Jardins. M'emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides, que s'allunya
sense retorn per l'aigua.
De: El caminant i el mur.
També es troba en el llibre:
Salvador Espriu. Poesia. 2013
A cura d'Olívia Gassol Bellet.
Jardins. M'emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides, que s'allunya
sense retorn per l'aigua.
De: El caminant i el mur.
També es troba en el llibre:
Salvador Espriu. Poesia. 2013
A cura d'Olívia Gassol Bellet.
Càlida i flonja,
la brisa em despentina.
Als ulls, la calma.
Els pensaments voleien
i lliures em sostenen.
De: Trobades: La natura i jo.
En un tancar i obrir d'ulls. 2023
Text: Montse Maestre Casadesús.
Il·lustracions: Delphine Labedan.
Epíleg de Susanna Rafart.
A Maria-Mercè Marçal
Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adeu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.
Maria-Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
He's more myself than I am.
Wuthering Heights, EMILY BRÖNTE
Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d'un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exhuberants del món.
Laia Martínez i López. Venus volta. 2018
Epígeg: Tomàs Arias.
Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?
De: Primera causa. Consagració
Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021
Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.
Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
palpar el cos
fins a la cicatriu.
amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.
fer-ne memòria. que ja
no dolga.
abril de 2024
per a Miren Agur Meabe
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
Rateta, rateta
si vas a la font
no caiguis a l'aigua
perquè no hi ha pont.
Rateta, rateta
quan passes el riu
no mires el sol
que no tot es riu.
Rateta, rateta
si vas a la mar
junt amb l'estovalla
posa l'esmorzar.
I si el sol solet
et vol enganyar
fes-li la rateta
amb l'espill del mar.
Empar de Lanuza
De: 10 poesies per escoltar. 2n cicle educació infantil (I3)
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pròleg de Marina Garcés.
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.
32. «Esperança» és aquella cosa amb plomes - /
Que es posa a l'ànima - / I canta la melodia sense
paraules - / I no s'atura mai - mai - (Poema 314,
1862.)
Emily Dickinson. Fragments. 2023
Traducció al català: Dolors Udina, 2022.
De petita em vaig adonar que les fulles
Tremolaven al ritme dels meus pensaments
I quan m'allunyava, les tiges de les plantes
Es doblegaven, a punt de desarrelar-se, i em seguien.
Després començaren a enlairar-se ocells
Estols, estols per damunt,
I aturaren el seu cant per sentir el meu.
I tan sols quan les bèsties començaren
A seguir obedients els meus passos
Em vaig espantar. Però ja era massa tard.
Ja no tinc dret a aturar-me.
Cada poema no dit, cada paraula no trobada
Posa en perill l'univers
Que penja dels meus llavis.
Una simple cesura del vers
Trencaria la màgia que dissol les lleis de l'odi
I els abocaria a tots, feréstecs i sols,
De tornada dins la cova humida dels instints.
Traducció de Corina Oproae.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 106-107
A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.
De: Pau Farràs i Montardit.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
Il·lustració: Rosa Vicent.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.
No tot és claredat a dalt de les alzines;
s'enfonsa un verd més fosc al coure de la llum:
l'home color de vi, les estrelles veïnes,
la copa de tenebra i tabac en un grum.
De tanta claredat, el fons del cel esclata;
com un timbal de fosca, el capvespre granat;
la llum esquinça al cel el blau de la buata,
el blau esquinçador del blau embuatat.
Feta estelles, aguaita la claror de campanes,
el safir de la llum, la comarca del vi:
el mar color de sang colpeja les drassanes
amb l'enterboliment del vespre carmesí.
Un fus de llum, un fus encès al cel que crida,
un fus al cel que tria la claror d'existir;
amb una esgarrapada, la túnica teixida,
de cap a cap l'esberla la llança del matí.
La túnica del dia i de la nit, la túnica
teixida per les ungles del vespre cabdellat.
Un rapte de centaures flameja en la nit púnica,
als enderrocs que miren les armes del passat.
Pere Gimferrer. La llum. 1991
També es troba en el llibre:
Barcelona Poesia. 1998
Antologia a cura de Gabriel Planella.
Ningú comprèn el nostre Stanley Kowalski.
Ningú percep la seva sensibilitat
quan llença cadires o escridassa la mare.
Ningú el seu crit desesperat
quan surt a caçar o s'esbatussa amb el veí.
Ningú entén la tragèdia
que li ha tocat interpretar a aquest home
que ha de desaprendre tota la seva masculinitat
i no pot, i no en sap.
Laia Carbonell. Nibrós. 2020
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2019
També es troba a:
«El llop era ver»
Violències masclistes
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Demano minuts i hores i mesos
quan la immediatesa trenca el fil i
sembla que no tinguem passat:
dies i nits
carregats de robins i pedres afganeses.
Mari Chordà. No com un so. 2022
Pròleg de Meri Torras Francès.
My mother forbad us to walk backwards. That is how the dead walk, she would say. Where did she get this idea? Perhaps from a bad translation. The dead, after all, do not walk backwards but they do walk behind us. They have no lungs and cannot call out but would love for us to turn around. They are victims of love, many of them.
Xerrada breu sobre caminar cap enrere
La mare ens tenia prohibit caminar cap enrere. Així és com caminen els morts, deia. ¿D'on havia tret aquesta idea? Potser d'una mala traducció. Al cap i a la fi, els morts no caminen cap enrere, però sí que caminen darrere nostre. No tenen pulmons i no poden cridar, però els encantaria que ens giréssim. Molts d'ells són víctimes de l'amor.
De: Short talks (2015 [1992])
Traducció de Núria Busquet Molist.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 130-131
Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies
d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia
quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa
que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.
Adrià Targa
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125
O amor das cousas
mancaba como a voz
dun can ferido que
viña desde moi lonxe.
L'amor de les coses
feia mal com la veu
d'un gos ferit que
venia des de molt lluny.
De Muiñeira da Pinguela (inèdit)
Lupe Gómez
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 52-53
Traducció d'Eduard Velasco.
De l'altra banda
dels cubicles on vivim
els nostres cossos són xerrics de matalassos.
Les parets són paper fi per dir els insomnis
plorallosos que ens tenim a cada banda
dels cubicles amb dos mesos de fiança
en què vivim.
Maria Sevilla Paris. Plastilina. 2021
Epíleg de Maria Callís Cabrera.
Com una cinta d'aigua que travessa
l'obaga verda sospirant tot just
i és tota adeus en el penyal adust
i en el pendís enganyadora pressa,
sempre passant i sempre romanent
com si fos ala i fos arrel alhora,
fidel al branc que es gronxa al seu devora
i a l'ocell que el deixà ploma-batent,
i ve l'hivern, el magre rapissaire
d'allò que es mou, amb argelagues d'aire,
tort de fumeres agres cap al cel:
a llunyanies meves decantada
la mort va deturar-me amb una unglada,
ai l'adormida soledat del gel!
De: Evocació dels morts. XVII.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2022. P. 113
Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.
Ametlla de tarda blanca:
creua'm el pit.
Separa els fils de pluja
dels mestrals grocs,
car el capteniment
frisa les cèl·lules
i flairosos, corbats,
dins viles mudes,
nodrim les soledats
de verds ben tènues,
amb una arena humida
als peus cansats.
I escoltem cada nota
del temps malalt
que empresona els turmells
i vol cremar
els tèrmens de les nits.
Som conscients
i som ben conscients
que els coralls es reclouen.
M. Antònia Grau
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
Baixava un pastor
per una vall fosca,
però en mirar el cel
ja té al nas la mosca.
Crida al gos d'atura
però ell no li respon.
Ovelles tossudes
no es mouen d'on són.
Llavors cau un llamp...
rosteix una ovella.
S'ha buidat el camp.
Li xiula l'orella.
Una tromba d'aigua!
A buscar aixopluc.
Es troba una porta,
gravat un escut.
Una escalinata
el duu a un soterrani.
A baix ensopega
i fa rodar un crani.
La closca li parla,
el pagès fa un crit.
Surt amb dues gambades
al mig de la nit.
Sota la jaqueta,
quina tremolor.
El pobre es pregunta
si és fred o és la por!
Fantasmades rimades. 2009
Text: Núria Albertí.
Il·lustracions: Luis Demano.
Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.
De: Escenaris paral·lels. Connexió.
En un tancar i obrir d'ulls. 2023
Text: Montse Maestre Casadesús.
Il·lustracions: Delphine Labedan.
Epíleg de Susanna Rafart.
No reconec de sobte
l'habitació del meu apartament,
com si els ulls foren pols
com si les enquadernacions
retines blanes.
Recorde haver escrit portat per sentiments.
Fa temps escric un llibre de poemes
com una bossa de la compra
sense cap misteri.
És un llibre de passeig
un passeig de pobres, al moll
del grau de Gandia i potser
acompanyat
agafat de la mà
d'un xica jove amb la poreta
tendra de ser
per sempre vella
en el futur que és cert i es pot llegir
en la portada d'un bestseller o darrere
d'un cotxe que Ell s'acaba de comprar.
No puc dir que haja sigut feliç
fent aquest ofici d'estiu
que és escriure, voluntàriament
i sense autocompassió
versos en hivern
un hivern interminable.
Em sent gros
em sent gros com el vent,
el vent que té
colesterol,
el vent que morirà
també.
He creuat el paradís
sense escriure
cap poema.
Estic molt cansat
i la companyia de les claus
i de les aus
queda dins l'idioma.
Que estrany.
De: L'únic que em queda. Avalon
Joan Deusa. Camelot o la poesia social. 2020
Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira
Tres o quatre colors es planten davant meu al ras de terra,
sense cap altre propòsit, ni ordre ni acció aparent, que
aquest de plantar-se. En el més viu de tots s'hi posa un pinsà.
Davant la certesa que la naturalesa és la imaginació mateixa,
m'he passat la tarda girant les fulles del portal d'entrada
perquè obrin cap enfora i tanquin cap endintre.
Així les coses, mica en mica, ha anat entrant al taller la
visibilitat i la presència d'un món moblat: l'immens saló
dels arbres.
Perejaume. El sol i les fogueres : 118 punts finals. 2022
Prínceps del silenci, oh taciturns
a qui cridava en els llunyans cels nocturns
la veritat de les estrelles mai vistes.
La vostra faç és la faç dels elements,
solitària com el mar i les muntanyes
vingué del fons de tot com les fontanes
dura i pura com ho són els vents.
Painéis do infante
Príncipes do silêncio ó taciturnos
Por quem chamava nos longínquos céus nocturnos
A verdade das estrelas nunca vistas.
A vossa face é a face dos elementos,
Solitária como o mar e como os montes
Vinda do fundo de tudo como as fontes
Dura e pura como os ventos.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022
Traducció de Rosina Ballester.
Epíleg de Carles Duarte.
Text en català i portuguès.
Rierols daurats s'escolen tartera avall:
orografia del no-ésser.
Or o grafia: fer del plom, or,
-L'escriptura, pedra fiolosofal.
De: II. Fam
Mireia Ibáñez Cid. Esta negra mala herba. 2024
Postfaci: Míriam Cano.