Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Damunt de l'aigua

Damunt de l'aigua
un crit es desfigura:
pont d'esperança.

De: Primavera



Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams.

Filla

Et teníem en mans
sense poder-te amagar,
sens poder-te capir
altre cop dins la sang,

com una serp que torna
a recules al cau.
Eres, per anar en terra,
volva nostra fallada;
començaves de créixer
al fons de nostra entranya,
com la part de la lluna
que no veurem mai.

De: Dietari de l'alba. 

També es troba en el llibre:

Actes del col·loqui Jordi Pere Cerdà : Osseja-Llívia 28-30 de setembre de 2001 : literatura, societat frontera. 2004. P. 248-249

Els silencis

                     A les meves àvies

Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes

Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven

Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Vacances

M'agraden les cases velles i els vells amics.
No demano al grinyol de la fusta que tanqui perfecte.

Ells no em demanen res
que no sigui ser jo.

Laura López Granell. Coratge. 2020

La rosa de Sant Jordi

La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
             d'un temps,
                          d'un neguit,

d'un desig,
             d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
             i una veu més nostra,
                         d'estreta de mans
                                      i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.

Altres mans rebran
               el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!

                                                        1983

De: Punt final.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 548

Pròleg de Carles Duarte.

La cangura

La cangura passa
i traspassa.
Tu dius que hi vols anar,
a Sidney.
Jo dic que hi vull anar,
a Austràlia.
Però ningú no hi vol anar,
a noces.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès.

Maduixa

Fruita presonera
de parets de plàstic,
germina de somnis
de paper guillotinats.
Guaret de suor
i violència.

Quan el vermell culpable
corri pel mercat,
quan no existeixi amo ni estocada.
Quan la gleva de revolta
ens hagi saciat.
Aquell dia,
per un segon,
tornaré a tastar-la dolça.

Sara Cabrera Corbacho. Em serviran a trossos. 2024

Pròleg d'Irene Gómez Diéguez.

49è Premi Vila de Martorell 2024
Premis Categoria Oberta de Poesia

desintegra`t

desintegra`t cap a dintre perquè el cos parodia un cos antic
un antiquíssim rostre

i som mirall      d'escriure's sense perquè, sense per a qui

Llorenç Romera Pericàs. Ca nostra és un abisme. 2024

Pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet.

Il·lustracions de Queralt Guinart i Homs.

Oh ciutat poderosa

Oh ciutat poderosa
ciutat màxima
vas sofrir pesta
amb foc vas ser cremada
les fustes de sàndal dels jardins
en guspires i en fum s'esventaren
enllà del bosc de murtres
on habita la infància
a tocar del paradís perdut
a tocar mare.

De: Tres inèdits (2011)

Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició a cura de: Montserrat Rodés.

Pròleg: Dolors Miquel.

Solitud viva

            Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
            Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
            Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
            Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
            Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
            Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.

Joana Raspall

De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 321

Pròleg de Carles Duarte.

Cant d'abril

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

La larva s'ha deixondat
i `l cuc torna papallona;
l'esperança s'ha llevat
i llur càntic arreu sona.

De cap a cap de l'horitzó
bull i fermenta un gran petó
ple de misteri i d'unció
d'una naixenta passió.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

Tot lo del món reviu i riu;
tot lo del món és fresc, joliu;
tot lo del món ja sent l'estiu;
tot lo del món reviu i riu.

Dels petons de la Natura
n'han brollat ruixats de flors;
de cada flor una ventura;
de les ventures nous amors.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

En ton si la Primavera
ha badat sos ulls al món,
embaumada i riallera,
deixondint aucells i fonts.

Tot tremola d'esperança,
tot tremola de desig.
Beneïda la frisança
          de l'encís!

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

IV

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Les onades

Les onades trencaven una a una
Jo estava sola amb l'arena i amb l'escuma
del mar que cantava sols per a mi.

 

As ondas quebravam uma a uma
Eu estava só com a areia e com a espuma
Do mar que cantava só para mim.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

Tritlleig de cascada

L'aigua s'estimba,

quina estampida
de cabelleres folles!



De: Aigua


Carles Mulet Grimalt. Naixement d'Islàndia.  2019

Premi Vicent Andrés Estellés  de Poesia dels XLVII Premis Octubre, l'any 2018.

Mediterrània

No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.

Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.

Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!

Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.

Teresa d'Arenys

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

hi ha alguna cosa imperialista

      «¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
          este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»

                                                                           CHUS PATO

hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món

en dir com es dirà     allò
l'acomodes a tu
el   doblegues   a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses

l'inabastable ens anihila

per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa

per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
                 salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
                 esglai i tara
del que encara
                        no

Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

Mans de Poeta

Hi ha un deix en les teves mans

-mans de vehement poeta-
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l'essència dels teus versos?
Ni tan sols soc espurna
de simulacre de musa
-rastre de bes prudent
preludi d'ombra muda-;
tu, poeta de mitja tarda,
carn de prodigi oníric,
subtil tast de maduixa.
Ara, mentre llegeixes,
aquest cant va relliscant
pel palmell que em dibuixa
proeses i utopies mètriques
a les entranyes del llençol.
Per un instant, em tindràs
i ferrenyament et tindré
en els versos d'un poema
que neix, viu, sagna i creix
dins un preludi de silenci.

De: Mans de poeta

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Dictat d'abril

Si deixes aprimar l'amor
se`t faran feixucs els dies i les hores,
et fiblarà el corcó de la covardia
d'haver triat una egoista orfanesa,
d'haver tancat el més bell finestró,
ofegant a gratcient la llum.

Un cop afeblit l'amor,
començarà un romiatge sense orient.
Llavors, en miralls o en gorgs profunds,
dansarà, fantasmal, el teu rostre,
nosa de tu, esperit balder,
agrós i enfredorit.

Ressec i desvalgut, sense saó ni saba,
carregat sols de basarda,
sabràs com és d'eixorca la soledat,
i esgarrifoses la buidor i la tenebra.

No deixis que l'amor s'aprimi!

                               Sant Jordi 2011

Josep Vallverdú. Argila. 2014

Pròleg d'Albert Turull.

Núria

Narcís fa mutis, a Queralbs.
Vidre velat dels cotxes, que dormiten,
abandonats en un racó de plaça.
Tothom s'enfila al tren. Pel camí, ran dels boscos:
aigua que cascadeja, cingles aspres.
La cremallera tanca el vestit únic
i solidari; tots, en la frescor de l'aire,
compartim el misteri de les altes muntanyes:
xiquets bellugadissos, homes de cara greu,
dones i bells somiadors, que guarden
als ulls, policromada, aquella Verge tosca,
voltada, en altre temps, de soledats.

Jordi Pàmies i Grau

Es troba en el llibre:

Vall de Núria : paisatges i poetes. 2012

Edició a cura de Miquel Sitjar i Serra.

I també a Narcís i l'altre. 2001

Una sola salut

                                                                   One Health

                       Accions bàsiques per viure en plenitud 

Accionem estímuls que ens facin bones persones

Conduïm les nostres emocions vers una atmosfera sense agents contaminants

Elaborem polítiques amb perspectiva de gènere en tots els àmbits

Encaminem activitats del nostre jo poètic, perdurables, en la memòria

Fem de l'amor, la sostenibilitat i l'esperança instruments saludables i creatius

Visquem les experiències negatives com instants d'aprenentatge per transformar
                  el que estigui al nostre abast

Induïm a mirar i escoltar més enllà de nosaltres, activament i responsable

Respirem, obrim els ulls, descansem, si podem, és clar, somrient,
                 amb un somriure conscient,
                 conscient dels perills.

                                                                                       8 de març de 2025

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Mar doble

Com una carpa de circ, el Montseny
blau sobre el cel rogenc i la boirada,
solca el Tordera i amb la vela empeny
els ormeigs de Montnegre i l'arborada.

Cordes d'arítjol, pals de castanyer,
bocells de mesc i estais de romeguera.
Proa i masqueta al cim de Montllorer,
popa al Grínola que clou la galera.

Montseny, Montnegre; el mateix cim, vaixell
velat en bosc ara de núvols, ara
d'arbres. Pel mar lunar de quin farell?

Velam de llicorella i botavara
d'alzina. A l'arbre ocult de quin terreny?
Mar del Montnegre, oceà del Montseny.

Perejaume

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

Cant de març

Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla't tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.

Eixampla't bé, mon cor,
al benfactor calor
de l'estació benigna,
que estant lo bosc en flor,
propici n'és l'amor,
i fresca i lleu la vida.

Eixampla't bé, cor meu.
S'estén al voltant teu
serena la Natura;
sota el cel, blau arreu,
somrient està el bon Déu,
que et porta la Fortuna.

            III

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

mai no tornaré a tenir

mai no tornaré a tenir
aquesta versió de mi mateixa
deixa'm afluixar el ritme
i estar amb ella

ーsempre evolucionant

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

Museu

El dol  -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
                                                       amb esborralls.

Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle

d'una marmòria caiguda
                                     eixordant.

De #aigua i cera

Lucia Pietrelli. Violacions. 2017

Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.

Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.

Mare

                              A la meva mare

Parla'm de la vellesa, mare;
de com admetre la caducitat del iogurt;
del glaucoma insistent
que m'entela les venes i l'ossada;
o del mal vent
que encara trigarà
i ja m'esguerra l'aquarel·la
dels paisatges de sol.

Em tremola l'esguard, mare,
emmirallat als teus cabells de fil.

Lali Ribera. Temp(teig)s. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Marques d'humitat

Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la crítica de poesia catalana 2016

Desamor

Com si de cop abolissin
el fonoll de l'estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
cop si de cop
prohibissin l'Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d'assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l'alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s'ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l'esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.

Josep M. Llompart. Poesia completa. 2018

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març del 2025.