Diferents climes

Cauen les branques
amb tambors de tempesta.
Dianes del llamp.

La flauta del vent
i la cursa dels núvols.
Bressol d'onades.

Sequoia gegant
rebobines els segles.
Graves els climes.

Queda el gebre
en les branques dels arbres.
Perles que es perden.

Les arrels guarden
l'esponja de la terra.
Esperen la pluja.




Assumpció Forcada. Metereologia. 2011

Tannkas

Miralls, sorpreses,
fals horitzó de pluja.
Cada pregunta
pot desvetllar tempestes;
deixem que ens arrosseguin.

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.
Edifiquem-hi,
Tenaços, una pàtria,
l'àmbit de tot els àmbits.

Terra -no somnis-
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.

Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 1999

Orfebre

Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.




Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Néixer

Vas néixer als meus ulls amb tretze anys.
Així, de cop i volta.

Va ser un part molt original,
perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza.
No hi va haver embaràs,
ni nits sense dormir, ni bolquers.
No et vaig acompanyar a escola el primer dia,
agafat de la mà.

No et vaig ensenyar a jugar a cuit
ni a la xarranca.
No et vaig portar a la platja
a veure aquell dofí malalt.

Però et prometo que m'agradaria haver-ho fet,
i que ho trobo a faltar cada dia.
Però vas néixer amb tretze anys,
i així, de cop i volta, amb una pizza.

Sé que en realitat vas venir al món
en una freda primavera de Dinamarca.
I que els prats estaven glaçats en el teu dia.
Ja sé que tens pare,
que tens gent que t'estima al teu voltant.

Amics, cosins, ties, avis
I, evidentment, una mare.
I és que ningú no és només per ell mateix.
Cal aprendre a compartir les persones que estimem.
I jo sóc un més, l'últim a aparèixer a la corrua.

Només et diré
que sóc jo el nen quan estic amb tu,
i que aprenc molt quan sóc al teu costat,
com si no tingués ni idea del joc de la xarranca,
com si fos el primer cop que veig un dofí malalt.

Només et diré,
que tu has nascut de debò per a mi,
encara que hagis nascut amb tretze anys,
així, de cop i volta, i amb una pizza.



Kirmen Uribe. Bilbao-New York-Bilbao, 2011

Tr.: Pau Joan Hernàndez

Com un actor imperfecte a l'escenari

Com un actor imperfecte a l'escenari
que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,

jo, sense confiança, oblido dir
la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.

Que siguin els meus llibres eloqüències
i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.

Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.
L'amor que escolta amb ulls és exquisit.




William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

Mediterrània

                  Mare nostrum

Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!



Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999

A cura de Maria Antònia Perelló Femenia

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!- coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.



J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975

Llum de dona

Dona, algú que estimes se t'acosta
i de cop el teu rostre s'il·lumina:
¿què ho fa, que de tanta biologia
l'amor en sostregui tanta bellesa?
D'aquesta claror de dona enamorada.
¿de quin axioma cruel se'n deduiria res
segons Darwin?

Potser en diríem ànima, esperit
immortal que puja de cap al rostre
i atorga a les dones enamorades
tanta llum com una lluna.


Valentí Puig. Blanc de blancs, 2000

Flor de llessamí

Mentre, porta endins,
estrenyies entre les mans
una flor de llessamí,
em deies, riallera,
que t'havia tornat el singlot
-sempre en tens
quan et ve de gust un tros de vida.


David Escamilla. La casa del temps, 1993

La rosa

Dona nom a la rosada.
La més bella del jardí;
a l'albada, engalana
els seus pètals de setí.

Després ve el sol i la besa,
arriba el vent i l'esbulla.

Jo estimo, de la rosa,
cada fulla.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

Dolçor atàvica

S'estén la calma,

el dia declina.

L'estela de l'astre-foc

pampallugueja

entre les fulles

neulides.

Els troncs rugosos

destil·len

licor de resina.

Les orenetes,

en estol,

passen xisclant

i s'enfilen.

És l'hora dolça:

un plomall de cotó

que els colors

difumina.

La petita cadira

de pita trenada

davant de la porta

atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,

la síndria roja

es balanceja humida.

El cavaller

de l'armadura d'escorça

s'apropa de gairell

fent tentines.

Pedra contra pedra:

el so metàl·lic

del single atàvic

de la Terra.

La guitarra rep un cop

i s'escampa

la buidor oprimida.

És l'hora dolça:

el matís amable,

la Vida.

Montserrat Riba. El bol del mendicant. 2011

Hivern

Els mesos de desembre,
gener i febrer, vesteixen l'hivern
que té per cabells vents terrals
i vol rentar-los amb l'aigua

de la mar, ara
relativament càlida,
que sembla bullir
donant fumeres de boira.

L'hivern camina sota flocs de neu,
no té set i no dorm,
amb el seu alè deixa l'aigua
de reguerons i basses glaçada.

L'hivern s'ha fet
en la gelera una casa
i toca tots els objectes
amb la seva mà gebrada.


Assumpció Forcada. Meteorologia, 2011

Ordre partit en dos que creua l'ordre,

Ordre partit en dos que creua l'ordre,
casa adormida que descalça la casa,
vent amainat a la falda del vent.
Aigua represa, temps, inici d'aigua,
vida ajornada en el record de vida,
fred que a les mans ablaneix el seu fred.
Ventre partit a la boca del ventre,
arrel que enfonsa i beu, boca i arrel,
dol de la carn que desvesteix el dol
del temps teixit a l'esquena del temps,
llunes de blanc que segueixen les llunes
del port obert entre els braços del port.

Teresa Pascual. El temps en ordre, 2001

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.

*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.

*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!

*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.

*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001

somnis de molsa

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l'enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per a quan el vent bufi
falsos reis d'ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l'entrada
per si les ombres blanques s'acosten
folles sota el glaç.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins dels ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.



Mireia Lleó i Bertran. Parc encès. 2000

Record que tornes

             Record que tornes

             amb branques de rialles

             i fulles vives;

             jo corono d'estrelles

            els teus somnis de lluna.

             Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre, 1996

Naturalesa i art

Quan un es pren el temps d'observar la natura amb calma i atenció, 
de seguida es fa evident que la natura és immensament superior a l'art, 
en tots els sentits: més complexa, més rica, més sublim.
I, ben mirat, com podria ser d'una altra manera si l'home 
no és altra cosa que una creació de la natura?


Fragment.


Ramon Farrés. Sobre poesia i sobre la meva poesia. 2008

vocabulari

el xiulit prim d'una merla
travessa el cristall
del vespre.

*

cau la tarda núvols
avall a través del vel
que el crepuscle esquinça.

*

de matí, la plaça;
de nit en nit, els carrers
sota els plàtans.

*

un fil de llum:
per un instant
s'hi suspèn la tarda,
atònita.

*

més tard vindrà la nit
com un bram solitari.

la nit,
de fugida en fugida,
tan fonda.

*

crepuscle:
esclata el foc
quan el dia mor entre tenebres.

*

bedolls, lilàs, aigua.
memòria d'una infantesa
que entre dues llums hauria pogut
estar la teua,
d'un poema que podria haver estat
entre dues llums.



Selecció.



Anna Montero. Serenitat de cercles. 2004

El Serrallo

A l'Ariel, que de l'Argentina

em va dur Borges, Charly García, el tango,

el mate i altres devocions.

Caminem damunt les columnes vertebrals

del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,

les barques. Les ones han fet saltar la pintura

i el nom retolat en negre. Un pescador recorda

una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons

l'espina. Quan el sol entra dins els turons

per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata

de xarol o un ham en la negror, només es veuen

els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,

malgrat la distància que separa les nostres terres,

que això que acabem de presenciar, alhora tan complex

i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes

algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més

uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra

no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.

Guillem Troté Daroca, Les llars, dins,

Alçar la veu, 2003

Cap a les deus

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica. 1994

Vellesa

Soc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l'esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l'han cobert de flaire
l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m'abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Colors

!

S'inflama el matí amb la rialla:
la figura contenta
de l'alba groga.
Esclata, però, de robins, com una gresca.

Aquesta batussa feliç commou el dia.


!!

a mi

Atens encara el temps com precipita
la joia nua en el fullam distret.
I veus content com riu la criatura
que collirà la primera rosada.

Naix amb el dia l'esperança roja
com un vi negre que engendra les albes.
a'ig en l'eufòria que el matí diu,
tresque murades d'hores eixutes.

L'ombra s'atansa a la paret malva:
el trenquívol mainell de la finestra,
del migdia estilitzada còrpora.

Com deuen haver fet aquesta sintonia
d'hores noves que la nit proclama
com un missatge que és irrepetible?


!!!

L'amiga s'il·lumina, sota la lluna,
amb les colors secretes.
Com és polit i net el rostre de demà.


Josep Mir. Ésser per a l'Ésser, 2001

Una llengua

Dia d'any nou de 2004

Una llengua no sap res
del bé i el mal.
Això és cosa nostra.
Una llengua és com una ombra.
Si aixeques un puny,
ella també l'aixecarà;
si fuges, ella també
fugirà darrere teu.

La llengua no sap res
de la veritat i la mentida.
Això és cosa nostra.
Una llengua no aixeca parets,
les pinta de colors.
La llengua no mata ningú,
ens uneix.

Però, això sí, una llengua,
una llengua es pot morir.




Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad.: Jon Elordi i Laia Noguera

tornar lentament i suau

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat,
com si la pluja, com si el vent,
com si la terra, com si el temps
encara foren possibles.

tornar lentament i suau
sense recança, sense miratges,
sense ferides, sense dolor.
lentament tornar
i romandre
sota el plugim de l'alba.




Anna Montero. Serenitat de cercles. 2004

El que sabem

Sabem que les estrelles ens miren,
que l'aigua ens fertilitza,
que la terra ens aguanta,
que som germans del llop i la cigonya,
que el mar no deixarà mai de llepar
la sorra de la platja,
que el foc és vida i és devastació,
que arbre i vent no es cansaran de batre's.

Sabem que sempre ho hem sabut
i mai no sabrem més que això.


Ramon Farrés, dins, Els marges. Núm. 85, 2008

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
so cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dona
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967

Arbre d'hivern

Infant

Et vaig acaronar
com l'arbre que amanyaga l'aire llis,
amb les branques brodades de molsa i de paraules
que encara no sabies.
El vent s'havia fos entre les canyes
que cenyien el riu.

Et vaig ensenyar l'aigua

lliscant entre els joncars, les pedres enllustrades,
el mar forjant la llum. I tu em vas donar els ulls
perquè hi gravés els mots que t'han de protegir.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

Esporles

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.




Maria Antònia Salvà. Llepolies i joguines. 1946

Propostes innovadores en la governança

"Les auditories socials són una altra eina valuosa per assegurar-se que els donants i les corporacions impulsen una agricultura veritablement sostenible. L'objectiu és avaluar amb detall els efectes socials i ambientals de les accions econòmiques."

"Cada vegada s'accepta més la idea que per corregir el problema de la fam al món, que està arrelada en la pobresa i en la degradació ambiental, calen una intervenció i un canvi paradigmàtic que reconeguin l'agricultura com una part fonamental del benestar de totes les persones , tant pel que fa a l'accés a aliments segurs i nutritius com perquè és la base de comunitats, cultures i un medi ambient sans. I encara més, cal que l'agricultura es vegi com una lluita per assegurar el dret de la humanitat a rebre aliments. Per aconseguir tot això cal posar l'èmfasi en la identificació de les causes reals de la fam al món perquè es puguin abordar amb eficàcia, més que no pas en la recerca de la solució del milió."

(fragments)

Anuradha Mittal, dins, L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta