Als grans aeroports

Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor

Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Sempre és tard

                     i totes les peülles meves guarnides, en allò
                     que jo era: una dona travessant la claredat
                     del silenci de mi mateixa i la meva ruta.
                                           VERONIKA PAULICS

Al seu costat,
triomf fora del temps,
roman encara aquella
que ara marxa.

I perquè sempre és tard,
única-
ment ser
en el no
els empara.

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

    

Seguim el solc de les idees

Seguim el solc de les idees.

Però la vida és una,
inhòspita, incompleta,
incomprensible, inajornable,
incòmoda, innocent,

arraconada en el futur
per l'inútil propòsit d'abastar
desitjos brillantíssims,
ocells del paradís.

Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

L'oracle

L'oracle vetlla
el fat dels nois que fugen
com bons atletes.

Haiku d'Oracle

Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.

Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004

Tr.: Xavier Farré

Estacions

Hi ha dies que estàs a l'afeli
del sol de la il·lusió,
que l'hivern se't fa més dur
i les preocupacions han canviat
l'el·líptica dels dies.

Malgrat tot la vida
segueix la seva òrbita
i un dia t'aproparàs al periheli
i la calidesa i la llum
seguiran els teus passos.

—————————————

Estaciones

Hay días que estàs en el afelio
del sol de la ilusión,
que el invierno se te ha hecho más duro
y las preocupaciones han cambiado
la elíptica de los días.

A pesar de todo la vida
sigue su órbita
y un día te acercarás al perihelio
y la calidez y la luz
seguirán tus pasos.

Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología, 2011

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

Renéixer

Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.

Nati Soler Alcaide, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21

El cap del carrer

La palma de la mà
de dàtils no en fa pas,
i a la planta del peu
oi que no t'hi enfilaràs?

La taula té potes, sí,

però ves que no marca el pas.

I el tren, tot i que té cua,

no la remena pas.

Doncs el carrer també té cap

però no hi raona:

igual com passa

amb més d'una persona.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

Oracle

                         en la pupil·la on els perfils es perden

                                              MIREIA COMPANYS

-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.

Isabel Ortega, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa. 2020
Coordinació: Josep Gerona

Un company (cançó infantil)

Tinc un company que odio.
Quan vull enfilar-me als arbres
em diu "no, no, no, millor que no,
que relliscaràs i cauràs a terra".

Tinc un company que odio.
Quan vull jugar a futbol
em diu "no, no, no, millor que no,
que et marcaran un gol per sota el cul".

Tinc un company que odio.
Quan m'acosto a la nena que m'agrada
em diu "no, no, no, millor que no,
que no voldrà saber res de tu".

Tinc un company que odio.
Quan vull fer un petó al meu germà petit
em diu: "no, no, no, millor que no,
que el despertaràs".

Tinc un company que odio.
Es diu Vergonya.
Li dic cada nit "no, no, no de cap manera,
demà no et faré cas".

Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010

Tr.: Jon Elordi, Laia Noguera i Clofent

Alegria

Cos meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla,
Alegria! Bandera
coronant la torre─
bastides no calen
ni cordes ni noses...

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...

Cerca, mira, parla,

cenyeix graciosa,

domina i acaba

amb ta pura força

la meva ventura...

Intactes, les hores

em facin corona.

Clementina Arderiu, dins,

Poesia. 1995

Pàl·lid el dia

Pàl·lid el dia...

ㅡel cor hi consenteix.
Esquerpa a tota lluita
escuro l'aire just i estricte
per sobreviure la paraula
o la lletra esprimatxada
d'aquesta fe poruga
com l'escarnida, però
innocent, eruga.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó
de la Vila de Vallirana 2014.

Pròleg de Francesc Garriga.

Brilla un estel

                                          A un escriptor

Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.

                                          febrer 1985

Esteles íntimes (1965-2015)

Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015). 2017

Pròleg de Jordi Llavina

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

Més enllà de la veritat

Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat

i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot

Margaret Atwood. Política de poder. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de Caterina Riba

Verge

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,

on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser

Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX. 1995
Tr. Lluís Solanes

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.

Narcís Comadira, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Que la paraula

Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma  ―  que brolli el poema.

Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020

Epíleg de Víctor Sunyol

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.

Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

Llum

Vaig pel món cercant la llum,
que em cal llum pels meus sentits,
per menjar i beure i per l'ànima!
Vaig pel món i en llit de llum
m'adormia.
Petjo llum i nedo en llum,
llum de nit i llum de dia.
Vaig pel món i una flor ha obert
neta i segura la via.
Duc la llum viva als sentits
i és llum la força de l'ànima.
Tota la vida una llum
tota la llum dins de ma vida.

Palmira Jaquetti dins, 

Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010

Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.

Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí

El cel més blau

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.

Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995

Terra Alta

Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!

Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Finalment

Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.

Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.

La va convèncer.
El temps.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

Viure en una illa

Viure en una illa envoltada d'onades.
Viure a salts entre el sol i les algues.
Ser un pont llarg, llarguíssim. Ser el pont de Brooklyn
i esperar debades aquella pedra que algú
va llançar molt lluny amb un missatge escrit.

Duc enganxada als ulls la velocitat del cop
inevitable,
d'esquenes als mils cavalls de dents blanques.
Ho vaig prometre: estimaré Nick Kamen
sobre totes les coses. L'estimaré immòbil.
Perquè aquest amor, amor, ha de ser proporcional
a la profunditat del tall i a la seva geografia desforestada.

Com aquell descampat solitari i analfabet
que un dia em va llançar a la cara
una revista rebregada on vaig trobar ㅡ i arrancar ㅡ
                                    la teva fotografia.

Raquel Casas. Estimar Nick Kamen. 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

La flor de la tàpera

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.

Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985

Coalescència

Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.

Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.

Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011