Paraules i dietaris creuen la meva biblioteca com vianants amarats de pluja i quan pensen arribar a un port foraster on no témer la tempesta, el destí, juganer, els porta a nova riba. Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
11 de desembre 2015
Ítaca
Etiquetes de comentaris:
biblioteques,
destí,
dietaris,
Ítaca,
López Garcia [Núria],
paraules,
ribes
09 de desembre 2015
Aixeco les persianes
13
Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
l'esclat de llum.
Abans, però,
com cada nou matí
la piuladissa dels pardals
fa de tèbia coixinera.
Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
l'esclat de llum.
Abans, però,
com cada nou matí
la piuladissa dels pardals
fa de tèbia coixinera.
Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991
Etiquetes de comentaris:
baldes,
coixineres,
Fabregat i Armengol [Rosa 1933-],
Folch [Ramon 1946-],
llum,
miracles,
pardals,
persianes,
poesia breu,
vida
07 de desembre 2015
Vida
Escric amb la veu alçada,
vivint, prenent síl·labes de l'aire.
Obric la mà amb els ulls alçats.
Visc.
Per a això, sí basta ser un arbre,
al qual el temps ensenyà a plorar en els buits,
per venjar les seues corves joves.
Respire. Visc.
No sóc l'únic que parla de viure.
No.
Ningú a inventat res a soles,
els arbres repetixen moviments,
amb diferents branques.
Amb les branques i buits.
Incline el cap,
i neven idees d'home.
No són úniques,
no crec ni que siguen meues.
He treballat sempre per una pròpia,
dia i nit, des d'aquest racó irrepetible,
sota aquestes llums llargues i tancades.
Però desistixc,
m'acoste a la meua derrota.
Meua, solament meua, aquesta volta.
Em basta la pols,
i la neu que cauen,
per a viure la meua vida.
Meua, aquesta volta.
Viure.
Obric la meua mà,
sóc un arbre que obri les branques.
I visc, això em basta.
Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999
Erosió
Fa temps que la musa va esmicolar-se
per l'acció erosiva
que tenen alguns mots.
Hi ha un procés
de sedimentació, de recristal·lització,
surten roques metamòrfiques
per tot el camí.
Tal vegada demà seran magma.
Potser, més tard, columnes de basalt
aguantant el pes de les hores.
Assumpció Forcada. Evolutio. 2000
Pròleg: David Jou i Mirabent
Pròleg: David Jou i Mirabent
Etiquetes de comentaris:
basalt,
camins,
erosió,
esmicolar-se,
Forcada [Assumpció 1947-],
hores,
magmes,
mots,
muses,
paraules,
processos,
roques,
sedimentació,
temps
06 de desembre 2015
D'aquest balcó al d'enfront
D'aquest balcó al d'enfront, distància
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
Demà...
VI
Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991. 1991
Pròleg: Eduard J. Verger
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
Demà...
VI
Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991. 1991
Pròleg: Eduard J. Verger
Etiquetes de comentaris:
arbres,
balcons,
capvespre,
demà,
fanals,
groc,
pastetes,
Piera [Josep 1947-],
poesia breu,
poesia de tardor,
seda,
sorolls,
tardor,
ulls,
vermell
Incomprensió
No puc entendre mai
que m'envegin o parlin
d'amistat i d'amor
al meu despert somriure.
No volen penetrar
aquest secret tan simple:
sense desigs ni planys,
procuro de ser lliure.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984
que m'envegin o parlin
d'amistat i d'amor
al meu despert somriure.
No volen penetrar
aquest secret tan simple:
sense desigs ni planys,
procuro de ser lliure.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
amor,
comprensió,
Espriu [Salvador 1913-1985],
incomprensió,
persones,
poesia breu,
poesia compartida,
procurar,
somriures
Món de Josep Beulas
Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.
El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.
Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.
Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.
«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»
«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.
El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.
Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.
Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.
«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»
«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alba,
Beulas i Recasens [Josep 1921-2017],
boscos,
colors,
Espriu [Salvador 1913-1985],
font,
homes,
llindar,
muntanyes,
persones,
pintar,
sons,
temps,
ulls
05 de desembre 2015
Els cels més purs
Tardor, 1942
Els cels més purs de l'any són els que fan
els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.
Els arbres seculars fruiten amor:
palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.
-Si al nostre veire, avui, el vi té gust
de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
-Pàtria, el perfum que consagra.
Novembre, 1942
Màrius Torres. Poesies. 1992
Etiquetes de comentaris:
amor,
ànimes,
arbres,
cedres,
impregnar,
noblesa,
oliveres,
palmes,
pàtria,
perfums,
poesia de tardor,
roses,
sabors,
tardor,
temps,
Torres [Màrius 1910-1942],
vins
SÓC POETA
Tinc un full al meu devant,
blanc i net, no té cap taca;
pàl·lid és com un espant,
m'ha costat mitja pesseta,
sóc poeta...
L'holandesa en qüestió
diu que l'embruti, que escrigui,
però la musa diu que no,
gelosa, se'm torna estreta,
sóc poeta...
He estat un temps sense cantar,
no és pas que tingués angines
ni mandra per treballar,
ha estat qüestió de punyeta,
sóc poeta...
Diuen, dius, diran, dirú;
no es parla amb la boca plena...
per l'ordre començà l'u...!
ja no sé on sóc, ai tieta,
sóc poeta...
Faci calor i sigui estiu,
el xiprer sempre té fulla,
però cap ocell s'hi fa el niu;
ja no rauca cap granota,
sóc «peota» ...
ja no rauca cap «graneta»,
sóc poeta...
Francesc Pi de la Serra, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
blanc i net, no té cap taca;
pàl·lid és com un espant,
m'ha costat mitja pesseta,
sóc poeta...
L'holandesa en qüestió
diu que l'embruti, que escrigui,
però la musa diu que no,
gelosa, se'm torna estreta,
sóc poeta...
He estat un temps sense cantar,
no és pas que tingués angines
ni mandra per treballar,
ha estat qüestió de punyeta,
sóc poeta...
Diuen, dius, diran, dirú;
no es parla amb la boca plena...
per l'ordre començà l'u...!
ja no sé on sóc, ai tieta,
sóc poeta...
Faci calor i sigui estiu,
el xiprer sempre té fulla,
però cap ocell s'hi fa el niu;
ja no rauca cap granota,
sóc «peota» ...
ja no rauca cap «graneta»,
sóc poeta...
Francesc Pi de la Serra, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
Etiquetes de comentaris:
Balaguer [Enric 1959-],
cantar,
escriure,
Pi de la Serra [Francesc],
poetes,
xiprers
04 de desembre 2015
Cada gest
Com a la fulla el sol,
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.
Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.
Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.
Assumpció Forcada. Evolutio. 2000
Pròleg de David Jou i Mirabent
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.
Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.
Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.
Assumpció Forcada. Evolutio. 2000
Pròleg de David Jou i Mirabent
39
Flueixen les paraules
i els nítids somriures
i esclaten colors
i sorgeixen records.
L'atzar es vesteix
de tendresa
i la realitat arrela
i es nodreix de bellesa.
Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules. 2014
i els nítids somriures
i esclaten colors
i sorgeixen records.
L'atzar es vesteix
de tendresa
i la realitat arrela
i es nodreix de bellesa.
Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules. 2014
Etiquetes de comentaris:
atzar,
bellesa,
colors,
esclatar,
fluir,
paraules,
poesia breu,
realitat,
records,
Solé i Prado [Mercè],
somriures,
tendresa
03 de desembre 2015
Revelació
No he vingut a aprendre
sinó a recordar.
I know not what tomorrow will bring.
la miopia d'ahir
la lucidesa de demà
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
Costas [Montserrat],
demà,
lucidesa,
miopia,
murga,
recordar,
Rodríguez [Rocío],
Tazawa [Ko 1953-]
29 de novembre 2015
Què vol dir respecte?
En comptes de buscar una definició de
diccionari, agafarem un altre camí: la paraula
respecte prové d'una paraula llatina que significa
mirar al voltant. Això ens pot aportar molta llum
sobre què vol dir respecte i respectar. Es pot afirmar
que qui respecta mira al seu voltant i qui no respecta
no ho fa? Doncs sí.
Fragment
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
Il·lustracions: Inés Luz González
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afirmar,
aportar,
camins,
convivència,
llum,
Luz González [Inés],
mirar,
mirar al voltant,
persones,
Pujol i Pons [Esteve],
respectar,
respecte,
valors
28 de novembre 2015
El meu nom
EL meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un en-
filall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No co-
mença per cap de les lletres conegudes, ni per
cap de les desconegudes. El meu nom nòmada
de noms.
43
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un en-
filall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No co-
mença per cap de les lletres conegudes, ni per
cap de les desconegudes. El meu nom nòmada
de noms.
43
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Premi Miquel de Palol 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
dignificar,
Gorga i López [Gemma 1968-],
lletres,
noms,
orelles,
persones,
poesia breu,
pronunciar,
segles,
sucre
27 de novembre 2015
Mòbil
A la sala d'espera
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.
Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.
Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997
Etiquetes de comentaris:
aeroports,
butxaques,
guanyadors,
Maicas [Lluís 1954-],
mòbils,
poesia breu,
poesia de viatges,
poesia humorística,
poesia mòbil,
sales,
xiulets
25 de novembre 2015
Torre de guaita
Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.
VI
Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.
VI
Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007
Etiquetes de comentaris:
créixer,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
fars,
garses,
lluna,
poesia breu,
sirenes,
terra,
testimonis,
tulipes,
xiprers
23 de novembre 2015
Vestida d'alba
Vestida d'alba
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.
Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.
Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998
Etiquetes de comentaris:
alba,
Fàbregas [Pilar G.],
infantesa,
poesia bonica,
poesia breu,
somnis,
viure
22 de novembre 2015
No tinc estat
No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.
Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.
Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3
Etiquetes de comentaris:
actituds,
català,
embats,
llenguatges,
nacions,
persones,
poesia breu,
poesia compartida,
poesia de l'experiència,
poesia de pedra picada,
servar,
Viladot [Guillem 1922-1999]
D'un en un... home llum llim zero
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anys,
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
homes,
llim,
llum,
persones,
poesia d'homenatge,
Universitat Pompeu Fabra,
Viladot [Guillem 1922-1999],
zero
Els rius de l'ànima
No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.
Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.
Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:
Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.
Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.
Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:
-que l'ocell no els trenqui la paraula.
Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
Etiquetes de comentaris:
ànima,
argelagues,
capgrossos,
Cardona de Gibert [Ángeles],
colors,
conèixer,
granotes,
humanitat,
lluna,
mar,
matinades,
ocells,
poesia de l'ànima,
rius,
silencis,
tolls,
veus
El viatge
Per a Jordi Pujol
Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.
Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.
Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.
Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.
Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.
Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.
Encarnes el desig.
No desisteixis.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010
Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.
Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.
Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.
Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.
Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.
Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.
Encarnes el desig.
No desisteixis.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010
21 de novembre 2015
9 de novembre de 1960
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Amorós [Xavier 1923-2022],
Biblioteca Central Xavier Amorós,
biblioteques,
biblioteques municipals,
caminar,
cementiris,
diumenge,
fotografies,
Illinois,
il·lusions,
persones,
votar
20 de novembre 2015
Diguem no
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Raimon, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.
Raimon, dins,
Dinou poetes dels seixanta, 1987
Etiquetes de comentaris:
actituds,
persones,
poesia tendra i forta,
Raimon [1940-],
raonar
La simetria és el teu déu
La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
fou el bressol?
¿Quina música pautada
t'omple la ment
criatura humana?
Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991
¿Magma, drusa, macla, gemma
o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
fou el bressol?
¿Quina música pautada
t'omple la ment
criatura humana?
Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991
15 de novembre 2015
Temporal a Vallmanya
Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.
Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.
Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.
La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Josep Sebastià Pons, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.
Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.
Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.
La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Josep Sebastià Pons, dins,
Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011
Etiquetes de comentaris:
Canigó,
carenes,
fulles,
garbes,
olors,
pluja,
Pons [Josep Sebastià 1886-1962],
serres,
temporals,
Vallmanya
Que facin el seu camí
Que facin el seu camí
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...
Cançons
Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...
Cançons
Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
Etiquetes de comentaris:
aigua,
alba,
branques,
camins,
estels,
estimar,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
miracles,
món,
néixer,
ocells,
tranquil·litat,
veles,
vent
Valls de Farrera
Etiquetes de comentaris:
Aleixcarapeix,
arcà,
arrels,
art,
cançons,
Creus [Jaume 1950-],
Farrera,
núvols,
pintures,
poesia breu,
poesia lluminosa,
poesia visual,
Skrabec [Simona],
sol,
ulls,
vessants
14 de novembre 2015
Els bells colors de novembre
Dic, tot esguardant la natura,
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.
Pura delícia entre els braços
asserenats de la meva ciutat.
Teresa Grau Ros
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.
Pura delícia entre els braços
asserenats de la meva ciutat.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
ciutats,
colors,
fills,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mar,
naixement,
natura,
novembre,
poesia breu,
poesia maternal,
poesia serena
08 de novembre 2015
Saber que hi ets
A la sombra de tu vida
quiero detener mi tiempo.
MANUEL ALTOLAGUIRRE
Saber que hi ets,
com la mar als meus ulls,
encara que no et vegi,
que allà on els dits s'acaben
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.
Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.
Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar. 2010
quiero detener mi tiempo.
MANUEL ALTOLAGUIRRE
Saber que hi ets,
com la mar als meus ulls,
encara que no et vegi,
que allà on els dits s'acaben
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.
Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.
Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar. 2010
Etiquetes de comentaris:
Altolaguirre [Manuel 1905-1959],
celebrar,
dies,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
goig,
Jiménez Cot [David],
mar,
saber,
ulls
Subscriure's a:
Missatges (Atom)