Enllà

perduts per un terreny inhòspit

retrobats al clar del dia

bategant a les portes del misteri

on l'amor es fon entre boires

clams d'alegria potser

tocs de silenci

enllà del temps enllà

d'espais incerts

perduts i retrobats

en la claror indecisa

d'un hivern en què els focs

es confonen amb les heures

Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004

Fina amor, joc extrem

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.




Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.



Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.



Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.



Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975

Senzill és el goig

He vist carrancs que volen cap arrere

i dos ulls que són peixos quan em parlen

d'amor. I tu, jugant a llançar pedres

que s'engul la muntanya. I el teu

alè engolint-se'm tota, com quan jugues

a llançar pedres que s'engul la muntanya.

Blau vora verd, i dos en únic cos

de cranc, de pi, de cel, de far, de nau

a sota el màgic clar d'una llum nua.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998

El versaire rebotega al poeta

És quan dormo que hi veig clar. Foix


Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


Pere Quart. Obra poètica. 1999

Ed.: Helena Mesalles

Tombant

Avui, vint-i-u de desembre,

he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...


I

Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985

Un gira-sol es gira

No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.

Si et lleves i surts,
la lluna es retira.

Si et lleves i vas,
un gira-sol es gira.




Joan Armangué, dins,


Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot

Il·lustracions: Mercè Galí

Cançó del pressentiment

Si pressento la mudança

entremig del meu costum,

és que alguna cosa hi dansa.

Serà boira, serà llum?

Ara soc com el qui es llença

dins la nau al mar pregon:

prou la ruta és dins sa pensa,

però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,

m'ha dut sempre a bon camí,

i en parlar-me ella una cosa

me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria

sens que en sàpiga res cert:

missatger que ella m'envia

son missatge ja ha complert.

Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985

Introducció i selecció Maria Mercè Marçal

M'és necessari l'ordre

M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,

l'incansable ruta d'una rel,

la majestat ombrívola d'un arbre,

la immediata transparència

de l'aigua, per retrobar-me.

Les mans, segures guies,

són flors descloses

que m'assenyalen camins.

Les mans no han après a

disfressar-se.

Soc filla del meu temps,

impotent de miracles.

Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.


Fragment

Doris Lessing. El quadern daurat. 2001

Traducció de Víctor Compta.

Mots

Ves amb compte amb els mots,

fins i tot amb els miraculosos.

Amb els miraculosos fem tot el que podem,

de vegades s'eixamenen com insectes

i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bons com els dits.

Poden ser tan ferms com la pedra

en què plantes el cul.

Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.

Són coloms que plouen del sostre.

Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.

Són els arbres, les cames de l'estiu

i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.

Tinc tantes coses a dir,

tantes històries, imatges, proverbis, etc.

Però els mots no són prou precisos

i els erronis em besen.

De vegades volo com una àliga,

mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte

i ser amable amb ells.

Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.

Un cop trencats

són impossibles d'adobar.

Anne Sexton, dins, 

Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 51

Traducció: Lluís Calvo i Guardiola

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.

Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.

Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.

Ningú.

Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.

Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.

Ningú.

En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  
Reduccions: revista de poesia. Núm. 89-90. P. 47

 Traducció de Lluís Calvo.

on reposen les aigües

Amb tu vaig conèixer el brogir

de les aigües salvatges.

Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany

on reposen les aigües.

                Pilar Cabot, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42

Si vols fer net

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.



Pilar Cabot,  dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39

Vinyala

              A Carme Brau Rius, amb afecte



Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.

Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.



Teresa Grau Ros

Epigrama

Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca


  a Josep A. Font i Cases


Joan Salvat-Papasseit

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.




Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999

Dona

Sabies el valor

de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt. Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

Dibuixos de Carme Riera

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Epíleg de Josep Borrell

Au coeur du silence

Au coeur du silence
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi



Louise Dupré. Les mots secrets. 2002

Els límits del temps

Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000

¿S'escriuen poemes

¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?

Pobres humans!
Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...

Signem uns drets humans
que no acomplim.



Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Manuel Grau Nadal

                                       Al meu pare

Ser pagès fa uns anys, no era com ara.

Podríem dir que era ofici antic i noble,

no més dur que altres, no,

gairebé mancat d'ajuts.

Un bon raïm o una altra bona collita,

retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,

el carro, l'euga, la borrassa.

Encara el veig, lleuger, xiulant i

colpejant les branques

enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:

fort i valent carregant portadores,

ajupit vers els ceps, fent-los reverència.

Fonyant, diligent,

engendrant el vi negre

que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era

per tots els racons del cos?

La pell ben colrada,

l'orgull d'una bona collita,

i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,

escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?

Acluqueu els ulls i veureu dansant

priores i priors enriolats,

uns caramellaires menuts cantant,

i, a ell, amatent, al seu davant.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Elogi dels diners

Diners del fals fan veritat,i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'home boig,
com més en tingui.

Diners fan bé, diners fan mal,
dinars fan l'home infernal
i el fan sant celestial,
segons qui els usa.

Diners fan bregues i remors,
i vituperis i honors,
i fan cantar predicadors:
Beneïts aquells.

Diners alegren els infants
i fan cantar els capellans
i els frares carmelitans
a les grans festes.

Diners als prims fan tornar plens
i tornen legítims els bords.
Si diràs "te" a homes sords,
aviat es giren.

Diners tornen els malalts sans;
moros, jueus i cristians,
deixant a Déu i tots els sants,
diners adoren.

Diners fan ara al món el joc,
i fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "sí".
Vegeu miracle!

Diners, doncs, vulguis aplegar.
Si els pots haver no els deixis 'nar;
si molts n'hauràs podràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé i no dany
per advocat té sant Joan.
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.



Anselm Turmeda (versió moderna de Llorenç Soldevila)

Com es fan els poemes - un punt de vista desacreditat

Si deixo anar
en lloc de retenir
gradualment entenc
com es fan els poemes.

Hi ha un lloc on la por cal que vagi.
Hi ha un lloc on el que s'escull cal que vagi.
Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin.
L'amor deixat de banda.
L'amor que vessa
de la copa massa plena
i corre a amagar
el seu jo massa curull
avergonyit.

Gradualment comprenc
com es fan els poemes.
Del temps no marcat en la fuga de records.
D'afeblits batecs en el cor que
corre.

Entenc com es fan els poemes.
Són les llàgrimes
que assaonen els somriures.
La rialla soberga
que omple la gorja.
L'amor deixat de banda.



Alice Walker

Traducció de Montserrat Abelló.


En el llibre, Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obre poètica 1963-2002. 2002. P. 354-355

I també es troba en el llibre:

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 108-109

Antologia en versió bilingüe.

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.

Ara esdevinc jo mateixa

Ara esdevinc jo mateixa. M'ha calgut

temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l'arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me'n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para`t, para't i atura el sol!



May Sarton, dins,

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 1993

Antologia en versió bilingüe

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



Fragment


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980

Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980

Les dues canes

Tots disposem de dues
canes d'avaluar:
segons com dius que penses,
ets honest o malvat.

Amb subjectius criteris,
amidem gent a pams.
D'acord amb ells, si mates,
ets assassí o sant.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Xoc

Veure't plorar
és, per a mi,
com veure altres morir.

Has estat immutable, permanent
com l'Equador,
a l'alçada de sols i de marees.
Ara és com si fossis un volcà
amb el cràter destrossat.

És elemental, això.
Com quan brosten plantes, o animals s'aparellen.
Hi hauria foc i estrelles en una ràpida besada,
les teves llàgrimes són tempesta que esclata.


Elisabeth Jennings 

Traducció de Montserrat Abelló.

La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.



Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes. 2009

Traducció de Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

Més que posseir

Les imatges s'esvaneixen, la rosa retorna
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.

Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.

Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.



Elizabeth Jennings, dins, 

Cares a la finestra. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.