Introducció

A posta hem deixat de remarcar la valor
en conjunt de la poesia de Ramon Llull i 
la del seu misticisme ardent, car això ens
hauria portat a fer consideracions sobre
la seva obra en general, més pròpies de
futurs volums d'aquesta col·lecció. I és que,
segons el que dèiem suara, no tot allò que
En Llull escrigué en rima és poesia, ni les
seves obres rimades -salvant casos esporàdics-
són les més interessants en aquest aspecte.
Ramon Llull poeta, en lloc no es manifesta
tant com en molts dels seus tractats escrits
en prosa, entre altres el magne Llibre de
Contemplació i la novel·la Blanquerna, que
conté aquell breviari místic que es diu
Llibre d'amic e amat.


(Fragment)


Ramon d'Alòs-Moner, dins,

Ramon Llull. Poesies, 1980

Lo desconhort, XXXVI

«Ramon, els filòsofs que existiren antigament

d'aquesta Art que tu tens no tengueren coneixement,

per la qual cosa sembla que no sigui de gran profit;

i si ella fos vera, hauria estat en el començament

pels filòsofs trobada, car llur enteniment

fou més alt que el teu. Però si no dic veritat

i l'has rebuda de Déu, estàs equivocat

quan tems que després de la teva mort véngui a no-res,

ja que tot allò que Déu dóna ve a bon compliment.

Més encara, mentre que els antics vivien,

les arts que conreaven no foren objecte de lloança,

sinó que ho han estat pels altres posteriorment.»

Ramon Llull. Cant de Ramon ; Lo desconhort, 2005

Capvespre

Cansada,
torno a Claret
sota l'embruix
d'aquest capvespre
encalmat,
que ja declina.
I una remor fugaç
sembla musicar
els records,
que ressonen llunyans,
com la claror del dia.


Helena Creus i Esteve. Capvespres, 2000

LLEIDA A MARIA

Hi té la casa oberta i franca,
és al taller amb el Blau al front
i a l'Acadèmia amb capa Blanca.
Maria, a Lleida, és al seu món.
           Oh, com us plau
           el Blanc i el Blau.


(Fragment)


Antoni Fortuny i Feliu. Santa Maria d'Avui, 1999

A la mare

Tot el que jo he fet
ha sigut seure'm vora el riu

i donar-vos aigua.

Quan me n'hagi anat,

sabreu veure el riu?

Maria Carrera Massa. 65 poesies amb cor i una llàgrima d'or. 2006

Entenc i sento

Solament dius entens més en bondat

mes jo entenc i sento també en experiència

de muntanyes de la mar, pau, mots

i planúries de la nostra terra.

Entenc i sento que hem crescut i madurat,

el coratge i les accions que ens han guiat,

l'aprenentatge continuat i les senderes

que entre tots hem creat.

El sentiment estès i perdurable

d'un territori barreja de vida

alegre, saludable i civilitzada.

Teresa Grau Ros

BLAU

                      Per a Joan Hernàndez Pijuan

                   I

T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.

I sents el nu batec
on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.

Tota la vida et cap als ulls
quan mires el silenci
i veure és un retorn.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010

XLII

Crec encara en el destí dels ulls
i en la remembrança d'un món
en què vaig cercar somnis i promeses,
en què vaig respirar territoris i roselles
i on ara habito aquest designi d'escuts i solsticis
per tal de fer sobreviure uns pocs mots
amb l'esperança de poder, amb ells, saber-me i preservar-me.

...

                                       Recordeu-ho:
tot mot necessita un sol alé per ser habitable. Viviu-lo,
assoliu-lo entre els parpells i els exilis,
sotmeteu-lo entre els records i els capvespres
ara que encara el segle no us ha malmés projectes
i plenilunis.


(Fragments)



                                                     Vall de Fadiel,
                                     Estiu de 1989 - Gener de 1991


Manuel Garcia Grau. Els signes immutables, 1991

El forn vell

   El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.

   Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.

Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.

   El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.

   Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.

   Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!

   El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.



Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011

Dels que en treuen profit

Hi havia una vegada...
Els intel·lectuals occidentals
mai no donaren vàlua a Auschwitz.
Molt poc generosos. Molt estranys,
quan diuen que va ser, precisament, aquest nom
el que els va fer guanyar per centúries
—la llarga guerra contra Déu.



Les Murray. Poemes subhumans. 2000

Traducció de Víctor Batallé.

Edició bilingüe.

Jardí de Shakespeare

No et diré, pel teu art,
d'on han sorgit els arbres
que s'avancen com les gralles als teus anys.

Aquí tens la mandràgora i la rosa,
l'arç de la lluna, el gerd i l'albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t'assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.



Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

ÚLTIM

Deixo el cabdell, abandono a la sort
del pendent l'última oportunitat
de tornar a construir la casa i enfilo
el camí que puja dret cap als núvols
que cobreixen els cims de la muntanya.

(Fragment)


Manuel Queralt. Trit. 2000

Camins

Buscar camins quan el sol
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple  d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.

Mirar amb ulls grossos el dia.



Imma d'Espona. Instants. 2007

Pròleg: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera

Des de les Closes, II

Recorda sempre aquesta claror
de la tarda -assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos-
com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.
`


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

La creació

                        I

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.

                       2

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
                                               A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.

                        3

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

                        4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

                        5

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

                        6

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

                        7

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
                              No res: una fotesa!



Miquel Martí i Pol. La fàbrica. 1981        

Fil de maragdes

TAMA-NO-O


Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.



Carles Riba, dins,

Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003

què en recordarem

què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.

Se'n recordaran
els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?

Sabran de com podia alentir
el creixement
retardar la maduresa?

En reconeixeran
les narius endarrere?
La incisiva única?

Sobreviurem nosaltres, sabedors
de tota la nostra imperfecció?




Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

Les tres princeses

(de La-Kiu-Fenc)

En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.



Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Ed.: Joaquim Molas

Camí de cada dia

Camí de cada dia,
fet no ben bé a la mateixa hora,
et retrobo pertot, en l'aire, a les butxaques,
en forma vaga d'esperança nova.

Quan t'oblido romans, però,
i quan fins oblido que estic content
em reserves una sorpresa
per si la sé trobar.

Meravelles de nacre i de lacre
arreu.
Camí de cada dia, per a la meva joia,
lleuger lleuger pendís del cel.



Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Ressò de veus llunyanes

Ressò de veus llunyanes,
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.




Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

Després de la tempesta

Oh casal claríssim!

Qui t'ha iluminat?

L'auri sol puríssim

de la llibertat.

(Fragment)

Antoni Rovira i Virgili, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Descobrir la bellesa

Descobrir la bellesa i aconseguir la saviesa de la senzillesa.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

polsim

polsim, polsim, pètal de la rosella,

bé que es desfà, ala de papallona,

del límit neix l'extens vol de la música

Edat de fang

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Gràcies

Gràcies
per ser un pont
creuant l'abisme.
Per ser vent fresc
quan fa calor.
Per ser un estel
en la nit fosca.

Gràcies
per fer de pluja
en temps eixorc.
Per posar molsa
al pas dels dies.
Per ser el timó
del meu vaixell.

Gràcies
per ser el meu far
en temps de boira.
Donar cadenes
en port de neu.
Obrir un túnel
als impossibles.

Gràcies
per ser fidel
als sentiments.
Per ser arrel
del mateix arbre.
Per donar saba
en els seus fruits.


Assumpta Forcada. Fotosíntesi. 2004

Bescoll

Dic del bescoll
una vall en repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.

Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s'amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.

Tèbia és la pau dels cossos en silenci.
Tebi el silenci compartit dels feliços.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

aixella

aixella  F Regió del cos humà situada
a la part inferior de la unió del tronc
amb el braç.

|CS  axila, sobaco  M FAM
|AN armpit
|FR  aisselle
|AL  Achsel(höhle)


Diccionari de la llengua catalana : multilingüe : castellà-anglès-francès-alemany, 1997

TERRA NOSTRA (Portada de la pel·lícula ELISABET)

Basta mirar el cel,
basta veure els arbres,
basta mirar els cims
de nostres muntanyes
per sebre per què
tots t'estimam massa.

Basta veure el llamp
sentir udolar el vent
i veure com cec
s'estimba el torrent,
per sebre per què
aquesta sang nostra
tant teva se sent.

Terra, terra nostra
la meva cançó
del més alt turó
davalla a la plana.
Just com el torrent,
com la tramuntana.
Terra, terra nostra
el teu llamp m'enrampa.


Calaixera


Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

qui diu la mort? és l'amor

qui diu la mort? és l'amor

aquella dama de l'eina negra,

no és la mort ni l'amor

ni hi ha dama i res no du

són les ombres escapadisses

dels astres, de la nit

i de les pors res no en saben,

mentre pasturen plàcids,

negres cavalls als prats veïns

De Poemes esparsos i esbossos, [6]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

Corísies

Corísies al Viale Antonino De Leo

El pi ver

A la terra dels avis i del pare,
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l'esguard delícia,
s'aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d'aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d'atleta
a nostra mà d'infants inabastable.
Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l'atuiria:
una ventada, abraonant-lo amb fúria,
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.



Maria Antònia Salvà, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues