Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
de la dona està una mica rosegat.
Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.
Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.
Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.
Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,
i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Traducció de Núria Busquet MolistPròleg de D. Sam Abrams
XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
