Al cim del Fuji

El mont Fuji estava cobert de clapes de neu molt blanca,
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.

Al cim del Fuji
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cérvol jove!



p. 36

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Traducció: Jordi Mas López

Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure. 1996

Traducció i edició: Jordi Larios

Després dels mots

A Claudi Montañà


Els mots són gent de caprici. Vam escriure
groc, i verdejava; vam escriure verd, i es volia
arquitectura. Hem agafat la capsa dels colors,
però tot i això se'ns desgavellen. Diga'm si no:
magenta, bordeus, prússia? ¿O potser mar, cel, terra, potser sang?

Hem volgut posseir-los i han fugit:
inabastables i durs, ens somriuen amb engany,
ens estiren els rems i se'ns enduen.



Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

El bloqueig dia a dia

Per què va escriure el llibre El bloqueig, dia a dia?

Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.

(fragment)

Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)

A Catalans de 1918

Foix descriu una visita seva a Folguera,
a Vallvidrera, l'agost de 1916:

Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-




J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre. 2009

Turquia

Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.



Madrid, maig 1936




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949

Companyia

Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

Atenta revolta

Enmig d’aquests espais indefinibles
sents que les actituds
són de debò:
brillantor d'ulls i somriures sincers
dins la clara delicadesa de les urnes.
S’han encaminat cap a tu, Independència,
mans generoses i obertes. I és la confiança,
l’energia que les convoca i exalta,
i el ferm desig de votar.



Poesia inèdita


Teresa Grau Ros

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002

Vaig fer un curs de lectura ràpida

Vaig fer un curs de lectura ràpida
i vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau
en vint minuts. Crec que parlava una mica
sobre Rússia.



Woody Allen, dins,

Víctor Fernández. Desmuntant Woody Allen : les millors frases, 2007

Foguera Joana, I

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006

Catalunya

És una realitat, és viva,

és a la xarxa,

a les aules, al carrer,

és engrescadora,

tolerant, segura,

és cultura i comunicació.

És economia, autoritat,

energia, competència,

tendresa, mesura,

memòria i educació.

És poesia.

Teresa Grau Ros

Eivissa

Camino al teu costat
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.

Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.

Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.

Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.




Maria del Mar Bonet, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

Fotografia: Colita.

Pròleg de Josep Maria Espinàs.

Gèminis

Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.


Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit

Inventari

Tinc tres amors, la terra,
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.

Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.

Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.

Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.

Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.

Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.



Xavier Bru de Sala, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

Dillatari

La llengua no és un problema. Com va
escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem
per llenguatge, entenem-nos per amor", i
poc amor hi deu haver en aquell que es
comunica amb tu de forma tàctica, estudiada,
perquè et vol vendre un producte, convertir
o manipular.
...

Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser
absolutament moderns".
D'acord, però també reals, naturals i
sobretot autèntics.




Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7

Soliloqui de l'alba

Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.

Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.

Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.

Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.


Núm. 1


Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

De Salvador Espriu a Xavier Benguerel

"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."



(Fragment, pàg. 76)



Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995

Procés

Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.



José Saramago. Els poemes possibles. 2005

Traducció de Josep Domènech Ponsatí

Text en català i portuguès

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.



J.V. Foix.  Sol, i de dol, 1975

Veniu amb mi

He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.

Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...

He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.

He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.

He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.


Maria Antònia Oliver

Un ofici del qual un

hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.


Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)

Una història d'amor

Va començar a l'ombra de plàtans i til·lers
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
                                    Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa

Als càntirs del record, i la tendresa nova

Amb frescor de rosada pellava les ferides
Del temps.
                     Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
          Per a veu i record.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990

Un dia

A Ignasi Agustí

En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.

Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.

En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.

Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.

Tomàs Garcés. El senyal. 1949

Somni o llibertat?

Prefigurades delícies.
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.

He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.


Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995

Codicil de poeta

Us llego, amics, senzillament,

els tres quefers humils de sempre:

viure (i menjar) amb decòrum cada dia;

si podeu, endegar cobejança i luxúria;

pensar (creure o dubtar)

en la certesa i les hipòtesis

de la mort de la carn

i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.

Pere Quart. Poemes escollits. 1983

A cura de Joan-Lluís Marfany

Somni

He vist com caminava per la boira.
El sol s'havia post sobre l'infant.

Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.

Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.

Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.

Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.

Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.

Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.

Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.



(Inèdit)


Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

La poesia

és una obra mestra de la llibertat. I a mi
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.


Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008