passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris
per a alguns albardans d'aigües més somes?
Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.
Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!
Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.
La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!
Roses, gener del 2012
Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012. 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix.
***
Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.
Octubre de 1930
Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian
Lleugeres se destaquen
les fulles de or,
en l'ària volen
com ales
de papallones.
Se fermen
damunt a les bardisses
als peus de un tronc
en cauen
primer una
després dues
després quatre
després cinc
després trenta
fins a que l'arbre
se despulla ajudat
del vent de una tarda autumnal.
Sandro Ballone, dins,
Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.
Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.
Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009
Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.
Maria Rosa Font. La llum primera. 2005
Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx
L'acàcia farnesiana estén en ziga-zaga
les branques ben armades amb boles d'aromer,
i si ofereix al tacte cada espina atziaga
dona perfum i el groc tan pàl·lid, el primer.
Les seves fulles verdes subtils i pectinades
fan amb els poms de flor un delicat contrast.
Cada any un ram mimós ens treu de les gelades,
veire de primavera que ofrena el primer tast.
Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004
Il.: Antolina Vilaseca
for my daughter, who makes everywhere 'home'
I've had some beautiful nights in my life -
sleepovers sneaking downstairs to the fridge
tiptoes and whispers and silencing laughs
cliff tops and rave tunes and three-hour baths
some beautiful nights in my life
in beds and on couches, on Sundays, just lounging
friends' arms wrapped around me
and popcorn sounds, stuffed in mouth
crunching through films
some beautiful nights in my life
but sitting here, as the light fades, reading to you
as you point to a cow and I attempt at a moo
and you giggle and I do it again just for you
and the rain's pouring down and the sound makes you calm
and your eyelids start sinking and you battle them not to
of all of the nights and the stars I've walked through
of all of the dancing and parties I've been to
the best nights of my life
have been reading to you
Hollie McNish. Nobody told me, 2016
A baix costers i vinyes
orlades d'espinals
que a la tardor saluden
amb baies de corals.
Sarments que s'enjoiellen
de pàmpols i raïms,
i més amunt boscatges,
i més amunt els cims.
I al cap de tot del cingle
la musa confident
en son palau olímpic
on mai no toca el vent.
Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008
Venir fins a tu amb la certesa del sisme, amb l'absoluta certesa
que els contraverins se'ns acaben, amb la refotuda absoluta
certesa que els seguitoris ens menen al pou i amb l'exorbitant,
monstruosa, colossal i refotuda absoluta certesa que això no
se salva ni girant-nos la llengua ni foradant-nos el cos ni
prenyant-nos de nit pels racons més insòlits i estranys i venir
fins a tu i haver-ho volgut quasi tot, menys haver-t'ho dit tot,
i que aquesta mena de cosa que ha estat massa dita sigui
l'invent, sigui el rampell o sigui l'amor més calmat, ponderat,
assenyat, mesurat i el més prudent que haguem vist mai.
Blanca Llum Vidal. 2019
Il·lustracions: Alba Rivadulla
Editors: Julián Acebrón i Amat Baró
Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
Espicossat pels blaus, petjant l'herba menuda:
Somiador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.
JOAN BROSSA
Hi ha molt de tremp i molt de joc en una vida,
com un jardí que a la tardor bleixa l'enyor,
tènues besllums, miralls trencats,
cristalls de glaç enmig del gebre,
de tants instants per proclamar
l'esclat del verd pres en la molsa i la tebior
de les fulles marcides.
Balbs de desig, els llavis molls i els dits palpant
records, els ulls reposen,
i em bec l'esguard i la remor, i en cada glop
reprenc el gest que em mou i em bressa
fragments de llum en la memòria.
Per cada fulla i cada brot, un pensament
que em transmuta l'aspror i suavitza
l'atziac atzar, els vents vençuts i el bes esquívol,
i en mig del feix un devessall de flocs tangibles,
la veu, el tacte i les olors del temps de viure.
Pep Cortés, dins,
Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona
Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire
Vetllem un foc infinit
―som les úniques que hi pensem.
Júlia Francino. Els excedents. 2020
Premi de Poesia Ventura Ametller 2020
Pròleg de Míriam Cano
 |
| En cada cosa diu sa paraula d'or la poesia, en la seva puresa en sa fina nuesa. M. Àngels Anglada, dins, Antologia poètica universitària. 1949 |
Com llit de riu
una esperança
que no és mar
ni és cel
és De profundis
cos opac olor
de disjuntiva
pell amfíbia.
Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016
Com puc trobar-me, dins la nit, havent perdut
l'estel on refractar la llum.
Com puc ignorar-me, dins la nit, havent rebut
la llum on transferir l'estel.
Cèlia Sànchez-Mústich. La gota negra. 2018
Post scriptum: Joan Navarro.
Em trobo en una habitació
sense porta!
El cor partit, en una nit fosca,
flotant en un món «incert»
però!
amb una esperança viva.
Laia Asso Ministral. Ventres de paper, 2019
Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot
Enric Casasses, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
El mar lleva les taques i ferides del món.
Eurípides,
Ifigènia a Tàuride
A més de vint metres
sobre el nivell del mar.
Busco els meus pronoms
en el reflex de l'aigua.
Aquí no hi ha miralls.
Potser la vida és més fàcil
des dels penya-segats.
Sònia Moya. Plutó. 2014
XXX Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina
Néixer és trencar
alguna cosa, un cel
sobre un mar de dunes.
Bocins d'himen blau-marí
fan un pont en la nit rara.
Chantal Poch. L'ala fosca, 2020
Pr.: Marc Rovira
II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019
Tèbia boleta
suau, de cotó,
quilòmetres roda
per no arribar enlloc.
La panxa, rodona,
s'afarta de poma;
el cos, petitó,
s'entafora en un racó.
El trec de la gàbia
i s'ajeu al sofà.
No entenc la veïna
que al punt que l'albira
ja es posa a xisclar:
— Auxili, una rata!
Potser en fa un gra massa,
que no n'hi ha per tant:
s'espanta, el meu hàmster,
dels escarafalls!
────────────
My hamster
My warm and soft ball,
travells round a wheel
but never reaches a goal.
Your belly's so round!
You stuff your small cheeks
with a slice of apple.
You squeeze your small body
into the corner of the sofa.
I can't understand
why my neighbour screams
as soon as she sees you
sleeping quietly.
"Help me!, help me, please!
A rat's attacking me!"
She's exaggerating
and my poor hamster's
dying for some cheese!
El gripau Estanislau i altres poemes. 2017
Il.: Clara Codina i Bacardí
Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia: Susana Bacardí i Mayor
Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
De quants dies em parles sense veure ningú?
De quants dies des que totes les filles han marxat del poble
i entrecaves sol
l'abandó d'una muntanya
punxeguda
amb neus perpètues
i pissarres com exèrcits
de ganivets
ja seca d'aigua
i glops de llet?
Laia Carbonell. Nibrós. 2019
Premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel Riera 2019
En lluita entre tu i la poesia,
no em pots pas arrabassar
aquesta dimensió de llum,
ni enderrocar el dol de la fe
perduda, aquesta fe tan gran
i transparent com el roure
que s'assembla a un bell arbre infinit,
i la llum esclata des de les venes
fins al magnètic secret de la poesia.
En lluita entre tu i la meva agonia,
ara fuig l'amor: és un cant complet
nascut de la vida que sadolla
de pregona pietat el meu pobre cos.
Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019
Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli
No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
«Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».
***
Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.
Josep Sebastià Pons, dins,
Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec. 2018
Edició: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa
Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004
