Gavians a l'Alguer

El cor s'aquieta i la ment es calla

quan miren als ulls de la muralla

de la punta del moll al llarg del far

gavians que viatgen en vol planar.

De la volta celeste fan vela en el vent

portant el record d'elevat sentiment

pels grans moments dels segles d'història,

testimonis alats de la memòria.

(Fragment)

Enzo Sogos, dins,

La tercera illa: poesia catalana de l'Alguer (1945-2013), 2013
Ed.: Joan-Elies Adell

Ara que la poesia catalana

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

Fragment del pròleg.

Pere Gimferrer

Es troba en el llibre:

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie. 2001

Premi Octavio Paz de Poesia 2000

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló.

Llibertat

La llibertat és un valor tan fonamental, que
la Declaració Universal dels Drets Humans,
aprovada i proclamada per l'Assemblea General
de les Nacions Unides durant la històrica sessió
del 10 de desembre de 1948, a París, la repeteix
trenta vegades, sigui com a nom (llibertat),
com a adjectiu (lliure), com a adverbi (lliurement)
o com a verb (alliberar).

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
 il.: Inés Luz González

una declaració sincera

Declarem
que estem amb el nostre poble
i que el nostre lloc és aquí
/com a molt a Suïssa si,
Déu ens en guard,
tot hagués de tornar
a anar de gairell/




Václav Havel. Anticodis. 2003 

Traducció: Monika Zgustová

A trenc d'ona

A trenc d'ona et veig,
a trenc d'ona he viscut,
t'he plorat i t'he estimat.

A trenc d'ona penso,
gaudeixo de records,
revisc moments en què ho he tingut tot,
també a tu.

A trenc d'ona escolto el mar,
m'escolto a mi.
Què vull fer avui?
Què faré demà?

A trenc d'ona veig els teus ulls,
tan blaus com aquest mar,
tantes vegades com els he buscat
i tantes vegades que no els he trobat.

A trenc d'ona sóc feliç,
pensant que tu també ho ets.
En despertar, però, encara t'enyoro,
et tinc molt a prop, i no ets meu,
igual que el mar.

A trenc d'ona...


Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

(De Perpectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

ulls

ulls
en calç viva
a la deriva
no saben veure
el foc que els espedaça

són com l'aeroplà quan ensopega
la muntanya sagrada

coses d'aquesta mena
no s'aprenen
als llibres

Rubén Luzón. Cames ajudeu-me. 2005

Maresmes

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL


Als maresmes s'aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

Global Forum for Responsible Management Education

...La viabilitat a llarg termini i l'èxit del
negoci dependrà de la seva capacitat de
gestió del medi ambient i dels riscos
socials i de govern de les empreses;
i, als nivells més alts de transparència
i de rendició de comptes.

(Fragment traduït per a aquest blog)

ManuelEscuderoWelcomeRemarks.pdf

Entrevista epistolar amb Lluís Busquets

                                     Barcelona, 10 de març de 1982


...He cregut sempre en Catalunya com la meva nació,
incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins
històrics diferents dels d'Espanya. Però no sé res de
com es poden vertebrar uns Països Catalans i penso
que el poder de Madrid és inflexible i ens deixa més
o menys -més aviat menys- jugar a nacionalisme a
través d'un Estatut que pot arribar a no ser res. Però
el destí dels pobles ningú no el sap, i penso que hem
de treballar sense complexos d'inferioritat. Jo escric
com si el català no fos una llengua d'àmbit restringit,
com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un
futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu 
del món, el que fou en les hores de Llull o d'Ausiàs
March.



Fragment, p. 503


Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001

Pròleg de Joan Teixidor i de Miquel Martí i Pol.

Edició i notes explicatives i complementàries de Xavier Macià.

RETORN AL MONT SONG

A les prades llunyanes, cristal·lí, el riu s'allarga.
El cotxe de cavalls s'allunya en la gran pau.
Mentre s'esmuny, diríeu que té pensaments l'aigua.
Per anar a jóc s'apleguen els ocells, cap al tard.
Hi ha el vell embarcador i enfront una ciutat abandonada.
El Sol ponent s'aboca en serres de tardor.
De lluny, dessota els cims del mont Song ara arribo.
I tanco bé la porta al meu retorn.

Wang Wei. Vell país natal, 1986

pedra xarranca

pedra xarranca: una pedra caiguda del cor de la primavera

hinkesten: der falder en sten fra forårets hjerte

Signe Gjessing. Ud i det u-løse : digte, 2014

Nota: poema traduït del danès al català amb un traductor automàtic.

Cartes de l'orient

A l'oest del país, a les portes del temple.

Els diluvis de maig, la seqüència establerta.

Tot això eren camps i comptàvem els anys de l'hivern.

Com qui compta senyors amb paraigües entre la gent.

I les branques es balancejaven lligades al sud.

La finestra els milers de paraules per minut.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.

Deixant de banda el temps present.

I des del nord núvols de confeti espès,

que desfà l'aire i ja no hi és.

El moment és absurd però somrius amb bellum

mentre el fum de la pipa li fa plorar els ulls.

I segueix el camí d'un ocell des de l'Àfrica.

I ara compta onades per metre quadrat

i calcula la corba i el radi del mar.

Un soroll passatger, una cosa tan bàsica.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.

Deixant de banda el temps present.

I des del nord núvols de confeti espès,

que desfà l'aire i ja no hi és.

Blaumut. El primer arbre del bosc. 2015

Boscos de l'Alta Segarra

Sovint t'has preguntat
què hi feies
d'infant

al bosc sagrat de Segarra

sota els grans pins t'acollies
lluny de la por
resguardat

enmig de jocs i gatzara

ara ho comprens:
en tendra fronda
serè

et resplendia la cara

t'era greu símbol
semblança
l'obaga

de nou mesos de pau clara

de fet
no havies sortit
ni fugit

encara

del ventre dolç de la mare



Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999

Pròleg de Félix de Azúa.

L'amistat

Els vertaders amics no es fan retrets,

ni mesuren el que s'han donat mútuament.

L'esperit de càlcul, la comptabilitat

farisaica és incompatible amb l'amistat.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Trobes la tendresa llisa

            XXX

Trobes la tendresa llisa,
has vist l'ull nu,
el ressorgir del temps.
En la mirada del nen,
retornes.



Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2008
Pr.: Jordi Pàmias

Signes potser

arbres d'un verd de llum

         gesticulant

       sota els núvols

Albert Ràfols-Casamada. Hoste del dia, 1994

Nadala 1996

             Al Zaire i a Ruanda
            han mort milers d'innocents, i...


Encara avui, a Rio de Janeiro,
ferotgement caçats com rates, moren
els "meninos da rua" a munts. Ni els ploren;
             demografia!

Encara avui, al nostre món treballen
molts milions d'infants; nou esclavatge.
Un curt grapat d'arròs, en pac d'obratge;
            economia!

Mig món viu opulent, sens cap recança;
l'altre mig mor de fam, sense esperança;
            egolatria!

Jesús és nat, avui ja fa vint segles.
No hi hauria, seguint les seves regles,
          inharmonia!

                                      Nadal, 1996


Manuel Tosca. El Nadal i les nadales : 1981-2002. 2002

COM QUI NO VOL SABER

Només sé en aquesta hora que sóc viva
i que demà a aquesta hora no hi seràs.
M'és balder qualsevol saber que sàpigues,
sobretot perquè saps que avui te'n vas.

Jordi Julià. Murs de contenció, 2004

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

cada molts

cada molts

cents d'anys, quan durant tota una nit de roig encès la lluna
es trasllada al llarg del cel i de matí el sol
blanc candent

puja per l'oest, neixen al mateix somni una veu
ansiosa i el
pols

errant de músculs, tendons i polpes dels dits
                                                                        per trobar-se






Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits. 2008

Traducció i pròleg: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte

Tu,

Tu, que arribes tot just de l'indret on vaig néixer,

prou deus saber les coses com van al meu poblet.

Quan vas marxar, ¿davant de la meva finestra,

tenia alguna flor la prunera d'hivern?

p. 107

Wang Wei. Vell país natal, 1986

ELEGIA

                 Me llamo barro aunque Miguel me llame.

                                                 El rayo que no cesa

Miguel Hernández era un gran poeta.

Va néixer a Oriola, el 1910, fill d'un pastor.

Les nostres biblioteques s'honren amb l'ample foc dels seus

     llibres:

Perit en llunes. 1933.

El llamp que no para. 1936.

Vent del poble. 1937.

Durant la noiesa va fer de pastor

i va cultivar la terra.

No va marxar, doncs, pels camins amples de la vida.

Tenia un gran caràcter.

Els seus assassins el van deixar morir a la presó, el 1942,

amb sentiment del poble d'Espanya.

Matinejava amb el dia i li agradava de constatar

que, al cor, no li creixen potes.

Escrivia com canta el rossinyol perquè va néixer mestre

per a la poesia.

De dia s'enfilava pels arbres.

De nit tancava la porta del carrer i s'asseia en un racó per

      conversar.

La seva obra sobreviurà i serà llegida.

Gravo el seu nom a l'escorça d'un arbre.

Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001

ARS

Que tenir les paraules en vers
per dir que deixes constància
no sé si conforta, però bé diverteix.
Confirma que, si respirar és necessari,
ho és això, també, de dir-me
a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

Els altres lectors són veients
que ens observen, obscens, des del front.

Que mentre omples pàgines
vas engendrant un tresor de signes.
Per obra del temps se't revelen
alguns enigmes, només. De vegades
grafies plaents.

Que tenir les paraules en vers,
retallat o dispers,
és poc? És molt o no res?
Secret d'un hivern.



Víctor Obiols. Carrer d'hivern. 1983

Il·lustracions: Josep Sales

Pròleg: Eugenio Trías

Epíleg: Francesc Badia

Finestra

Ha caigut tota pena. Ara plou
tranquil·lament sobre l'eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està -de lluny- un petit obrer.

Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
              I no ho diu el sol nou.



Sandro Penna. Poemes (1927-1938). 1992

Traducció de Josep Piera

Camporells (Capcir)

     A  ANTONI CAYROL I ELENA


Després d'unes hores de camí,
espicossats encara pel fred de matinada,
hi caiem al damunt quan poc ens ho esperem,
i els estanys, amagats entre penyes,
se'ns mostren trèmuls i foscos
com ocells sobtats al niu
que mig desclouen els ulls...

Amb la llum naixent,
aquests ulls adormits i temorencs
s'aniran esparpillant fins a esdevenir
límpid mirall del dia,
fúlgida pell de l'aigua.
Tot, tot s'hi abocarà
delerós de ser-hi reconegut:
boscos, cels, núvols i bèsties.
De tant en tant, però,
un lleu estremiment de gaudi o de dolor
percorrerà la seva espinada
i, per uns moments,
els estanys seran també mirall nostre:
fràgils, tremolaran per no res.




Àlex Susanna. Les anelles dels anys. 1991

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Ja no invisible

Ja no invisible, de molt lluny,
de molt endins de l'ombra arriba,
s'atura, passa el ràpid cabirol.
Mira: les coves i el reflex
del moviment de les aigües,
tot clar, quiet, en els seus ulls.
Jo soc el momentani pletiu on es refia.



p. 665-666



Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

Edició: Xavier Macià

Calma d'hivern

El fred s'instal·la
amb mantell
de son
  i agulles de gebre.
Les llums nadalenques,
           com estels de broma
                   que parpellegen
                          dins d'un cel
                          de tinta fosca,
es dupliquen
en el mirall
de la humitat dels carrers.

En un poble petit,
           com un pessebre,
la meva finestra
és marc de vesprada
     d'un mes de desembre.

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Mestissatge

Íbers

grecs

fenicis

francs

els àrabs

jueus

romans

han esculpit la nostra ànima

terra de pas

de conquesta

el país

enmig de guerres

ultratges

desastres

afronts

ha preservat el seu cor

la raça vella

cansada

mesclada

però certa

severa

serena

tossuda

en el mar blau s'emmiralla

no hi ha raó

ni cap dany

injustícia

prou prepotents

sense cor

sense esperit

ignorants

que un poble assolin

mestís

sang cria sang

i als carrers

a les cases

les places

tot serà pur

mescla neta

potent

clara veu

car som els híbrids d'un somni

Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999
Pr.: Félix de Azúa