Perspectiva

Si t'allunyessis una mica,

el meu amor creixeria

com l'aire entre nosaltres.

Si t'allunyessis molt,

t'estimaria amb les muntanyes i les aigües

i les ciutats

que ens separen.

Si encara t'allunyessis

un horitzó,

al teu perfil s'afegirien el sol,

la lluna i mig cel.

Marin Sorescu. Per entre els dies. 2013

Traducció: Corina Oproae i Xavier Montoliu

Pròleg: Francesc Parcerisas

Amistat

I passem d'un dia a l'altre

la placidesa dels mots

i el combat de la mirada.

Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

Veu

Al cor del vespre lent,

quan el pollanc s'adorm

i els ulls s'han deseixit

del tremolor de l'aigua,

com silenci de pedra

s'imposa aquella veu.

Parla com una mà

que empelta calidesa

sens mesura de risc

en una galta freda.

Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

On és el vent?

On és el vent, que el sento i no el veig?
Xiula dalt dels arbres, xiula pels carrers,
em xiula a l'orella cançons i secrets.
Em fa pessigolles, m'estira els cabells
però quan em giro el sento i no el veig.



Núria Albó, dins,

Aire i llum, 1986
Tria: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Capvespre al Vallès

Pujol daurat

i serra blava;

La roja lluna,

com pom de sang,

us encapçala.

Laia Ferret, dins,

Aire i llum. 1996

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Montse Ginesta

dos poemes d'amor del sisè Dalai-lama

Pel cim de la muntanya de llevant

S'aixeca, blanca i resplendent, la lluna.

El rostre de la mare no nascuda

Torna i retorna dins la meva ment.

El rostre del meu lama en qui medito:

La seva visió no em ve a la ment.

No havent-hi meditat, el rostre d'ella

Ve i torna a la ment, omnipresent.

Josep Lluís Alay. Arrels del Tibet, 2009

Finestra al mar

Avui la mar és més gran

de l'horitzó cap en terra

i fa unes vies d'argent

que tremolen i llueixen,

la vela ombriva al damunt

i entremig blaves esteles.

Núvols inflats de claror

horitzó endalt s'arrestellen.

Josep Lleonart, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.

Les paraules

Si al bosc tinguéssim set,

quina font buscaríem?

La de l'aigua més clara,

més viva i més brillant.

I de l'arbre fruiter,

quina peça voldríem?

La més madura i dolça,

suau al paladar.

I quin ramell de flors

a l'amor donaríem?

El de colors més bells,

més fresc i perfumat.

Per als amics i amigues,

¿no triarem paraules

entre les més boniques

que al món s'han inventat?

No volem l'aigua bruta,

ni la fruita tarada,

ni fer rams d'esbarzers...

i en la nostra conversa

volem belles paraules

i no pas mots grollers.

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

La mare sorra

     A Jaume Bassegoda

 

La blancor segueix desfent-se
en farina de constància
a l'areny de la badia
i, cos a cos, les onades
trenen remor de corol·la
fins que el sol les desajunta
amb la seva espasa jove...



Fragment del mig.


Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984

Pròleg de Llorenç Soldevila.

Et vaig invocar en el temps

Et vaig invocar en el temps,

Elohim,

perquè em donessis ales.

A casa tenim la taula parada.

A fora, reverbera el balbuceig

d'una recerca, d'un desig.

Al tàlem,

alfa i omega es confonen

en el guany per la llum.

Cinquena visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Trobada amb una desconeguda

Quan em trobo amb tu, no som només tu i jo qui ens trobem.

Hi és la teva mare, hi és el teu pare i hi són

la meva mare i el meu pare. I hi són la nostra gent -d'abans dels

nostres pares, i d'abans- i tot allò que puguin

haver tingut a veure els uns amb els altres;

si un dels teus parents i un dels meus

s'haguessin conegut, el que els hagués pogut passar és aquí

a l'habitació amb nosaltres. Són imprecisos,

comparats amb nosaltres, són tremolors de llum

reflectida a la paret. I si jo fos

alemanya i tu jueva, o jo

jueva i tu palestina,

o, com aquest matí, quan tu ets una dona

afroamericana i jo una blanca anglosaxona protestant,

potser algú de la teva família va ser arrencat

de casa seva i portat aquí després d'un seguit d'assassinats

per algú de la meva família. Això és a l'ambient,

amb nosaltres. I si ets una dona a la ciutat

on vius i resulta que jo m'allotjo a

l'hotel on tu treballes, i si m'has portat

l'esmorzar en una safata, encara que no

ens haguem vist abans, respirem l'aire

dels nostres llinatges, totes dues. I si

a l'habitació hi ha culpa, o no, o acusació,

hi ha la història de la maldat humana,

i la vergonya, en mi, que algú que potser

era parent meu hagués pogut cometre algun

horror contra algú que era parent teu.

I a l'habitació hi ha, viva,

una pregunta: m'hauria arriscat a prendre mal

per intentar protegir-te, com confio que m'hi arriscaria

per una cosina o una neboda, o m'hauria quedat

a una banda, amb la covardia i l'egoisme

habitual del meu cos que ara comparteix el teu alè,

com el teu cos comparteix el meu alè.

Sharon Olds, dins,

XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2015

Traducció: Dolors Udina

Estiu

Al vespre calla el lament

Del cucut dins el bosc.

S'inclina més el gra,

La roja rosella.

Negra tempesta amenaça

Dalt del pujol.

La vella cançó del grill

S'apaga al camp.

Ja no es mou més el fullam

Del castanyer.

Escala de cargol amunt

Cruix el teu vestit.

Callada brilla l'espelma

A la cambra fosca;

Una mà de plata

L'apagava.

Nit sense vent, sense estels.

Georg Trakl. Obra poètica. 1990

Traducció: Feliu Formosa

I - amb les mans de dins

amb les mans de dins

ho deixa dit

i amb la veu dels ulls

___

que no hi ha mots

sinó

d'enllà d'enllà

les coses

Fragment

Víctor Sunyol. De ser només. 2013

Garota

Polpa estrellada

de coral, regalimes

   aigua salada.

Manel Menéndez. Paratges de la memòria, 1997

Contemplant el Mont Tai

Ara bé, del Daizong, jo, ¿què en diria?
D'arreu de Qi i de Lu se'l veu , tot verd.
El Creador hi ha unit vigor i gràcia.
La posta n'és l'obac, l'alba el solell.

Del pit que anhela en neixen bancs de núvols,
i als ulls badats s'ajoquen els ocells.

Caldrà que hi pugi al cim més alt, un dia,
per veure'ls, tots, caiguts al costat seu.

Joan Ferraté. Cinquanta poesies de Du Fu. 1991

Collint bogues

                         (Anònim, segle IV)

Bogues gerdes, bogues gerdes

amb el grífol sangonent,

amb les llargues fulles verdes

acotades sota el vent.

Vam collir-ne una vegada

als Cinc Llacs, ma enamorada,

vós i jo en el mateix bot,

començant a l'alba freda

per les vores d'un illot

ple d'orquídies de seda.

Reposàrem a l'olmeda

quan migjorn era esbrellat.

Vam collir-ne tot el dia.

Quan, però, la nit venia

no en teníem cap manat.

Josep Carner. Lluna i llanterna, 1935

Llegendes del Montseny

Els esperits forts respondran que supersticions

i llegendes -mentides tot- són resquícies d'un

temps d'ignorància i de credulitat inconscient;

per lo tant la seva desaparició, lluny de doldre,

és de celebrar.

No vull discutir-ho. Lo que sé, lo que afirmo

rodonament, és que en aqueixes mentides hi

batega l'ànima del poble, i són un preciós

document per reconstituir la història íntima

del seu passat. I aquest valor, per ell sol, ja

fora prou  per moure'ns a recollir -les 

pietosament, si no en tinguessin encara un

altre: és que són aqueixa cosa misteriosa que

no s'explica i que s'anomena Poesia.

Fragment del pròleg de l'autor.

Apel·les Mestres. Llegendes del Montseny. 2004

Selecció a cura de Carme Rubio i M. Carmen Bernal.

pessigolles

                                     pessigolles

                            còssigues, cossegues

                      cossigolles, cossigolletes

                                          cosseguetes

        cosquilles, cosquelles, cosquilletes

                                           cossinogues

                                           cosquerelles

                                           cosconelles

Formes de la paraula pessigolles recollides a:

Joan Veny. Petit atles lingüístic del domini català, 2007.  v. 1

Cloenda

A estil de dibuixet de fi de llibre,

que si és bell n'embelleix l'acabament,

al full darrer d'aquest llibret de versos,

vull posar-hi una flor d'agraïment.

Jo li veig com tres fulles: l'una em parla

dels primers Jocs Florals del poble meu;

de sa Reina primera, em parla l'altra,

i la tercera..., d'una pena greu.

La pena és que he passat tres quarts de vida

delitós de la mel del bell parlar,

i tenint-la tan dolça dins de casa,

no l'he sabut, fins quasi vell, xuclar.

El símbol d'un reialme de poesia

que té l'arrel en el pregon del cor

va tornar-me al meu verb: des d'aquell dia,

llengua i cor van parions; i això voldria

que us digués humilment aquesta flor.

Magí Morera i Galícia. Obra poètica completa. 2001

Editora literària: Olívia Gassol i Bellet

Espera

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;

t'espero amb els meus músculs i el meu sol, 

harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells,

forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell

de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles

i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres

i callar mots inútils.

Fragment

Agustí Bartra. El Vent llaura la mar : antologia poètica. 1984 

Pròleg: Llorenç Soldevila

El Llobregat i el Llobregós

El Llobregat i el Llobregós,

dos rius de la meva terra,

l'un petit i l'altre gros,

que passen xerra que xerra

i acaben com gat i gos.

Però mai s'han fet la guerra;

i això que com gat i gos

ambdós rodolen per terra

i acaben morint ambdós

fets ambdós una desferra.

Llobregat i Llobregós,

dos rius de la meva terra.

Agustí Bernaus. Poesies. 1993

L'estiu a la mar

Suau, l'aigua ens posava dits de nacre;

l'estiu tragué a la mar del caragol,

i la mar era, amb veu de les sirenes,

blau i tendre ressó.

I llavors vàrem ser nus a l'escuma
on trobàrem petits records de sal,
antiquíssims records, joia remota,
cor endins de la mar.

La platja ens oferia d'arribada

l'enlluernada mare de la llum

i ens feia riure amb un esclat de faula

sobtadament nascut.

Tota l'aigua del món ens era oferta
amiga i santa, nova al nostre clam.
Que lluny la seca rel de la Meseta,
seca mort al voltant!

Seca la vida enllà. I ací era l'aigua.
Era l'aigua petita i l'aigua gran
a la mida dels ulls, i reduïda,
feta al si de les mans.

Portàvem set de terres calcinades
on el sol crema l'ànima fins l'os,
a la tendror més líquida, a l'encontre tot
festiu de l'amor.

La infantesa llunyana té una platja

on refrescàrem la resseca rel,

on la mar deia la paraula blava

dels àngels mariners.

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

XIV

A Annamaria Valentí i Rosa Casadevall,

estimades col·legues de l'Alitalia de Barcelona.

La teva joia 

surt d'una mirada

riallera i arriba 

com el cant 

de la mar quan s'aixeca 

la brisa de ponent. 

A aquest teu somrís 

el pensament torna 

de molts anys enrere, 

quan jo 

era un funàmbul 

i el trapezi 

era l'atzar de la meva, 

força intensa, 

joventut.

Rafael Caria. Poesia completa, 2013

Va la brisa recent

      Va la brisa recent

per l'espai esvelta,

i en les fulles cantant

obre una primavera.

      Sobre el límpid abisme

del cel es divisen,

com felicitats primeres,

primeres orenetes.

      Tan sols un arbre torba

la distància que dorm:

tal el fervor alerta

la indolència present.

      Verdes estan les fulles;

el crepuscle fuig,

anegant-se en ombra

les fugitives llums.

      En la seva pau la finestra

restitueix a diari

les estrelles, l'aire

i el que estava somiant.

(poesia traduïda per a aquest blog)

Luis Cernuda, dins,

Generación del 27 : poemas, 2007

El callat

Va ser un poeta astut
que, fins i tot duent tan males cartes,
les va saber jugar
i va escriure els poemes que va escriure.
En passar per davant d'on vivia, recordo
l'escala amb el replà que va cantar.
Sempre em commou entendre
el perquè dels poemes que mai no va compondre.
És on van començar els que jo he escrit
La poesia és una conseqüència
d'alguna cosa que no ha existit mai.
M'he mirat al mirall de Joan Vinyoli
i sé com s'ho va fer
per trobar un lloc des d'on tornar a estimar.




Joan Margarit. Des d'on tornar a estimar. 2015

A la pintura

      A tu, lli al camp. A tu, estesa

superfície, als ulls en espera.

      A tu, imaginació, gelor o foguera,

disseny fidel o llama descenyida.

      A tu, línia impensada o concebuda.

A tu, pinzell heroic, roca o cera,

obedient a l'estil o a la manera,

dòcil a la mesura o desmesura.

      A tu, forma; color, sonor afany

perquè la vida ja volum parli,

ombra entre llum, llum entre sol, fosca.

      A tu, fingida realitat del somni.

A tu, matèria plàstica palpable.

A tu, mà, pintor de la Pintura.

(poesia traduïda per a aquest blog)

Rafael Albertí, dins,

Generación del 27 : poemas, 2007

Pluja fina

Ara que està emplujat,

va bé d'estar-se a casa,

escoltar música, parlar

de coses i més coses.

Fragment.

Narcís Comadira. Poesia : 1966-2012. 2014

i també a:  e-Biblio Catalunya

Gandia 1924

Entre el mar i els tarongers,

la fonda dels pares, pas de viatgers.

La gran de cinc germans valents

i la infància passa dolça i lentament.

Però quan la guerra ho crema tot sense pietat

el camí que enfila al nord et portarà

el somriure d'un estrany,

la calor en les seves mans,

força per començar una vida nova,

l'amor per aixecar una llar.

Prenc tot el que em vas donar

per omplir el buit que has deixat

aquella nena de Gandia sempre

m'acompanya en els meus cants.

Els Catarres. Big bang. 2015

Camines a vora meu

Camines a vora meu,

al meu costat, invisible,

per espais d'eternitat,

per senders imprevisibles...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

He volgut, noble auditori,

He volgut, noble auditori,

escriure com acostume:

en ma llengua, en valencià.

Senyors meus, ningú s'enutge,

i el que pretenga enutjar-se

d'aquest aposento buide...

(Fragment dins el pròleg)

Pere Jacint Morlà. Poesies i col·loquis, 1995