És l'estiu i ja fa fosca.

Són diverses les remors
que m'arriben sempre tènues.
Les famílies al fons
es restauren sense bregues,
parlen, miren al racó.
Les falcies ja s'amaguen
No travessa l'oratjol
el nansú de les cortines.



Miquel Bauçà. Obra poètica : 1959-1983, 2007

Les roses d'Isfahan

Les roses d'Isfahan, o de l'Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d'olor a Mossul, i a Damasc
l'esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l'un a l'altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.



Manuel Forcano. Corint. 2000

Els versos meus on aniran?

Us deixaré-adeu, adeu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]



Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.

Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.

Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.

Els meus versos on aniran?



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tramuntanal
qu.en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Bullirà .l mar com la caçola .n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra eixiran.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.

Yo tem la mort per no sser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lats:
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr.escàs voler,
que, yo morint, no meta mi.n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer- :

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.


Versió cantada per Raimon del poema d'Ausiàs Marc.

L'heura

En els ferros del balcó,

l'heura.

A les mans i en el record,

al mocador dels adeus,

l'heura.

Per dins la casa barrada,

al tapís, al guarda-roba,

a les tasses de cafè,

l'heura.

L'heura dins els ulls dels morts,

dins les llàgrimes dels morts,

estrenyent cada paraula,

florint per cada paraula.

L'heura, sempre l'heura

sobreeixint la paret, l'amor, el somni,

empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,

l'heura.

Josep M. Llompart. Nou segles de poesia als Països Catalans. 1986

Li farem un sargit al temps

Li farem un sargit al temps
per tal que no s'escapi.
I de tant en tant li canviarem
el fil i el color,
i li cosirem un trau
amb un botó ben gran
perquè no se'l descordi
i agafi fred.


Elvira Roca-Sastre. Poemes, 1998

No ets més que un nom

No ets més que un nom,
un record al meu quadern.
Qui em podrà indicar el camí
per trobar-te dins de cinc anys,
deu segles, vint segons?
La tendresa pren forma entre les teves mans
i el teu somriure infantil i fresc
com dotze pètals de corniol.
No et calles, no em negues aquesta espurna de pau
que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.
Vius el teu conte amb final afortunat.
I lloats siguen els déus
que et donaren la força
de l'estiu i les muntanyes.
Tu m'has donat un punt de tendror
amb la carícia dels teus ulls petits.
Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.

Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996

Germà, digueres, no em diguis

Germà, digueres, no em diguis
més això, que els únics que no es comporten
normal són els esdeveniments.

TOT
ERA
VEU



Enric Casasses. Canaris fosforescents. 2000

Com pintora

Com pintora

que pinta i torna a pintar

una mateixa imatge.

Així jo voldria emmarcar

una i una altra vegada

cada paraula.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998

Ara comence

Ara comence a estimar-vos. A tots.
Us estimaré profundament a partir d'avui.
He après, a força de penes, a força
de planes i literatura kafkiana, a estimar-vos.
Podeu, per tant, incloure'm ja en les vostres llistes.
Heus ací el fill pròdig de retorn del seu exili!
...

(fragment)


Vicent Penya. Sense un punt de record. 1961

Sense títol

No m'esperis. Ves tancant els arbres.
Els ho explicaràs. Estan pensats per a això.
A les fulles no els diguis res. No cal.
Que es girin vers la cinquena part del món.
Les portes tanca-les. Amb això ja en tenen prou.
Però no pas amb clau. Només figuradament.
Al vent digues-li-ho. S'arronsarà d'espatlles
i bufarà de nit. Bona coartada.
I digues-ho a les finestres que guarden la casa
amb els seus ulls perpètuament vigilants.
Això és tot. Res més no diguis a ningú.
Aparta els núvols nuvolats tan tossudament.
No m'esperis i les paraules no les obris.
La nit és massa abrupta. Fuig d'una nit així.
La nit és massa abrupta i no m'esperis.
Avui no vindré. Avui haig de morir.



Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un filat de teranyina
entre els dos esbarzers d'un pedruscall,
i, si mai rastre d'una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Un capvespre d'estiu

Par les soirs bleus d'été j'irai dans les sentiers. Arthur Rimbaud




Un capvespre d'estiu
aniré pels camins
buscant la caravana
que em porti a pas suau
on t'arrecera l'arbre:
serà llarga l'estada.



Josefa Contijoch. Les lentes il·lusions. 2001

Vull ocultar la pell

Vull ocultar la pell al tatuatge
que ara grava la teua mà segura,
vull eixe engany que trames amb la brotxa
primer sobre la cara, sobre els braços,
que em transformes el pit en un misteri,
que em simules al ventre una capella,
en les cames dibuixa'm un viatge
amb un únic projecte de partida
i sobre els peus escriu-me sols la pols
d'una terra sempre desconeguda.




Teresa Pascual, dins el llibre:

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Introducció, selecció i notes: Josep Palomero.

Epigrames

El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.

No hi ha albada sense llum
ni rosa sense perfum.

La terra negra al jardí
i el pedruscall al camí.

Crida el metge si no ets mort
i, ploguent, no reguis l'hort.

Si al pròxim traeix l'enfit
no li diguis: -Bon profit.

Qui de llibres bons fa estoc
sap que el saber ocupa lloc.

Toca més de peus a terra
el regidor de l'esquerra.

L'avi et deixa sense un ral,
la tia et pren la verema,
però ja t'han donat un tema
per a la tesi doctoral.



Una selecció per a aquest blog.

Carles Fages de Climent. Epigrames. 2002

Serenitat

                         A les mares

Tu que atorges el bé,

sense un bri de metzina,

de restar sana i estàlvia

dins de la pell humida

sota la pluja benigna.

T'has sentit confiada

a resguard de la infàmia.

Decisiva, has vetllat

per un futur millor

en minúsculs detalls.

Corprens a l’alba,

pedaleig de l'ànima,

suavitat a cada galta.

I et sents enmig d'ones

d’una mar en calma.

Gratitud abissal

que refresca les gotes

valuoses de sang

que circulen, dansant,

dins aquest cos amable.

Teresa Grau Ros

Tot el que visc

Tot el que visc s'assembla a aquell poema

que em creix de sobte a dins i s'apodera

de mi i em magnifica.

No soc jo

qui creix, sinó el desig de sobreviure;

i un cop ja buit de mots resto expectant

i se m'adorm el temps a la mirada.

Miquel Martí i Pol, Els bells camins. 2004

Alguns poemes

Alguns poemes són a contrallum
del desig i en hora blava i grisa,
naixen d'un ventre de mar i destí
de lluna, són bitàcola d'amor.

A les pàgines de pell que encengueren
l'alba he deixat callats els mots com peixos
que anuncien girafes en la nit.

Si et parla la mar a cau de batecs
entendràs avui potser la nuesa
dels estels que et mosseguen el delit,
sentiràs la meua veu de baladre
conjurant goles de llop i distància
per explicar-te què senten els nàufrags
de brúixoles que clissen el teu nom.




Maria Soledat González. Mar d'heura. 1995
Il·lustracions: Xavier Arenós

Premi de Poesia del Certamen Literari Ciutat de Vila-real 1994

Axioma

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.



Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997

Mar

A primera hora del matí
els de la brigada
et van treure de l'aigua.
Havia plogut tota la nit.
Deies que els metges
et recomanaven cervesa
i que la llimonada et feia mal.
Al mar, què li volies dir?



Noemí Bibolas. No passa res, 2002

Roser

Tot just t'adorms després que les besades
i el teu somrís final llimona dolça
culmina un dia més la vida encara
pos oli al llantiol, decant la roba
m'assec descalç, per la finestra guaiten
estels, prenc tinta i ploma
doblec un foli usat
al moll, les barques
onegen el teu nom
la cambra vessa
coral, liquen, petxines...

Ponç Pons. Al marge, 1983

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

D'ametlles tendres

D’ametlles tendres,
ginesta de tintorers
i fresquíssima mel.

Batre d’espigues,
nues feixes ratllades,
roges magranes.

Gotes maragda
de sol assadollades
pampallugues de vi.

Branques gebrades,
penjolls de fredolics,
fils de rosada.



Teresa Grau Ros

Una adolescent en la nit de maig

Contra l'arbre florit ton cos descansa;
defalliries i no saps per què,
i romp per primer cop la cobejança
el fil de ton alè.

Ta boca closa, part de dins murmura,
i ton braç, sense moure's, fa un convit:
més que la llum en els estels, fulgura
en els teus ulls la nit.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

A la peixateria

   "He donat el meu cor a una dona barata..." Palau i Fabre


Tot brilla sobre la parada:
la ganya resplendent i el blau
i aquell gel amb la falguera,
i el rosat grisenc del cranc.
Al mercat no hi ha qui no escolti la peixatera
amb l'eterna cantarella de sirena i davantal.
Reina meva, carinyo, bonica, reina meva...
Sóc l'aristòcrata que torna al mercat.
El meu cor és un estómac amb un immens forat,
on l'aire s'hi passeja amb gust d'escarabat.
Potser compraré avui també alguna peça...
He donat ja el meu cor a tants homes barats!
Ara voldria un home lluç o un home rap
o un home escamarlà, amb les antenes roges
o fins i tot un mascle anguila entre les cordes
o un home gamba amb el cap gustós i bla.
He donat ja el meu cor a tants homes barats!

Dolors Miquel. Amb capell. 2003

A la sortida del túnel

A la sortida del túnel
va tornar la llum.
La veu s'aparellava al sotragueig,
i m'adormia.
Era pura mel, una cançó de bressol.
Dormia en braços de la veu
mentre travessàvem la planura.
La veu allunyava la mort.


Primera visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005

El llibre del riure i de l'oblit

Miri -va dir Banaka-, una novel·la és fruit
de la il·lusòria idea que podem comprendre
els altres. Però, què en sabem, dels altres?

-Res- va dir Bibí.
-Res de res- va dir Jujú.

El professor de filosofia va fer amb el cap
el gest d'estar-hi d'acord.

-L'única cosa que podem fer cadascun de
nosaltres -va dir Banaka- és deixar testimoni
d'un mateix. Tota la resta és un abús de
poder. Tota la resta és mentida.


Fragment.


Milan Kundera. El llibre del riure i de l'oblit. 1988

Traducció:  Monika Zgustová

Els encants

I tu, badoc,

t’interesses

per Durruti?

O per la noia,

de verd, menuda,

que devora versos.

Entrants llaminers,

exquisits,

lliures de fum.

Mirades còmplices,

dolls de gràcia,

i gastronomia.

Absència de dolor.

Una fita guanyada

a la casa del llibre.

Teresa Grau Ros

Dels beneficis de cultivar un bancal

Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens
en diuen res els homes a pagès. Pendents
de la meteorologia i les subvencions,
s'inclinen poc a recomanar un esforç que
no han volgut transmetre als fills. De
cavar, n'he après dels poetes: llevar-se
enmig del son, obrir un forat al cor i
mantenir l'opacitat dels mots sense trencar
el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb
fins a sentir-lo transparent.



Susanna Rafart dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 77, febrer de 2003, p. 31

Després de la notícia de la seva mort

Més que en els seus poemes, en les breus
cartes que em va escriure
es retratava aquella reserva seva
voluntariosa, i a la vegada atenta.

I vaig fruir d'una cosa estranya actualment,
que és la virtut -clàssicament bella-
de suportar la injúria dels anys
amb dignitat i força.

(Fragment traduït per a aquest blog)

Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975