Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
De: Vida diària (1963).
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002
Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.
Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.
La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.
Bejan Matur. Al seu desert. 2012
Versió d'Albert Roig.
Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.
La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
li passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.
Olga Xirinacs
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Planto un grapat de lletres
com si fossin llavors.
I quan en surti un llibre
el llegirem tots dos.
Salvador Comelles
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
A Maria Perxés
Agullana la blanca, Agullana la forta,
dels llaurats i les vinyes, dels olivets i l'horta;
de les pairals vençudes, de fonts i de suredes
amb camps i prats que estenen velluts i mouen sedes;
de l'antiga necròpolis hallstàttica colgada
sota la terra dura que respecta l'arada;
dels menhirs i dels dòlmens, del temple que accentua
el romànic que exalta la pedra casta i nua;
dels xiprers que s'afinen, del camí que acompanya
des de la plana extensa a l'aspriva muntanya.
Agullana sotmesa, Agullana captiva
de la llum que l'envolta, de l'amor que la liba.
Qui la vista no oblida que es manté oberta i franca.
«Nom de Dama»: Agullana la blanca.
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Soporta la ira del cierzo
igual que un barco a la mar.
J. A. Labordeta, La savina
Amb el vent que esmola les muntanyes
i quasi arrenca pedres a l'ampla vall de l'Ebre,
resisteixen gelades les savines
i les sequeres perquè són més seques
que la mateixa sequedat de la solana trista.
Tal com romanins i arçots, no moren les savines
a causa de la força genètica del consum,
força transmesa
pels gàlbuls rosats que guarneixen el verd cendrós de les fulles.
Molts segles han sofert les savines
l'enemistat de destrals i de serres.
I és paradoxa que els mànecs de fusta de savina
són forts i resistents, idonis per a eines.
Molts segles han sofert les savines
la tallada de boscos per aixecar cases.
Quan s'aterra una casa en un poble,
l'estructura vella de parets malmeses
deixa al descobert, sota la teulada,
vigues de fusta fortes, de savina,
que sense corcs apareixen intactes.
Fins i tot els vaixells volien savines
per perdre batalles amb una bona fusta.
I és que la lenta seguretat de la savina
ha format una fusta més forta que el ferro.
I al camp, la savina recorda
històries de bruixes en el verí i la flaire.
L'ombra de la savina fa patent
la importància dels arbres on no hi ha cap altre arbre.
La sabina olorosa recordarà sempre
que una cosa és el temps i una altra la pressa insaciable.
Josep Ramon Aragó i Gassiot. Temps de ciutat i arbres. 2008
Nota al llibre: Aquest recull, en la seva versió original, va obtenir
el Premi Especial al millor poeta colomenc als Jocs Florals de
Santa Coloma de Gramanet, l'any 2003.
La vinya donava maragdes
a la pal·lidesa del mar.
¿Per què es desclou la llum de l'alba
si tu no li'n feies senyal?
El món naufraga en la tendresa
i l'aixopluga un vel rosat.
¿Per què s'allarga la boirina
si tu no aixecaves el braç?
Boira desfeta, alba desclosa,
i la pal·lidesa del mar...
¿Per què s'adormien les aigües
si tu no volies mirall?
De Paradís (1931)
Tomàs Garcés
També es troba al llibre:
Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021
Selecció i pròleg de Josep Pedrals.
Dins el temps
l'oblit còncau
i les coves
buides de memòria.
El pes dels anys
en trànsit:
al recinte retopen timbals.
Aina Torres Rexach. Faràs créixer el vent del nord. 2024
Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.
For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.
The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.
Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?
—————————————————
El arquero silencioso
Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.
Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.
El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.
¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?
Raquel Lanseros. Matria. 2018
He trencat amb el passat,
he desat llibres i pensaments.
Ja no existeixen
i han estat matèria:
la percepció de l'ego.
A les lleixes hi resta el coneixement
de la consciència: del que soc.
De Oasi. P. 57
Viqui López-Amo Calatayud. De ser en el cos. 2020
Il·lustracions de Montse Utset.
Postfaci de Roger Costa-Pau.
Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.
Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.
Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.
Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.
1944
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.
Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Moc els sentits d'acord amb les paraules.
El sol es pon en una gruta mentre
la lluna creix des d'una selva;
m'agradaria acompanyar aquests versos
amb una pantomima. Veig com la vegetació
es renova i tot torna a retrobar-se;
també hi ha coses que retornen a trossos
i mai més no podran ser retratades.
Però les estacions van succeint-se
regularment i les constel·lacions tenen,
si fa no fa, un nombre fix d'estrelles.
I allò que ha estat, ha estat,
i el bosc, que vagi creixent!
Enmig del fang mudo de fesomia.
En ple carrer veig engrandir el meu nom.
Això sí, el càntir a la font no hi va tot sol
i els pensaments s'aturen al límit del viatge.
V
Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera. 1994
Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.
Lluís Calvo. La llunyania. 1993
III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)
a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora
a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat
a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà
a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient
en la part més desesperada de desembre
vam clavar una tija d'ametller a la terra i,
contra tot pronòstic, va agafar.
no li va importar ser més petita que la gebrada,
i arribat el seu temps, va florir.
així tu.
——————————————————
no máis desesperado de decembro
espetamos unha vara de amendoeira na terra e,
contra todo prognóstico, prendeu.
non lle importou ser máis miúda que a xeada,
e chegado o seu tempo, botou flor.
así ti.
María Lado. Ós, mama, sí?. 2024
Traducció de Sònia Moya Villanueva.
Edició bilingüe. Text encarat gallec-català.
A Pablo Neruda
M'agrada quan rius perquè estàs com present,
i el teu riure és meu sense haver de tocar-te.
Sembla que els ulls guspiregen de vida
i sembla que un petó tanqués els teus llavis.
Tot el que toques conté la meva ànima,
i el teu cos és ple, allà on toquis, de mi.
Éssers volàtils que ens acosten tots dos
i ets igual que la paraula somriure.
M'agrada quan parles i em mires als ulls,
i estàs rialler, com un nen ple de vida.
I em sents tan a prop i t'abraço amb la veu:
deixa'm que rigui amb les teves rialles.
Deixa'm que et parli amb el perfum del teu goig,
clar com una matinada, senzill com l'amor.
Ets com l'alba, flamejant de la llum del sol.
La teva rialla esclata, plena de mi.
M'agrada quan rius perquè estàs com present,
a prop i feliç, naixent a la vida.
Una paraula meva i el teu riure,
i tots dos sabrem que som immortals.
Isabel-Clara Simó. La mancança. 2020
Pròleg: Xavier Bru de Sala.
També és al llibre:
Isabel-Clara Simó. El desig és foc i és gel : antologia poètica. 2023
Selecció i introducció d'Aina Garcia-Carbó.
La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.
Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.
Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.
Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.
Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.
——————————————
BLUME
Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.
Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.
Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.
Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.
Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.
I
Susanna Rafart. La llum constant. 2013
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012
Carlota llesca el pa i el reparteix.
A cadascú el seu tros segons edat i gana.
Va repartint l'atenció i la mirada.
Els grills de mandarina, els comparteix.
Llesca l'amor que ell es pensava que era d'ell,
com si l'amor no fos sempre de l'aire.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Somnie que un teuladí es precipita per un pou, fet un manyoc
de plomes, tan menut que em cabria a dintre del puny tancat.
La gola del pou és fosca i molla com el coll d'un úter. Jo me'l
mire des de l'interior, com davalla l'ocell cap al buit. I no me'n
sé avenir, de no haver estat capaç d'evitar-ne la caiguda. Després,
ja desperta i serena, reconec que no té cap sentit lamentar-me'n,
perquè, si el teuladí hi queia a plom, significa que ja era mort
des d'abans. Si hagués estat viu, no hauria hagut de menester la
meua intervenció, ni la de ningú altre, per remuntar el vol. Cos-
tarà deslliurar-se'n, però, del tuf de reclosit d'aquesta rotunda
vacuïtat.
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
43è Premi Miquel de Palol 2020
Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.
Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.
No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.
Mario Riera
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí
Infants, pura delícia
dels sentits en repòs,
clara i dolça manyaga
del goig d'amor desclòs.
Papallons incansables
sota el llum de l'oblit:
oblideu tota glòria,
oblideu tot neguit.
Si una rosa us alegra,
un clavell us condol:
sou estoig de frisances
i aleteig de consol.
De la vida que passa,
de l'amor que se'n va,
sou l'alegre missatge
a l'incògnit demà.
Dins la gran meravella
de la terra exultant,
perfumeu com el lliri
i endolciu com el cant.
Melodia dels àngels
amb un esclat difús;
volves lleus, companyia
vora el cor de Jesús.
Amb la passa lleugera
traspasseu el llindar
emportats per la joia
de dur el món a la mà.
1949
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
Què dius, infant
amb el teu gest lliure
i la joia al rostre...?
Dignifiques el món
només en néixer.
M'arriba de tu
la força primigènia
de l'origen.
Endevino l'univers
desplegat en les teves ales
màgiques, flexibles i infrangibles.
Sempre retuda de meravella
davant teu
i del misteri que encarnes,
que en tu es mostra.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no s'acobla, una síl·laba
que sempre és misteri.
Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.
Ramon Guillem
17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024
La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.
Conté fotografies.
