex i un gris de lluna que es
conjuraven, indiscrets, per captivar-me
i submergir-me en esbarzers.



(Fragment)


Montserrat Betriu Guerrero, dins, 
Dones i literatura a Lleida, 1997

El bo que és tot

          A Joan Salvat-Papasseit

I vosaltres que, potser, em llegireu

justifiqueu el clos silenci

del meu present,

i doneu ja esperança

a la meva paraula,

tan vostra com la vida.

Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Nova aventura

I un cop més tot comença de nou.

Hem fet les maletes,

preparat deu mil coses

i conduït més de cent quilòmetres

per arribar en un lloc ple de pins

i amb la mar al fons.

He mirat d'adaptar el retrovisor

de l'ànima i els seus fils conductors

a aquest nou tarannà,

posar-hi les petjades justes,

necessàries,

per tal que res no ens esgarrapi

en aquesta nova aventura.

De moment,

sembla que els llibres i l'I Book

s'hi troben a gust.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008

Els difunts

Al cap dels anys,
la mort els va arrabassar
tant el fanatisme com la victòria.

Plegats se'n van anar
a l'altre món, convençuts
que entrarien en el paradís
que ells mateixos
s'havien inventat.




Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Han escollit

Han escollit ser unes altres persones. I, quan diuen mar,
tenen els ulls blaus i fan gestos
que recorden el moviment de les ones al moll.

Criden totes les nits allò que mai no gosarien murmurar
al matí en la intimitat de la cambra: perquè dins la seva
boca
es mesclen dues llengües i a una d'elles sols la
reconeixen
del mirall on havien vist desfilar tots els rostres.

Es deixen coronar per un halo de llum blanca
que els persegueix i que ja els ha traït altres vegades.
I es comporten com petits déus efímers, subjectes
a les conspiracions d'uns pocs homes que poden,
amb la mateixa mà, oferir-los la copa i el verí:
s'humilien per rebre el seu aplaudiment o la seva
compassió.

Després cau el teló. Tornen a casa. I són unes altres
persones.

9

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres. 2009

Traducció d'Antoni Xumet Rosselló.

Edició bilingüe

Elemental

Tot és senzill, diàfan,
encara que no ho sembli.
Un carbassó, per exemple.
És ben elemental,
i ens prodiga sabers:
la muda dansa dels astres
i la immòbil rotonda
amb rellotge de sol.

Un carbassó no ment.
Tampoc fa preguntes:
"Qui som? On anem?"
Ens veu elementals,
semblants a ell:
fina pell tendra al ras,
sota la freda veritat
de les estrelles.



Xavier Macià. Materia elemental. 2009

Olles

Olles amunt i olles avall.
Tot passa i tot s'adoba.
Arriba una dona
i diu: Què us falten serradures?
Tots els veïns dormen.
On dec haver deixat les sabates!

de Em va fer Joan Brossa (1951)

Xavier Sans. Quatre poemes de Joan Brossa, 2010

En primavera

Lleu s'enfonsa la neu sota passos obscurs,
a l'ombra de l'arbre
Alcen amants les rosades parpelles.

Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.

Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.



Georg Trakl. Obra poètica. 2012

Traducció de Feliu Formosa

Pesca salada

El bacallà nedava
en aigües de marbre blanc,
mentre reposava
del llarg viatge
i es preparava
per entrar a formar part
de la vida de família.

Cada divendres del món,
un sofregit de tomàquet
li donava la benvinguda
a la nostra taula.



Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Foguera Joana, VII

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.



Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

La pau de l'espera

Faig cua en l'eternitat per esperar-te.

I sé que et puc acollir

perquè una pau impertorbable

harmonitza el foc que duc endins

amb l'aigua on conservo els somnis.

Així la fusta a la llar

no ha donat només cendra,

sinó olor i escalfor, llum i amor.

I vull fer ús de la bellesa del món

per dir alguna cosa

que no sigui només llenguatge;

per arribar a comprendre en el temps dels meus ulls

el temps ocult de les criatures.

He guanyat.

La teva absència és esperança.

Quan vindràs, duràs el secret de la joia.

Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

El Pi de les Tres Branques

Sota el Pi de les Tres Branques,
a on l'ombra no existeix,
perquè és mort en sa presència
i la flor ja no hi floreix...

Reviu l'arrel enfortida
per mostrar-se a ell mateix,
té vida a dins, i té força,
té esperança, té poder.

Té l'anhel de tot un poble,
de ser ell sol, tal i com és.

De la fi, ser Pàtria lliure,
d'idioma, un només,
de la fe de poder viure,
tal com el català mereix.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

Peònia

Flor de Primavera,
peònia blanca,
L'amor, que no et manca,
et fa més propera
de l'Amada. Ella era
amb sa mà tan franca
l'àmfora que tanca
la vida encisera.

Peònia bella,
flama d'una estrella
que emigrà al Japó,

ets la meravella
que enveja l'ocella
voltant l'horitzó.



Josep Tharrats. Fondre l'ànima al paisatge. 1993

Terra en el cel

No esperis massa de mi.
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.



Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Thirassia

S'uneixen els blaus del cel
i de la terra, primigenis.
Després, la mar.

Bull la llum sobre les parpelles.

Bressolades pel bes
de l'onada
les barques es deixen anar,
sense pes.



Christelle Enguix. El cor del minotaure. 2009

Mare, si fos mariner

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça
me n'aniria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca,
el cor, d'un blau com d'encís
i els ulls, d'un verd d'esperança.


Fragment


Miquel Martí i Pol, dins,

Carme Pérez. No estem mai sols: conèixer Miquel Martí i Pol. 2002

Primavera

Al cim de cada branca hi ha una maragda breu.
Corona viva, l'ocellada vola.
Blaveja la muntanya, clapissada de neu,
i en un marge s'esmuny la darrera viola.

Infant, la primavera treu a la dansa el món.
Els teus ulls no coneixen aquesta embriaguesa.
¿S'adonen de la saba que dins la fruita es fon
i veuen groc i malva ratllar la verda estesa?

Ah, si ara endevinessis, en els brucs, el present
que per l'ocell l'ovella obedient deixava!
La llana es pastarà amb el fang del torrent
i serà niu segur sota la volta blava.

Ets com un arbrissó enlluernat de sol.
Res no saps del prodigi, oh tendra rosa vera!
Però amb el cant roent del rossinyol
la teva mà, d'un vol, ens duu la primavera.



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986
Ed.: Àlex Susanna

Retrat de poeta

Potser tots et volien veure trista
perquè eres la poeta i el ponent
s'entretenia més en els teus vidres,
i no sabien que al combat del temps
tu havies ajudat amb tantes gestes:
contemplant el raig d'aigua que a la font
esclata contra un mur gelat de pedra,
esperant l'arribada de l'estiu
des de l'estudi on veies el capvespre
i el mar suau et bressolava els ulls
amb un amor més alt que la bellesa.
Passant la teva mà damunt la roba,
tremolant en la llum, groc d'albercoc,
reflectida en pantalles irisades,
passejant per indrets festius d'amant
quan robaves un bes a mitja tarda.
Perquè eres la poeta i tens el nom
de tots els déus que estimen, infinits,
la terra que reneix tendra i madura.
Potser tots et volien veure trista
i tu només sabies ser feliç.


Israel Clarà. Pluja de nit. 2010

Pròleg d'Olga Xirinacs.

La pedra eixuta ha perdut del tot la seva importància,

resta desfonada a la paret seca. Freqüenta el secà,
la llagostera, el formigó, la xafogor
i encara recorda la batalla del silenci
i la vida de l'acció.


Pau Vadell i Vallbona (Convit al silenci, 2009)

Cançó d'Anna

Per poder tancar els ulls de nit,

feliç, redona,

per expandir el cos com una magrana

al sol de la tardor,

davall els dits de l'home que et fa ser...

Només has de tornar a ser qui jo conec,

la dona que és feliç i que riu

com la pluja rabiosa en primavera.

Respectant tots els somnis en silenci.

Gràcia Jiménez. Quadern del vent, 2006

La serra, II

Als boscos màgics on d'infants jugàvem,
Palaus efímers amb columnes d'hores,
No hi ha camins que t'hi puguin portar.
No cerquis els verds boixos, els vells roures
Més enllà del teu cor, on són vivents
Daurats per l'únic sol de la memòria.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

III


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Sàlvia

Sàlvia omnipotent,
planta sens parió,
dóna'ns protecció
tant en temps d'hivern
com en la calor.

-En la infecció,
volem curació.
-En l'estat febril,
demanem asil.
-En la indigestió,
ens cal atenció.

En qualsevol cas,
sàlvia omnipotent,
dónan's salvació
tant en temps d'hivern
com en la calor.


Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010

El vent s'endú les fulles del til·ler

El vent s'endú les fulles del til·ler.
La libèl·lula ho veu i no ho creu.

Ah, la incrèdula flor de l'aire!




Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010
Il. a partir de l'obra tèxtil: Martha Ros i Vilanova

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006

Albada

Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.

Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.

Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986