àngels, però no tingués amor... (Corintis, 1.13 ;1)
Ara, que ja no parles la nostra llengua,
vull creure que els teus mots tenen el do
de qui sap llengües per nosaltres desconegudes.
Ara, que lectors teus, d'ahir i de sempre,
són encara una assemblea plorosa,
de campanes que toquen i címbals que dringuen.
Ara, que ja tens el do de la profecia,
i saps tots els misteris i tota la ciència
perquè, abans, vas tenir amor en la vida.
Ara, que ja has ofert, a desgrat,
el teu cos i ha servit d'alguna cosa,
pensem, per l'amor que vas conrear en vida.
Ara, quan tampoc nosaltres ens alegrem
en la injustícia, ans gaudim en la veritat,
per al nostre aprenentatge d'amor, en vida.
Ara, amb tu creiem que l'amor
no caducarà mai, mentre esdevindran inútils
tantes quotidianes profecies.
Ara, quan encara ens cal l'aixopluc
de ciències parcials, tal volta de llengües,
tal volta de mots profanats cada dia.
Ara, veiem a través del teu mirall,
en enigma, en visió gens parcial, ni mesquina.
I, com per tu, l'amor serà la qualitat, la vida.
A Maria-Mercè Marçal en homenatge
Marta Pessarrodona, dins,
11 poetes a la vaqueria. 1999
