Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.
A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.
Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."
Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."
Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.
Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?
Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.
Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."
Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.
El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.
Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004
Premi Carles Riba 2003.
