Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
18 d’abril 2013
Jurat
El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.
Possible premi.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
14 d’abril 2013
Els verds de l'Empordà
Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.
El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.
El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.
El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.
El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.
El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.
El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.
El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.
El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.
Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.
M. dels Àngels Vayreda i Trullols
veureu tants verds que no els podreu comptar.
El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.
El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.
El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.
El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.
El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.
El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.
El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.
El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.
Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.
M. dels Àngels Vayreda i Trullols
Es troba en el llibre:
Compilador Esteve Albert i Corp.
Viure autènticament
Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.
Fragment
Francesc Torralba. L'amistat. 2008
13 d’abril 2013
Voldràs la rosa?
Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.
Susanna Rafart. Baies. 2005
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Vistes al mar, 3 i 4
III
Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.
IV
Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!
Víctor Català, dins,
Absurd esforç
Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.
Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006
Premi Amadeu Oller 2006
Desmuntatge
- Van serrar les potes del cavall,
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
A Joan Fuster
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
A Joan Fuster
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988
01 d’abril 2013
A la memòria
Tu que tan fidelment on floriren les roses
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
D'un llibre estès
D'un llibre estès, el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.
Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.
Sant Jordi és l'aventura i el destí.
Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.
XI
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.
Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.
Sant Jordi és l'aventura i el destí.
Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.
XI
Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.
"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.
Transmutació
No em pintis més peixos al cel
ni estels al mar.
Mira,
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
ni estels al mar.
Mira,
la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
31 de març 2013
La cara de la reina
Bressola la tramuntana
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!
La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.
Maria Cinta Moreso i Rué, dins,
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!
La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.
Maria Cinta Moreso i Rué, dins,
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
Darrer comunicat
 |
| Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. (Fragment, p. 67) J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979 |
Aiguafreda
El meu poble és un tresor
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.
Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.
El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.
El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.
Carme Parella i Mas
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.
Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.
El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.
El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.
Carme Parella i Mas
Així és l'amor
Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1
Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.
I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.
XXIX
Carles Duarte. El silenci. 2001
Plotí, Ennèades, III.5.1
Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.
I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.
XXIX
Carles Duarte. El silenci. 2001
29 de març 2013
Temps, hem signat una treva
El vent del nord m'ha deixat un cel clar
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.
Hem signat una treva, temps benigne.
No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.
Hem signat una treva, temps benigne.
No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.
Hem signat una treva, temps benigne.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.
Hem signat una treva, temps benigne.
No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.
Hem signat una treva, temps benigne.
No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.
Hem signat una treva, temps benigne.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
25 de març 2013
Llum i tu
La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna
Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993
de la cúpula de cristall
Arbres, ocells, ulls,més alta.
clouen les parpelles encegades.finestres
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna
les paraules.
I
Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993
24 de març 2013
Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
M.Martí i Pol
Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.
Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.
De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,
i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.
Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993
M.Martí i Pol
Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.
Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.
De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,
i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.
Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993
23 de març 2013
De la terra que s'obre
De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.
Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.
La matèria es transforma,
es desclou una flor.
X
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.
Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.
La matèria es transforma,
es desclou una flor.
X
Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.
"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.
Un raig de sol
Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.
Glòria Fandos
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.
Glòria Fandos
Es troba en el blog:
Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009
22 de març 2013
Si pogués sentir
Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.
I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.
I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
20 de març 2013
Llamp I
Quantes vegades
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!
Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!
És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.
Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!
Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!
Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!
És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.
Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!
Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011
18 de març 2013
L'estat poemàtic
Tot poema bo és una mena d'utopia
W.H. Auden
A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.
A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.
A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.
Bryan Martin Davies, dins,
Poesia gal·lesa actual. 1992
W.H. Auden
A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.
A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.
A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.
Bryan Martin Davies, dins,
Poesia gal·lesa actual. 1992
17 de març 2013
Cabotatge mediterrani
Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.
Fragment
Josep Pla. Cabotatge mediterrani. 1991
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.
Fragment
Josep Pla. Cabotatge mediterrani. 1991
Si vols que planti cara dóna'm claus
Si vols que planti cara dóna'm claus
Arribarà el moment, vindran els nostres...
i vint ralets d'independència plena;
dóna'm permís que vetlli a les petites.
Arribarà el moment, vindran els nostres...
I si no és cert, ens resta l'esperança
que és mare de la ciència, de l'acció.
Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998
Dins el Parc de Bayreuth
A Roser Mateu
Debades cerc la tomba del poeta,
entre els racons de flors,
sota les ombres
dels arbres centenaris...
Debades cerc la tomba del poeta.
Amb la claror del sol, rejoveneixen
els vells, que seuen en els bancs recòndits;
i juguen els infants
en les daurades avingudes.
Debades cerc la tomba del poeta.
Els estanys reflecteixen, lluminoses,
les branques que s'estenen damunt l'aigua,
i els cignes porten les llegendes
sobre llurs ales tremoloses.
Debades cerc la tomba del poeta.
Lleus murmuris i sons a dins les branques,
càntics d'aucells i músiques incertes,
bullici dels infants:
Orquestra eterna.
Debades cerc la tomba del poeta.
Mes una llosa el viatger afina,
damunt la terra palpitant:
no trepitgis la terra desolada
sense cap nom, sense llegenda!
Sols una rosa
viva d'amor i de somnis,
damunt la pedra nua:
Debades cerc la tomba del poeta!
Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997
16 de març 2013
Quan el vent
 |
Quan el vent verdeja, algues i mar, dits d'heura, les aigües són vidres al llac. Quan el vent grogueja, sorra i petxines, manolls de narcisos, la lluna s'amaga al llac. Quan el vent s'enrojola lluny en la mar, civada i pomes, focs s'encenen al llac. Quan el vent s'enfosqueix i el sol s'oculta dins els cellers del llac, trobaré de bell nou el que he perdut. Euros Bowen, dins, Poesia gal·lesa actual, 1992 |
15 de març 2013
somrís sunrise
Trenca'm l'alba a punta de somriure, i desgrana hores de
carrers amples i llambordes brillants, inaugurades per un sol
de matí, que em duguin cap al tard. Ets desig-somrís, encara,
que espurneja tornant cap a casa per llavis de contorns
incerts, sota la llum dels fanals.
Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012
carrers amples i llambordes brillants, inaugurades per un sol
de matí, que em duguin cap al tard. Ets desig-somrís, encara,
que espurneja tornant cap a casa per llavis de contorns
incerts, sota la llum dels fanals.
Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012
10 de març 2013
Acta
Es reunien els homes per a tractar
de la cosa pública: dels danys a la bastida,
de l'atac dels malfactors, de les tribus veïnes
en comerç o en guerra, de l'impost de duana,
de l'abastiment d'aigua, de la festa major.
Mes d'acords i debats, d'obediència i respecte,
de res no en quedava cap senyal o memòria.
Fins que un dia l'escrivà va estendre
el full grogós de pergamí, en blanc encara,
enrotllat curosament pel sacerdot.
A l'inici de la pàgina primera
d'aquell llibre primer
l'escrivà posà la data
que li havien donat els astrònoms.
Amb atenció parà esment
al que deien els caps de la tribu.
Vacil·lant, començà a escriure l'acta primera
de les reunions del Consell.
I el temps començà a moure's.
Gaspar Jaén. Del temps present. 1998
de la cosa pública: dels danys a la bastida,
de l'atac dels malfactors, de les tribus veïnes
en comerç o en guerra, de l'impost de duana,
de l'abastiment d'aigua, de la festa major.
Mes d'acords i debats, d'obediència i respecte,
de res no en quedava cap senyal o memòria.
Fins que un dia l'escrivà va estendre
el full grogós de pergamí, en blanc encara,
enrotllat curosament pel sacerdot.
A l'inici de la pàgina primera
d'aquell llibre primer
l'escrivà posà la data
que li havien donat els astrònoms.
Amb atenció parà esment
al que deien els caps de la tribu.
Vacil·lant, començà a escriure l'acta primera
de les reunions del Consell.
I el temps començà a moure's.
Gaspar Jaén. Del temps present. 1998
Març
Sempre sents fred quan et desvestiria per plantar-te
totes les flors de marge que jo em sento dolces.
T'ho dic: tot això que sembla herba ja és blat,
tot això que encara confons amb gebre, són flors,
escolta les sangs com granen fremint per fruitar.
Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006
totes les flors de marge que jo em sento dolces.
T'ho dic: tot això que sembla herba ja és blat,
tot això que encara confons amb gebre, són flors,
escolta les sangs com granen fremint per fruitar.
Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006
Edició a cura de D. Sam Abrams i de Ricard Creus.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)