al fons de la vall verda,
llança el teu cant profund
cap a la lluna nimbada d'argent.
Ets una caseta tremolosa
amb els murs enfarinats, on
semblen plorar esglaiades
nimfes vestides de lli.
Dins teu, despert, el moliner
sempre et vigila, molt blanc,
i segons calgui, lent o ràpid,
dona corda al teu cor bategant.
Ei, molí, tempesta presonera
entre els arbres. Mol, mol,
beu escuma, plou farina:
plou abundància del teu pit de pedra.
Atura el rierol en el seu curs
prenent-li la crinera abundosa.
Tornada cant, la impetuosa cascada
fes que es precipiti en l'abisme.
Carros, carros innombrables
pel vial blanc del molí
et porten la molinada.
Ei, molí, gira, gira.
Que el blat esdevingui farina
en el ventre de les atrafegades moles,
on preses de febre infinita
grinyolen i giren.
Que els grans esdevinguin pols
sota les moles abraçades,
sota les roques que es roseguen
que el blat sigui flor de farina.
Fes que s'omplin els sacs
en fileres, i tornin a dreçar-se,
i els carros, havent-hi deixat l'or,
sondrollant, se'n tornin plens de claror.
Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000
Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian
Introducció de Maria Ohannesian
