Desig

Tinc fam dels teus ulls clars.

Tinc set del teu cos dolç,

de les teves mans belles

creadores d'amor.

És la nit de la terra.

Si besava els teus llavis

naixeria un gran foc.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!



Montserrat Abelló

Es troba en el llibre:


Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003

Pregoner de ponent

En Josep Vallverdú i Aixalà el veiem
fonamentalment com un perenne pedagog,
com un mestre que té l'aula sense porta,
amb uns grans finestrals que permeten la
lliure entrada de la llum i del vent, i
a més disposat sempre a ésser present en
múltiples actes culturals en els quals
la demanda no ha estat mai negligida, i
en molts, moltíssims casos, ha estat
el cop de ventall que calia donar perquè
el caliu tornés a flamejar.


Fragment del pròleg.


Antoni Bergós

Es troba en el llibre:

Josep Vallverdú. Pregoner de ponent. 1982

El misteri

Qui ve a cuidar el jardí
de la torre tapiada?
Qui encén un foc a l'era
del mas abandonat?
Què ens vol assenyalar
l'escala que aboca
a la piscina buida?
Només els rat-penats,
obscurs en el seu cau,
proclamen el secret
de l'existència viva.
Qui pogués, ah, però,
desxifrar-ne el llenguatge?



Ramon Farrés. El present constant. 2009

Els pensaments

Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...



Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!


Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.



Selecció de diferents llibres de poemes.


Joana Raspall

l'ombra i l'ocell

sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall
l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.




Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Pròleg de Xulio Ricardo Trigo.

Mans

Aquestes carícies que ens fem
de tant en tant
just abans d'adormir-nos,
quan a fora només rondina el vent
i a dins tot reposa de si mateix,
potser diuen més sobre el nostre amor
que tot l'afany amb què sovint ens abracem,
enduts per les ràfegues del desig:
un mateix vent podria alçar-se
en més suaus planícies,
mentre que aquestes mans,
ja cautes i endurides,
sols saben passejar-se
allí on hi ha amor.


Àlex Susanna. Boscos i ciutats. 1994

4. Analfabetisme i marginació

A les nostres societats, distingir entre alfabetització
i analfabetisme és arriscat i difícil, perquè són
conceptes simplificadors que divideixen artificialment
la població en dos tipus de persones. No només oposa
els alfabetitzats als analfabets sinó que, a més a més,
es carreguen emotivament els termes amb altres
connotacions, com la de persones cultes i incultes,
civilitzades i intractables, cultivades i rudes,
i no és fàcil sobreposar-se a aquestes etiquetes.
L'alfabetització representa una gamma d'habilitats
o coneixements que poden comportar o no
característiques personals, de manera que el
seu significat ha de precisar-se en contextos
històrics concrets. Per eliminar aquesta dicotomia
simplificadora i defugir els mites que la rodegen,
Kenneth Levine ha proposat una definició de l'alfabetització
funcional que inclou la informació com a concepte cabdal.


(Fragment)

Mercedes Vilanova. Les majories invisibles, 1995

La llibertat

L'acció no és ni la labor vital ni el treball productiu. 
La capacitat d'actuar és el que fa de la vida quelcom de valuós.
Perquè som iniciadors, beginners, perquè cadascú de nosaltres 
anunciem alguna cosa imprevista. 
Viure sense actuar és com renunciar a la pròpia humanitat.

...

Actuar és nàixer a un món de relacions humanes 
del qual es forma part en prendre la paraula públicament i 
en proposar, donar suport i portar a terme iniciatives en l'espai públic.


Fragments



Maite Larrauri. La llibertat segons Hannah Arendt. 2001

Ara

L'inici d'un nou projecte
genera una immensa il·lusió
que comparteixo amb vosaltres.

L'objectiu és engrescador,
obert, reflexiu, crític
i acollidor.




Teresa Grau Ros

Or i sal

No em plau que un poeta doni massa explicacions
programàtiques. En un estat de coses normal jo mateix
em guardaria prou de fer-ho. Però és el cas que,
de moment, el mirall és a trossos i entre tots
hem d'intentar cosir-lo.

...

La poesia és fonamental i, entre la mentida i l'engany,
ella esdevé el sol, el vent, la vida.



(Fragments)


Joan Brossa. Poesia i prosa. 1995

Edició: Glòria Bordons.

El vent

Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d'infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred -em dic- quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Sonet de barca

Solca la barca, oh clar amic,
bondats extenses del migdia
com el record d'una alegria
endevinada en temps antic

que un instant creuava l'inic
món que aleshores jo vivia;
i, rabent, tot ho resolia
en un besllum. Al meu abric,

veig la barca de lluny, i intente
fer que seguesca algun camí
minuciós, que no m'invente:

el fil perdut d'algun record,
l'acompliment d'algun destí
efímer -el port o la mort.

Progrés de la llum, I

Vivent Andrés Estellés. Cant temporal. 1980

Desar la llum com una tela antiga

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veta de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.



Susanna Rafart. Reflexió de la llum. 1999

He fet rodar la cadira

He fet rodar la cadira fins a la finestra
i he mirat cap enfora:
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l'esperança del migdia de demà.

Més enllà dels límits del jardí, la foscor del cel
s'estén cap a les fronteres de la llum, eixamplant
els dominis de la claredat del que és intel·ligible.
He anat cap a la taula, he agafat llapis
i paper, i he començat a escriure:

"Han vingut uns amics, aquest matí, a veure'm"



Antoni Marí. Han vingut uns amics. 2010

Hi ha coses massa pures

Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.
...

Valdria més callar,
que tots calléssim.
I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.



Fragment.


Pere Quart. Poemes escollits. 2000

Un amor a frec de terra

                  A ma mare i a mon pare
                  i als llocs on ells són senzillament feliços

¿Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
¿Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?




Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

Signe de colonització

Com si d'una casualitat
es tractés, hi descobreixo les restes
d'un vaixell, ancorat a la riba
d'una platja tropical. No és
aquesta vella embarcació rovellada
vora mar el que t'ha posat neguitós,
sinó els teus ulls maldestres
que encara es creuen capaços
de catalogar-ho tot, arbitraris,
en nom de la civilització.

No tingues por, admet-ho,
és la teua voluntat qui es nega
a la comprensió, al lliscament
entre interrogants. A rebre sense
excuses un sacseig profund
que qüestiona la nostra posició
benestant. Qui no mira el mar
no l'entén. Qui no mira amb els ulls
de l'altre no els sent.




Joan-Elies Adell. Un mateix cel, 2000,
dins, Imparables : una antologia, 2004

Molsa desterrada

Grapat de molsa
collida en lloc ombriu,
molsa desterrada
que sembla que conservi encara
lleganyes d'aigua freda
d'una gota de rosada

(la gota on m'he vingut a rentar el cor).


Jordi Llavina. La corda del gronxador, 2006

Núvia i fotògraf

Recolza a l'arbre ansietat de vida.
És dolça, blanca, lleugera, com cal.
I va al fotògraf tot dictatorial
acostant-li el bell món fet a la mida.

Toca la llum que la reté ferida
d'amor, per on l'aurora boreal
és simulada per l'allau floral
-trampa feliç- i la mire entendrida...

No vulgues veure tu, núvia, no veges
què és al reves ocult del vestit teu,
on els ulls clars, il·luminats, neteges.

"El perfil, el somrís..." I, si la veu
dels vels mana fer ales, tu aleteges
en el dia més càlid de la neu.




Maria Beneyto. Elegies de pedra trencadissa. 1997

Algú m'ha dit

Algú m'ha dit

que certament les meues poesies
no canviaran el món.

Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.




Patrizia Cavalli. Recull. 1990 

Traducció: Josep Ballester

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

és de tu que parle

és de tu que parle
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom




Anna Montero. Arbres de l'exili. 1988

Color de novembre

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar

el bàlsam de la branca tenebrosa,

novembre, a la finestra pots mirar!

El cel és com un vidre rosa.

Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.

La mar al vespre deu tenir

una profunda pau morada.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Record de San Miniato

              A Ramon Sunyer


Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.

Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.

Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.



Tomàs Garcés

Es troba en el llibre:

Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès. 1995

herència

el cel de ponent a l'estiu,
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.

ningú no pot fer amb tu el camí.
ningú no sap de quin color
és l'horitzó quan es trenca,
de quin color és el matí
que s'obri com una flor
al mig del desert o de les ones.
segueixes un vaixell
sense deixant.

vull dir que diré
suaument el teu nom
i el meu.
vull dir que la teua música
ressona com cada tarda
contra les parets de l'oblit.


II

De: paraules que no llegiràs, a ma mare


Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Rètol d'una modista

Veniu ací les noies enciseres!
Per poca d'esma que tingueu, veniu!
Finà l'ànima vostra amb les darreres
convulsions del vestidet d'estiu.
Tinc "novetats" en màgiques rengleres:
dureu un bronze, un malva, un puça viu;
i permetré els capells de cinc maneres
i al pit una flor pàl·lida del riu.
Dona agençada, poc té res de lliure.
Diré com heu de saludar i de riure,
car tot vestit imposa son govern.
Veniu ací, les noies enciseres:
jo us donaré les ànimes lleugeres
que us duraran per tot aquest hivern.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Matí de la dona

Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.




Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953

Les roses franques

He vist unes roses - d'un vermell pujat,

d'un vermell negrós - d'un vermell morat.

Penjaven gronxant-se - del mur d'un jardí;

ningú les pot heure - no es poden collir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.

Joan Maragall, dins,

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions de Montse Ginesta

El senyal

I tot d'un colp, se't destapa el somriure,

com una font que reventa a la vida.

I ho omples tot i a tothom deixes xop.

Així com tu: mullat del goig de tots!

Llavors, no es tem. Es tempten altres coses,

amb un desig de viure intensament.

I tot és poc. I tot és molt i massa.

I es pega foc, al cor, al cap, als vents.

La vida viu. No dorm, no mor, no passa.

Viu i somriu a cada pensament.

Tens a la mà la rosa del nou temps!

Rosa vermella, arrela al nostre cos.

Fes la vida bella.

Ajuda el nostre esforç.

(1976)

Ovidi Montllor. Poemes i cançons. 1978