Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que
tenia la complicació de tothom, amb una anatomia
interna composta de moltes i molt meravelloses peces.



(Fragment)


Pere Calders. Invasió subtil i altres contes, 2006
Ed.: Joan Martínez Sala

Revisió

S'ha d'aprendre novament

cada cop que es comença o cada temporada,

revisar-ho com les llengües on vacil·lava

quan vaig deixar d'anar a escola o quan

vaig deixar d'anar cada any a Itàlia. O

com aprendre a flotar d'esquena, nedant

o sense, les orelles plenes d'aigua de mar;

com el gust del vi de la primera comunió

(perquè cada comunió és la primera);

com ballar i aprendre a muntar a cavall

-puc fer-ho encara? És que encara ho vull?

El sol és damunt les fulles altra vegada;

els ocells fan un brogit força especial;

i jo hi veig, milles i milles enllà,

fins amb els ulls closos.

Doncs sí: ensenya-m'ho de nou.

Fleur Adcock, dins, 

Cares a la finestra.1993

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló

Les paraules i els fets

A vegades la gent presumim, això és innegable.
Potser és una de les petites compensacions que ens
ofereix la part difícil de la vida.
En una trobada d'amics, un d'ells no es va poder
aguantar més i digué:
-Jo no sé música, però amb un sol dit puc tocar
qualsevol melodia al piano...
Es va guanyar una certa admiració de conjunt. I una
mica d'enveja, cal dir-ho tot. Un dels contertulis,
picat, va dir:
-Doncs jo em puc ficar amb un sol peu a qualsevol
galleda.
Es produí un empat d'aquells tan angoixosos, i
sort que sempre hi ha algú que hi acudeix per
desemboirar l'ambient.
-D'acord, d'acord... -digué una veu-. En aquest
món, tots som uns solistes de poques cordes.
O, almenys, ens ho pensem...
Encara que sembli mentida, això va salvar la reunió.



Pere Calders. Un estrany al jardí, 2001

Aura

Els colors que predominen en aquest 
poema gairebé es redueixen a dos: 
negre i vermell. Sobreposades a aquestes
franges de color, hi observeu un seguit de
representacions brillants: estels, planetes,
constel·lacions, cometes, etcètera.

* * *

Peu i mitjó
a la mateixa sabata:
un món.

* * *

Jo soc un,
i el temps ha acabat
per fer-me molts.

* * *

L'admiro com a creador, però no pas
com a home: és negatiu, insolidari
i individualista i violent i cruel
amb aquells qui ell considera els seus
inferiors.


* * *

El poeta escriu el poema
i s'enretira unes passes per
veure l'efecte que fa d'un tros
lluny.

* * *

Tornarem a vèncer! Estic
segur que d'aquí a uns quants anys
una gran avinguda de Barcelona
portarà el nom de Pompeu Fabra.




Aquest poema ha estat escrit durant la tancada a Montserrat,  desembre de 1970.


De Ot. 1984
Joan Brossa, dins, 

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcells i Albert Roig.

Què és l'amor

Què és l'amor, nina, em preguntes?
Senyal que no l'has sentit;
i amb mes pobres comparances,
com te'l podré definir? 

No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills,
i als quinze anys l'amor arriba
sobtat com un terbolí. 

L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil;
l'únic bé que deixà traure
Déu a Adam del Paradís. 

Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit,
dolça com la veu dels àngels,
pura com el seu somrís. 

Mes no hi ha instrument que puga

est cant del cel fer sentir

fins que el cor se torna una arpa

que ressona en altre pit. 

Marià Aguiló

Hanníbal i jo

Sento que no soc sol. Una rosa germana
posa en la soledat un pes d'emoció.
Obro sobtadament els ulls. Ningú, sinó
els ocells, al balcó, entre cel i barana.

Cegat pel sol, al meu davant, el vell silló
té una mirada fonda - per un instant humana.
Ets tu? Com si esperés aquell cabdell de llana,
Hanníbal als seus peus ronda somniador.

Els meus somnis també ronden plens de tristesa.
Hi ha un ram mate de roses damunt de l'arquimesa
que sembla que només l'hagis pogut fer tu.

Hanníbal tanca els ulls amb unció felina.
I mig d'esma, el meu cor, com altre temps, afina
versos amb el teu nom, que no sabrà ningú.


gener 1938

Màrius Torres. Poesies. 1977

Als pobles

Als pobles. Déu no viu pas en un racó,

com pensen els incrèduls, sinó arreu.

Beneeix el sostre i la vaixella,

i obre honestament els porticons.

Als pobles, Ell hi és massa. En una cassola

fa llenties els dissabtes a la nit,

balla, somnolent, damunt del foc,

i em pica l'ullet com si volgués un testimoni.

Aixeca tanques en silenci, casa una noia

amb el guarda forestal. I com de broma

fa que el caçador sempre erri el tret

quan intenta abatre un ànec.

La possibilitat de veure tot això,

tot escoltant la tardor com xiula,

és en essència l'únic plaer

que un ateu es pot permetre en un poble.

Joseph Brodsky

Reduccions : revista de poesia. núm. 100, p. 125

Traducció de Xènia Dyakonova i Oriol Prat

La poesia

Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten...




Joan Fuster. Terra en la boca : poemes, 1953

Moviment del port

Miralls i núvols
al gris del cel
i al gris del mar

El fum i les sirenes
i el fosc dibuix
dels estibadors del moll

Les grues mouen el bec

Remolcadors i gavines

Aquell vaixell tan negre
qui sap d'on ve?

Aixeco els ulls al cel
el sol és nou cada dia

1952

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000

La construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes venen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona.
És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggeridors de la nostra ciutat.
Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes
que  busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.

Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la catedral,
s'enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant
el magnífic tram conservat de l'aqüeducte romà.



(Fragment)

Dani Cortijo. Històries de la història de Barcelona, 2010

Sobre un epigrama de la poeta Mero de Bizanci

Epigrama


A l'àuria clastra penges d'Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís.
Ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.


Variació


Orfe de columna, com de l'om la vinya,
capitell de pàmpols, nèctar de raïm,
no envegis les fulles més tendres que et volten.
És que Dionís podrà protegir-les
del fred de desembre, dels llargs dits del vent?
L'hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte
en la teva llarga, daurada tardor.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Lluna mareta

Així com el Sol
ens pesca a l'encesa
i som llur joguet
fins que, tip, ens desa,
la Lluna serena
ens canta non-non
jugant a ser mare,
mostrant-nos la cara
quan el Sol es pon.



Francesc Morera. D'un intent amagat. 2008

Una adreça blanca...

Una adreça blanca, amb geranis rojos,
té la meva amiga.
Són les seves lletres un orgue
de missa de noces,
i quan pens en ella setze canelobres s'encenen,
setze canelobres de plata
davant l'adreça blanca, amb geranis rojos...


Miquel Bauçà. Una bella història, 1962

Visió d'Alguer

Ses bella quan te veig a la marina
finestrara com noia enamorara;
del sol besara ès sempre la tua cara
honorara de mès que una reína.

D'Espanya el gran monarca t'ha lloat:
Bonita por mi fé: bien asentada.
Catalana és la nostra llengua amada,
català és l'esperit encara honrat.

Forta i segura, bella, enguiriara
de muralles i bastions i torres grans:
del mar duenya sempre ses estara.

Més bella ses però quan festa i cants
ralegren la tua neta passejara,
ditxós jardí de tots los amants.



L'Alguer, 1956


Pasqual Scanu. Poesia de L'Alguer. 1970

Dibuixos de M. Dolors Mezquida i Sans.

Llibre de ciutats

Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Strasbourg

Em sembla sentir
trepig de botes encara
però vents de pau
duen ressons de campanes
que desperten els diumenges.




Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

Suc

Si he d'esprémer un cítric que siga aquest de l'ànima,
el que fa l'acidesa gota a gota més dolça,
el d'estrényer la rauxa sense treva,
contra la polpa el món, d'una glopada.

Si m'he d'empassar verdes les tronades
que aquesta llengua siga la que taste
l'última ametla amarga amb alegria,
i que escuren les mans tota la pica
amb les ungles trencades contra el marbre.

I quan hagen tancat i siga l'últim
i encara em plaga un got de lluna plena,
que em puga acomiadar com una font,
a dojo la canella omplint l'estómac.

Quin suc la vida a canvi de la set!




Eduard Marco, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 100

Set

1- Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma.

2- Per tota resposta: m'estimaria més no fer-ho

3- Tota la vida en silenci

4- Que el teu creixement sigui mesura de penombra

5- Aprofitar la humitat interna

6- Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos:

7- Fer-se pou.

Martí Sales, dins,

22è Festival Internacional de Poesia de Barcelona... 2006

Director del Festival: Víctor Obiols

La trinxera

Són un prodigi els dies de la sal

com si fossin un somni somniat per algú altre!

Talment un drama d'un jutjat

que acaba aviat.

Comencen a respirar, si els recordes.

Els turons oblidats en el rebuig dels vessants de muntanya.

Les muntanyes que s'enlairen per ponent,

els carretons dels morts de les patrulles

i la fe completa de la mort.

Les mans que sorgeixen de la fosca per dir-t'ho tot.

La germanor pregona que no duu a la saviesa,

els mots que no són els adients per a indrets elevats...

Són ben estranys els dies de la sal;

reprovables com un conreu corromput

i com la solitud en la caverna.

Mentre nosaltres hi pugem, ara és així:

sotracs, com deixats anar rere nostre sense retorn.

Les nostres albíxeres fosques

exerciten el son.

Noms i cognoms llargs fins al mai.

Accents, també, que evoquen un camp que no tornà necessàriament.

Són miraculosos els dies de la sal

mentre no esmenin el record.

GhassānZaqṭān, dins, 

21è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2005

Foguera en francès

Quan et vaig demanar ajuda per a treure males herbes
vas arrencar les prímules.
Per això ara tens prohibit els parterres
i ets confinat a la poda i la crema de rostolls.
Però puc veure com t'ho passes de bé
fent cops de dalla al teu voltant amb aquest matxet Gurhka
que el nostre fill petit va dur de contraban de l'Índia.
M'encanta mirar-te -amable i prudent com ets
voleiant la roba als quatre vents.

...

La meva pell escolta


(Fragment)

Anna Crowe, dins 

 Europa és una dona. 2007

Ed.: Anna Aguilar-Amat

Hem llevat l'àncora,

Hem llevat l'àncora,
tracem camins al mar,
anem a l'orsa
amb el velam encès.


A l'arbre mestre
un cos esvelt de dona,
pàtria blava,
l'herència d'un vell somni,
un territori de records,
arrels com dies i una llengua
ulls endins,
mar endins
d'Alacant a Cotlliure
de l'Alguer a Ciutadella.


Singla la nau
per un camí de llum.


Esguardem l'horitzó
Quatre veles hi onegen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava..., 1997

La Segarra

El tren anava ple

i sols quedava el goig de mirar

per la finestra.

Camps de la Segarra amb l'or

del blat espetegant sota el sol

en mig del roig tremolós de les groselles.

La lentitud del tren deixava entrar

l'olor d'espígol encès

que em transportava a les golfes de tantes

nits ardents,

o quan a l'alba ens perdíem pel terròs

d'oliveres com si fos aquell l'últim cop

que trepitjàvem la terra.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008

Pròleg: Manuel Forcano

Van demanar-me un poema sobre la guerra

Més val, penso, que en un temps com el d'ara
La boca tingue tancada un poeta,
I és que al capdavall no tenim el do
D'encaminar un estadista; ja s'ha compromès
Prou qui a una noia agrada
En la indolència de ser en flor
O a un home vell en una nit d'hivern.

6 febrer 1915


W.B. Yeats. L'espasa i la torre, 2005
Tr.: Patrícia Manresa Ní Ríordáin, Albert Roig

Corbata a l'americana

Es deixen penjant les dues extremitats de la corbata
davant el coll; després se n'agafa una que s'enllaça
amb l'altra i, totes dues plegades, s'alça la primera,
es fa un nus a la meitat, i l'altra punta es fixa en els
baixos de la camisa, és a dir, a prop de la cintura
dels pantalons, i es dóna a la llaçada i a la punta
petita la gràcia que hom pugui.


Joan Perucho. Monstruari fantàstic. 1984

Lloança

Per què hi ha persones a qui
admires?

Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.

Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.


Teresa Grau Ros

Davant la mar

Una ciutat per a ser valorada

s’ha de poder pensar amb calma.

Una bona hora per admirar-la

és cap al tard quan ja has reposat,

quan el sabor de tot allò

que els sentits han copsat, esclata.

I les flors, l’ànima i la màgia
ens dediquen una dansa.

Una ciutat per a ser estimada

se n’ha de tenir molta cura.

Fer per no destorbar-la,

cap al tard, entre les onades,

les barques i els que passegen

a la vesprada.
Ran del sol que s’amaga

i la lluna traient el cap,
vermella, de l’aigua.

Una ciutat per a ser respectada

se n’ha de saber, d’escoltar-la.

Una bella hora per entreveure'n

l'essència és cap al tard,

quan les pedres daurades diuen,

convençudes, que tot és possible,

que l’Europa d’ara és més

democràtica que mai

i que el camí d’avui 

i el de demà,

es fa estimant.

                  Estiu de 2012

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

                                           

Jardins d'Itàlia

Tendra és la nit sota aquest pont de l'Arno.
Fiesole és d'or i els arbres alterosos.
Me'n vaig per la Toscana lluminosa,
ans sortiran Ravenna i sant Pere Grisòleg,
la imatge moribunda de la Gal·la Placídia
sota una lluna de bronze que s'oxida amb el vent.
Andrea della Robbia ho veu des del Bargello
acariciant la testa del pillet amb els rínxols.


Joan Perucho. Els jardins botànics, 1996

Ets

Com el sol després de la tempesta,

com la pluja en la sequera,

com els estels en el firmament,

com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,

com un somriure després d'un plor,

com una bombolla d'aire fresc,

com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,

com un fil d'or en un cabell bonic,

com una barca camí del seu port,

com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

L'estiu

L’estiu

converteix les hores

en peces de roba

que estenem  

mentre el sol

ens escriu poemes a la pell.

Sara Guasteví

Estiu

Galls carboners
i grills fan melodies
a l'horabaixa,
mentre, el bosc escolta
el silenci del vespre.

La plenitud,
l'amor aconseguida,
estima, cor,
estima nit i dia
per si demà fos tard.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011