Filla

Filla, em digué la mare,
si et juren amor etern,
llança't de cap a la trinxera.




Antonina Canyelles. Les banyes del croissant. 2018

juny

la carena salpa,
el faquir s'entela
i la boca se segella.
refrigeres cruïlles.
l'escletxa inundadora
fa un òxid d'almívar.
no tocava escriure
en juny l'odiada
nosa sentimental.
ja no creuo d'esma,
no em poden atropellar.



Ester Andorrà. Afamats, 2013
Il.: Núria Miret
Epíleg: Mireia Videl-Conte

Matemàtiques (segona part)

Arrencaria a cridar

"Els vostres càlculs són primaris amb ganes"
Perquè un que arriba també gasta
Perquè un que arriba també presta
Perquè un que arriba també posa
Negocis en marxa que els donen feina
I tots els balanços i tendències
Que algú prepara amb xifres, no amb persones
I tota aquesta xerrameca inflamada
Ignora el comerç que van portar els polonesos
Ignora a quanta gent donen feina
No només de lampista, també altres
Ignora a quanta gent encarreguen coses
Contables, constructors i tants altres
I ja sé que va bé tenir algú a qui
Carregar el mort que no hi hagi feina
Però la immigració no és tan fàcil
Malgrat les sumes a dins del vostre cap
Com un per un
Com ell en comptes de tu
Com que si torna "a casa" tu tindràs feina
Perquè de vegades 1 que arriba en fa 2
I de vegades 1 en pot sumar 3 més
I de vegades 2 vegades 2 és més, molt més
Que 4
I en general els immigrants aporten més que no resten.

(2a part i última)


De Poetry versus Orchestra, 2016


Hollie McNish, dins,



XXXIV Festival internacional de poesia de Barcelona. 2018

Traducció de Jaume Subirana

Matemàtiques (primera part)

Ell diu
"Aquests maleïts pakistanesos i les seves maleïdes botigues de
                24 hores,
han obert un paki a cada cantonada, s'han quedat la feina dels
                anglesos"
Ell diu
"Aquests maleïts xinesos i els seus maleïts basars de tot"
Li dic que són del Vietnam, però a ell tant li fa
Li pregunto què hi havia allà abans de "la maleïda botiga del paio
                japonès"
Em mira fixament i somia una escena de feines pels anglesos
De feina tot el dia per a tothom abans "que arribessin els maleïts
                vaixells"
On tothom anava a treballar cada dia tot el dia per un sou sencer
"Allà hi havia un negoci anglès, abans", em diu, "abans dels 
                irlandesos.
Ara els anglesos s'han quedat sense feina i la culpa és del coi
                de turcs"
Li pregunto com ho sap i em diu "Perquè és així"
Li pregunto com sap que és així i em diu "Ho diuen a les notícies,
cada cop que arriba un somalí ens prenen una feina.
Són matemàtiques, un per un, dels nostres per ells, ves sumant".
Mossega el pastís, xarrupa la beguda, torna a dir-me que ell sap
                com va
"Van arribar els maleïts caribenys i ara la gent d'aquí ja no té
                feina"
Li pregunto què hi havia abans de la "maleïda botiga persa de
                cortines"
Li ensenyo plànols d'arquitectes
Finques clausurades, parcel·les buides
No hi havia cap maleïda botiga abans que vinguessin i
                l'obrissin els pakistanesos
Mira, estic farta de matemàtiques de merda
A mi m'agraden les sumes
Vaig fer tres anys d'Econòmiques
M'encanta el càlcul
I quan em trobo aquestes frases als diaris
Que cada un que arriba
Ens pren la "nostra" feina
Arrencaria a cridar



(1a part)

De Poetry versus Orchestra, 2016

Hollie McNish, dins,

Tr.: Jaume Subirana

XXXIV Festival internacional de poesia de Barcelona.2018

deixa de refugiar-te

deixa de refugiar-te
en els licors de la melancolia
exposa't a l'aire tallant del matí


tira per la borda tot el llast
dels teus designis i concepcions previs
deixa't portar per aquesta alenada poderosa


tot el que flueix
ve el dia que es vessa
regalima es desborda



Ramon Farrés. El present constant, 2009

Revalida paraules i poesia

S'aprèn, l'amor, a través dels sentits.
Remou, sacseja, entendreix.

Encomana somriures dolços
i pensaments generosos.

Reconeix qualsevol bellesa, 
realitat, suavitat espiritual, 
lògica, sensibilitat, ètica,
del temps que vivim 
i del que ha d'arribar.


Revalida paraules i poesia.


Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Clar de lluna

Et tinc, crec, tot.
I l'aclariment: tot, el que m'has enviat.
I més clar, de lluna: el que m'has enviat, aquesta nit.
I encara més: el que no s'ha perdut, potser.
I més endins, el dubte: o potser sí que s'ha perdut, per aquí dins.

I la rebel·lió: no vull trobar-me.
I el prec: em trobaràs tu?
I la lluna, que no prega: viu.
Et tinc, endins, clar, crec, en la lluna.



Blanca Llum Vidal Carrasco, dins,


Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení. 2008
Ed.: QUARKpoesia



Dedicatòria del llibre:

                                A Montserrat Abelló,
      presidenta d'honor de QUARKpoesia
i alma mater de les dones lliures d'esperit.


                                         I em duen de nou
                                 l'urgent desig de viure.

A la Primavera una mica de Follia

A la Primavera una mica de Follia
fins i tot a un Rei li convindria,
però el Clown que l'empari Déu
quan pondera aquest espectacle tremend,
tot aquest Verd Experiment
com si fos el seu!


一一一一一一一一一一一一一


A little Madness in the Spring
Is wholesome even for the King,
But God be with the Clown -
Who ponders this tremendous scene -
This whole Experiment of Green -
As if it were his own!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

TRIBUT

Salve, terra dels déus i les arts nobles
que amb tanta amor i estima m'acollíreu
a la pàtria vostra! Honor cent voltes
a les seves ruïnes venerables
que es varen esfondrar en olor de gràcia,
massa feixugues de llaors i alteses.
Ja de retorn al meu escó entranyable
us regracio de bell nou, altíssims,
d'haver-me concedit poder abeurar-me
en aquestes fonts úniques i amigues
que d'adollar-nos no han cessat, incòlumes.



Josep Maria Serra. Dels déus, dels herois i dels mites, 1997

Temperatura humana

Deixo, immòbil,
la mà sobre el teu braç.
No és carícia
ni reclam
ni un gest atzarós.
Vull percebre'n la tebior,
encertir-me de la vida
que et solca les artèries.

Com aturar la mà sobre el corrent del riu.



Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

Gràcies!

¿De què deu ser teixit aquest silenci
que m'esmalta les nits,
i em fecunda les hores
amb la més entranyable placidesa?
És un silenci càlid, vehement,
un silenci d'amant,
d'adulteri tendríssim,
de parella que es besa per primera vegada.
És un silenci
que se m'arrapa al cor
per dir-me amb veu molt baixa els seus secrets
que mai no puc entendre.
Però, d'on ve? Quins fils el trenen?
Jo només sé que em cal per sobreviure.
Mes, també crec que ell viu sols per a mi.
¿Potser és que som una mateixa cosa,
un glop de vida
vestit amb els colors de cada instant?
No ho sé, no vull ennuegar-me amb més preguntes.
Em mullo els llavis amb els seus petons,
i li dic, gràcies!




Esther Martínez-Pastor. Fa deu mil anys. 2003

Pròleg: Miquel-Lluís Muntané

Clara mirada

Clara mirada:
sentir el que és invisible,
veure el silenci.




Àngels Marzo. Buscant Quios, 2014
Pr.: Jordi Pàmias

Et vindria a dur

Voldria ta ciència
JOSEP CARNER

Et vindria a dur
un poema escrit en la mirada,
així, al tornar-ne,
passar a tinta
la trobada més amiga.
I si entre els llavis s'evidencia la melangia
que vingui la tempesta,
i que la boira no amaini:
vull que siguin molts,
els silencis que tremolis,
mentre em llampegues,
amb guerres dolcíssimes.

III


                           Estació de Sants, 9 de setembre de 2006



Del recull Camí privat.




Ivette Nadal Aldrufeu, dins,

Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení. 2008

Edició: QUARKpoesia.




Dedicatòria del llibre:

                                A Montserrat Abelló,
      presidenta d'honor de QUARKpoesia
i alma mater de les dones lliures d'esperit.


                                         I em duen de nou
                                 l'urgent desig de viure.

Fins on la vista

Fins on la vista m'arribava,
el camp ardent de paparoles.
Un silenci de fi del món
queia d'un blau de cel que va desaparèixer,
i davant meu es va fer un buit d'estrelles
(la meva ànima era tota per tu),
i després van calar foc als meus ulls.




Eudald Puig. Poemes per a Clara. 1998

A un ninet

A Laia Climent, que ha sigut mamà

A un ninet que ha nascut
          li fa la dida
    un bressol de vellut
         de margarida
i en les hores més clares,
       quan brille el sol
amb un pinyol de nespre,
          un para-sol.
  Que s'adorma tranquil
         el bon ninet,
   que sa mare l'estima
         per xicotet.



Versos al sol. 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il·lustracions: Matilde Portalés

Solstici d'estiu amb superlluna a Capricorn

Germans de mans,
germans de cames, d'ulls,
germans de plors
i d'himnes proclamats amb mil dolçaines,
li hem dansat l'última festa.

Una garsa l'ha arravatat a l'alba,
com si furtara al vol, caprici pur,
una joia brillant. I l'hem buscat
encara, al vespre, entre els indicis d'arbres
reviscolats sobre la vella cendra.
Però avui, just avui, els hem trobat
negres com mai.

Quan, vet ací que sense previ avís,
ennoblint la serra amarga amb un rotund punt
final, ha brollat, incommensurable, la lluna
i·luminant les penes dels mortals.


A la memòria de Miquel Ruiz Gracia,
versador i dolçainer,23 de juny de 2013 - febrer de 2014



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano

Les meves tietes

Sempre enfeinades en el que anomenaven
la cara pràctica de la vida
(Plató es feia càrrec de la teoria),
fins a mig colze en els mobles, en els llençols,
en els jardins de la cuina i del rebost,
no s'oblidaven de la bosseta d'espígol
que transformava l'armari en un prat.

La cara pràctica de la vida,
així com la cara no il·luminada de la lluna,
no estava lliure de misteris;
quan s'acostava el Nadal
la vida es convertia tan sols en una praxi
i vivia per un instant en els passadissos,
es refugiava en les maletes, en els necessers.

I quan algú moria, cosa que per desgràcia
fins i tot també passava a la nostra família,
les meves tietes estaven del tot enfeinades
en la cara pràctica de la mort
i aleshores s'oblidaven de l'espígol
que feia olor pròdigament, arrauxada,
sota la pesada neu dels llençols.



De: Pragnienie (Desig). 1999

Adam Zagajewski

Traducció de Xavier Farré.

Es troba en el llibre:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018

En plena recuperació

En plena recuperació
em sento estranya dins el meu jo.

Però quan estic damunt
la fi del món,

em fas un petó al front,
i per un instant
sembla que s'hagi acabat tot.


De desconcerts


Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts, 2017
Pr.: Anna Aguilar-Amat

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa
per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora. 2006

La rosa llisa

Quin vegetal engendrament!

Si l'amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d'espina.

Aquesta és la rosa de l'ara.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Oda als peus

Grans o menuts,
amples o estrets,
grossos o fins,
lletjos o bells,
siguen com siguen
són tots els peus
dignes d'estima
i aplaudiment.
Som el que som
gràcies a ells:
ens fan anar
ràpids i drets
per onsevulga
que desitgem,
deixant-nos lliures
les mans per fer
treballs, carícies,
menjars, adeus...
Si no els tinguéssem
seríem serps
reptant per terra
sense més cel
que herbam i roques,
arena i fem,
o a quatre potes,
com els porquets,
sols menjaríem
el que trobés
per terra el nostre
bavós musell.
Per això un cant
de lloa, oh peus!,
us faig, encara
que els meus sigueu
menuts i grossos,
amples, lletgets,
i sempre un mal
m'estigueu fent
de mil dimonis
ben punyeters.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Dibuixos: Manuel Granell

La Lluna, la Terra i el Sol

Carme Solé Vendrell

Paisatge interior

Primer miro els paisatges
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.



Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Amb mots trobats

Amb mots trobats

basteixo a poc a poc

una fràgil, efímera casa

de parets transparents.

Poemes que algú, potser

                                       habitarà un dia.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

Escric

Escric per salvar la línia natural de l'horitzó.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Manuel Granell

Balança

Faig equilibris entre el gens i el molt,

entre el poc i el massa

i el lloc m'és incòmode:

no fa per mi, que he crescut en el pro

o a la contra de qualsevol causa.

No us refieu del meu fals punt mitjà

des d'on no paro de vigilar

com bascula cada extrem,

mentre desitjo i procuro

que algú es mulli a fons i pesi tant i tant

que decanti d'una vegada la balança

cap a la nostra banda.

Mercè Voltas, dins,

enVers. En l'angle de la tarda. 2017

Som nosaltres

Som nosaltres

que trasbalsem les paraules.

De sobte,

ens semblen buides,

com si sols els sentits

manessin i ja no poguéssim

plasmar cap gest,

sinó en el mateix gest.

Fins que, cansades, les mans

arriben a fer-se estranyes

i ja no ens queden

sinó els ulls.

Com si volguessin engolir

tot el desig del món.

(Fragment)

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995

La brisa

La brisa ardent abraça els entaulats

i posa als llavis humits

un perfum de darrer dia del món.

La brisa ardenta abraça la taulejada

e pausa sus las labras mostosas

un perfum de darrièr jorn del monde.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i próleg: Albert Mestres

Àlbers

Tremolor
             vegetal
d'uns sentinelles
de mans platejades.



Lola Casas. Blanc. 2008

Il·lustracions: Pere Borrell